La Quaresma ha començat, el temps litúrgic esdevé fort, per tant, ha d’anar revestit de intensitas i cal lluitar contra la acèdia espiritual que domina. Tots els cristians han de prendre consciència de què es poden endinsar més en l’amor de Déu. De què la seva pregària pot ser nova, també la seva caritat. La Quaresma desvetlla la consciència de la filiació divina del baptisme i posa tota l’Església en estat d’èxode, de sortida de sí. L’Esperit de Déu sempre treu l’Església de sí mateixa i la dóna al món. La Quaresma té com objecte renovar la nostra condició de batejats i emprendre un camí de conversió. Es un camí que porta a la Pasqua. Aquesta està al centre i al cor de la litúrgia cristiana; és el sol, els raigs del qual ho il.luminen tot. La Pasqua és la porta oberta cada any que deix entreveure l’esplendor del Regne de Crist, l’avantsala de l’alegria eterna, la glòria de la victòria de la gràcia. Tot l’any litúrgic està ordenat en funció de la Pasqua. Tota la successió de l’any de l’Església rep vida de la Pasqua del Senyor. Tot és un peregrinatge fins a la Pasqua, que és el terme, però al mateix temps el principi. Final d’allò que era vell i començament d’allò que és nou, és el pas en el dolor i en l’esperança d’aquest món al Regne revelat en Crist. La litúrgia quaresmal comença amb el gran introit:
Vós us apiadeu de tothom, Senyor (Sa 11: 24.25-27)+
I no abomineu res d’allò que heu creat;
Vós aparteu els ulls dels nostres pecats
Perquè puguem penedir-nos
I ens perdoneu, Senyor, Déu nostre.
Fixeu-vos que la primera paraula que canta l’Església no és una súplica de perdó, sinó una proclamació de la misericòrdia de Déu envers tot i tothom. No hi ha res ni ningú que no sigui estimat per Déu. Aquest amor permet que ens penedim, només la consciència de què aquest amor diví és present. La conversió cristiana brota de la certesa de l’amor de Déu envers tots. Tota la nostra existència sura en un mar molt més profund: l’oceà sense fons de l’amor de Déu. “Tu ets això davant dels meus ulls, tu vals per mi tal com ets, una altra existència diferent d’aquesta no pot tenir cap valor ni per mi, ni pèr tu, ni per ningú”, És així com ens estima el Senyor i no demana res del que no ens hagi donat, com el Papa Francesc ha dit al començament del seu Missatge per a la Quaresma: Els camins que van cap Déu sempre són primaverals, oberts. Són camins dels grans desigs dels orants i dels grans dons del Senyor. No hi ha res tancat en Déu, tot és obert. Déu pot fer esclatar allò que era clos, relativitza allò que sembla definitiu, dulcifica allò que era dolorós, reconcilia allò que era tràgic. Cada Pasqua és nova, també cada Quaresma.
La litúrgia del dia
Un ministre, si és possible, es presenta davant del prevere i procedeix a la benedicció de la cendra. Després de la invitació a la pregària és important la pausa del silenci i de pregària. El celebrant diu una de les dues benediccions proposades al Missal. Hom no beneeix les cendres en sí mateixes, sinó aquells que rebran la cendra en els seus caps. I s’aspergeixen les cendres, sense dir res. L’assemblea fa la processó perquè cadascú (singulis) rebi la cendra. Hi ha dues formules per aquest sagramental. La primera en ús: Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli (Mc 1:15). Així començà la predicació del Senyor i així comença també la vida de la fe i l’altra: Recorda’t home que ets pols, i que a la pols retornaràs (Gn 3:19). La primera és preciosa perquè és una paraula del Senyor mateix. La segona, quasi en desús, no és una referència a la mort física, sinó a la mort de la humanitat antiga, de la humanitat del primer Adam. Quan el celebrant imposa la cendra a un fidel ha de ser ben conscient que diu una paraula del Senyor mateix. És una paraula dita al cor de cadascú. Mentre els fidels reben la cendra es canta el salm 50: Compadiu-vos de mi, Déu meu. Tant imposar com rebre el signe de la cendra s’ha de fer amb unció i pietat. Vet aquí que pel signe de la cendra hem esdevingut penitents, això és, cristians que emprenen un camí de conversió i que esperen amb delit i goig la celebració de la Pasqua. És impropi passar la imposició de la cendra al primer diumenge de Quaresma. La imposició de cendra és un signe penitencial que repugna a la celebració del diumenge, encara que sigui de Quaresma.
El significat de la cendra: Res de la humanitat vella ha de quedar en nosaltres.
En la tradició de l’Església significa que res de la humanitat vella ha de quedar amb nosaltres, cap resta de pecat, res de l’ordre contrari a la caritat i a la justícia; res, fins i tot de la humanitat corporal, ha de quedar. La cendra és el signe d’allò que no ha de ser ni serà; tot allò que no pertany al Crist ha de ser destruït i fet pols. Es un cremar tot allò que ja no serveix per edificar el Regne de Déu ni aprofita per a la humanitat nova en Crist, com una mena de resta de sèrie que ja no val per a res. En aquest sentit la cendra damunt del cap significa el que farà el Senyor amb els nostres pecats; les cendres són les despulles de la victòria de la gràcia. Però, per altra banda, significa la condició de la fragilitat, de la caducitat humana, de la situació de l’home pecador sense el Crist. Hem de recordar el salm: “Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra”, sí, és d’aquesta cendra que ens traurà el Senyor amb la seva gloriosa i vivificant resurrecció. Si per Quaresma els cristians portem cendra al cap, per Pasqua portarem la unció gloriosa i reial de l’Esperit Sant, una corona reial.
Lluny de la glòria del meu Pare, m’he enfonsat en la tristesa i en el pecat, he malmès i he dilapidat les riqueses que vós m’havíeu donat. Per això com el fill que retorna a casa, a vós crido: Pare bo, he pecat contra vós, rebeu-me com un dels vostres jornalers.
(Kondakion del Diumenge del Fill Pròdig de la Litúrgia Ortodoxa)
