L’Església durant la Quaresma és com un vaixell que comença el seu viatge fins arribar al Port de la Pasqua i arriba al lloc on ha de ser i on el Senyor la vol, en el temps i en l’eternitat. Ell ha obert, com en l’antic èxode, camí enmig del mar. Imaginem-nos un gran vaixell que lleva àncores i empren la ruta. Desitgem-nos uns als altres: «Bon camí pels intrèpids mariners» que naveguen vers el sol ixent. Vers allí on clareja un dia sense posta. Orígenes afirma que és com el toc de trompeta que aixeca el campament del desert en camí vers la Terra promesa. L’Església ha de sortir sempre de sí mateixa. És un poble en èxode. També cadascun dels creients. Només es pot sortir si la gràcia empeny a fer-ho. És, per això, que ens cal una pregària seriosa, del cor. El Papa Francesc ens ho ha recordat bellament en la Gaudium Evangelii. La Santa Quarantena, santificada pel dejuni de Crist en el desert en la seva lluita contra el Mal (no ho hem d’oblidar això). Ell va viure la primera Quaresma! Jesús el Senyor va fer la primera Quaresma, abans que l’Església. Si el Cap va dejunar també tot el Cos (que és l’Església) ho ha de fer. Amb una diferència que Ell per nosaltres ha vençut el Mal. I el dejuni dels cristians, per una gràcia del cel, pot alliberar-nos de la concupiscència dels ídols d’aquest món, i el primer ídol és el propi. Mirar només al propi jo és tristesa, mirar a Déu, és alegria pura. Naturalment ens fa solidaris amb els pobres. És fins i tot dolç sentir la gana corporal en solidaritat amb aquells que passen gana real i fer del dejuni (l’única cosa que el justifica) una obra de misericòrdia i un treball apassionat per aquella justícia, que reivindica sempre els drets dels pobres. La litúrgia cristiana sempre té una exigència social molt alta. La litúrgia cristiana de cap manera aliena, ans el contrari, sempre ens implica, des del cor orant, en el món.
Què seria del món si els cristians no anunciéssim la mort de Jesucrist, fins que Ell torni? On seria la seva possibilitat d’esperança? Prenem la creu de cada dia per acompanyar -no pas com un pes feixuc sinó com una immerescuda gràcia- el Senyor que porta la creu per tots. Ell és el Fill entregat per nosaltres i tot ho rebem d’Ell com un regal. No hi ha mèrit, tot és do, tot és gràcia, sense fons, sense per què, sense res a canvi. ¿Quina generositat ens demana a cadascú aquesta Quaresma el Senyor?. Cadascú ho ha descobrir. Au, prenem coratge. El dia de la Santa Pasqua quedarem endiumenjats de glòria.
(R. Serra).
