divendres, 23 de juny del 2017

Seguint el Mestre.- Festa del Sagrat Cor de Jesús (Cicle A)

Sóc vostre, oh bon Jesús!

Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).

A l’Evangeli, en el que s’anomena l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».

I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.

El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu.
Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura:
a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar).
b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi.
c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres.

Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.

Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit.

diumenge, 4 de juny del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de la Pentecosta


L’Esperit Sant omplí tota la casa on estaven reunits.

El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.

L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.

Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.

L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.

En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.

diumenge, 28 de maig del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l'Ascensió del Senyor (Cicle A)


El final de l’evangeli de Mateu –com tot aquest evangeli és grandiós-. El text relata la darrera aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles. L’Ascensió del Senyor –a la dreta del Pare– no és una inauguració d’una absència, sinó d’una presència nova. Ja no el veurien mai més amb els ulls de la carn, però el portaran sempre en el cor per la donació de l’Esperit de la Pentecosta. En primer lloc es una manifestació de la Trinitat: el Pare pren el Fill en l’Esperit Sant. El pren, se l’endu (analámbano). Així es anomenada la festa en ritus bizantí: Análêpsis. El qui ha davallat és ara el qui puja: la katábasis esdevé anàbasis. Tot queda invertit. Amb un gir complet teològic, com redreçat vers Déu. Tot el que havia estat posat de cap per avall ara ha estat posat de cap per amunt. Amb un moviment que ho inclou tot. L’Ascensió celebra l’article de la professió de fe: Et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris.

La fe cristiana arriba al punt més alt i increïble: un de la nostra humanitat, (la humanitat que el Verb va assumir) està en Déu, una humanitat glorificada. Per tant, l’ascensió de Jesús és preludi i possibilitat de la resurrecció de la nostra carn (de la nostra humanitat). És en el seu Cos gloriós que ressuscitarem en la vida benaurada. Realment magnífic. La humanitat (qualsevol home i dona) porta la imatge de Déu per creació. Aquesta imatge no podia ser destruïda ni es podia perdre. Jesús pel seu misteri pasqual ha recuperat per tots nosaltres «la imatge i la semblança de Déu». l’Esperit Sant que amaga i vela cap a dins de la Trinitat la humanitat glorificada del Senyor és representat en el núvol de la glòria, el mateix núvol que el revelarà al final de la història. Sant Joan Damascè, citat al CEC n. 663, explica: "Per dreta del Pare entenem la glòria i l’honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn"

Els onze deixebles a la muntanya de la Galilea, no vol dir la Galilea del nord, sinó al capdamunt de la muntanya de les Oliveres, ben a prop de la ciutat (això és un equívoc que s’ha arrossegat molt de temps). Ells en veure Jesús es van postrenar. La prosternació és adoració només deguda a Déu. Els imagineu? Tots onze postrats, a terra, sense gosar mirar, I dins de manera recurrent el pensament. «És Jesús, és el Senyor, és el Mestre». En tot l’evangeli els deixebles s’acosten a Jesús, ara finalment és al revés: El Mestre s’acosta a ells. El text del leccionari diu: «alguns, però, dubtaren», és clarament una mala traducció, quasi còmica: Com podien dubtar? La traducció és: «Tot i que alguns havien dubtat». I, oh sorpresa, ara ve el gran manament precedit per la forma reial «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra». I en nom d’aquesta autoritat grandiosa, els envia en missió. Una missió grandiosa també, que no coneixerà límits ni en el temps ni es l’espai.

«Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». La traducció no és acurada, significa: «Aneu, sortiu de Jerusalem» Aneu a tots els pobles perquè ells hauran de formar un poble de pobles, un poble de molts i de moltes nacions. I feu a aquests a qui anireu a trobar «Deixebles meus».

El nou poble serà un poble de deixebles, el nou Poble de Déu. El signe de pertinença serà la triple immersió en un únic Nom, de tres Persones, el Nom (Unitat) format per les tres Persones (Trinitat). Vet aquí que tot el Nou Testament arriba a la plenitud amb la revelació de l’únic Nom, de l’essència única i de la distinció de Persones. Tot el Nou Testament troba en aquest final de Mateu la síntesi i no es pot dir que aquest final sigui posterior o teologitzat ulteriorment, pertany al primaríssim nucli de la tradició apostòlica i esdevé la professió de fe en la Trinitat, que s’imposa davant de l’arrianisme que vindria d’ahir i dels noves formes arianes actuals que neguen la divinitat del Fill.

Ells hauran de prendre aquest decisió d’enormes consequêncies. Ara i aquí començava el camí de l’Església. En aquest camí vivim, ens hi hem posat, volem que les nostres transcorrin. és un camí pel qual han passat molts abans que nosaltres i també, molts, després de nosaltres passaran. Però per uns i pels altres, i també per nosaltres, preval la única promesa: Jo seré cada dia amb vosaltres fins a la fi del món. Que bonic Déu! l’Evangeli de Mateu s’obria amb la profecia i revelació de l’Infant que portava el nom de l’Emmanuel. També aquest Evangeli s’acaba, a manera de solemníssima i impressionant inclusió, amb el Jo seré amb vosaltres. I cada dia, sempre. Crist ja és Emmanuel en el seu Nadal i ho és també en la glòria de la seva Ascensió. No puc deixar el comentari sense transcriure el bell prefaci de l’Ascensió El Senyor de l’univers, no ha pujat per apartar-se de a nostra petitesa. Sinó perquè nosaltres els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor

divendres, 26 de maig del 2017

Oh, Pasqua nostra!


Totes les santes Esglésies celebren a tot el món la cinquantena de la Pasqua, és una praxi ecumènica i universal i patrimoni de l’Església encara indivisa. Celebrem el «gran dia» de cinquanta dies, les set setmanes i el múltiple de cinc que indica plenitud. Per tot arreu ressona el triple al·leluia. El primer perquè lloem el Senyor, el segon perquè, si el lloem poc, el lloem encara més i el tercer perquè el lloem amb entusiasme. Tots participen de l’alegria universal: «Per això ple de la gran alegria de la Pasqua tot el món exulta», que canta el Prefaci. És una alegria que el Senyor ens ha donat que ve de saber que el Senyor ens estima, amb l’amor que el Pare li té: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor » (Jn 15:9). Tenir notícia que el Senyor ens estima amb el mateix amor que el Pare li té és quelcom abismal.

En aquests cinquanta dies, tant els neòfits com els fidels, tenen dret a participar de la santa mistagògia. Aquesta paraula que és inusual a les nostres comunitats, hauria de ser comuna i familiar, com ho és la paraula «catequesi» i d’altres. La mistagògia és anar pel camí que porta cap a dins del misteri. La catequesi mistagògica no és per aprendre res, sinó per assaborir molt. Per la predicació, la pregària i la lectio divina és penetrar (més i més) en el que som com a creients. Crist és allò que m’ha passat a mi, el Qui he conegut, el Qui estimo, perquè és també el Qui em coneix i el qui m’estima. Quan conèixer el Crist és «el que m’ha passat» la pregària brolla sola, també el desig d’estimar i d’unir-me a la comunitat Església. I estar content que sigui així i donar-ne amb senzillesa gràcies a Déu.

És un ensenyament des de l’experiència i vivència de cada creient i de cada Església. L'Esperit Sant és el gran mistagog diví, el qui ens fa entrar en el món de Déu. És descobrir la meravella de què hem estat batejats en la mort i en la resurrecció de Crist i que vivim, en la temporalitat de la vida present, la Vida de Déu. És descobrir amb admiració de què hem estat ungits per l’Esperit Sant, que ens dóna el coneixement de les coses de Déu, ens fa apòstols i ens dóna una mirada de tendresa vers la humanitat i una passió pels qui sofreixen. Es descobrir (més i més) què significa participar del banquet eucarístic, ja que qui s’uneix al Senyor esdevé un sol esperit en Ell (1Co 6:17). La mistagògia ve de la predicació al ritme de les lectures dels diumenges de Pasqua, que ens situen no al llindar del Misteri de Crist, sinó en el cor. Les lectures dels diumenges de Pasqua són bresques del mel.

Si volem créixer en nombre hem de créixer en qualitat. És una llei molt cristiana. Si no hi ha qualitat de vida cristiana, l’Església no pot evangelitzar res. Quin amor de Crist hem d’anunciar si nosaltres no n’hem fet carn de la nostra carn i vida de la nostra vida? La qualitat de la vida cristiana ve de la vida de la gràcia, només de la gràcia, del Foc inconsumible que ens és donat per la Pentecosta.

dissabte, 20 de maig del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge VI de Pasqua o de la promesa de l'Esperit Sant (Cicle A)


Aquest Diumenge VI de Pasqua és en tots tres cicles el: «Diumenge de la Promesa de l’Esperit Sant», el qual anomena: «Advocat, Defensor». Fins a cinc vegades en el discurs de comiat el Senyor fa la promesa de l’Esperit Sant: I)14:16-17; II) 14:26; III) 15:26-27; IV) 16:17-18 i V) 16:13-15. La perícopa evangèlica es continuació directa del fragment del diumenge passat. No hem d’oblidar el context solemne, dramàtic, confidencial d’aquests moments. El Senyor els havia rentat els peus, (havia instituït l’Eucaristia), havien escoltat la predicció de la traïció de Judes i de la negació, havien sentit que ell era el «camí, la veritat i la vida», i també que ell era la icona perfectíssima del Pare: «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare». Ara els comunica una altra nova: rebran l’Esperit Sant com a darrer do seu, com el regal darrer, últim i també el més gran de Jesús. El rebran com una realitat divina (perquè tot el que és seu, és del Pare) i «en Déu tot és Déu», menys la paternitat, la filiació i l’espiració, que són pròpies de les divines persones de la Trinitat, consubstancials per essència i naturalesa a la Trinitat Santa.

El fragment és circular, obert i tancat amb el mateix tema. Tot és una qüestió d’amor: «Si m’estimeu». Ell pregarà al Pare (ho farà des de la creu) i el Pare ens donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Defensor (paráklêtos), advocat defensor. El qui ens defensa sempre davant del Pare, com un dir: «Aquests són meus». Com un advocat que defensa els qui han experimentat el pecat del món i obté l’absolució. La sorpresa dels deixebles devia ser enorme!

El món, que significa el món que es tanca a la llum de Déu, la no fe, dominat pels poders del Mal, no el pot rebre, però ells sí, perquè ells han estimat el Fill. (Estimar i creure, aquí és el mateix). El món no és capaç de conèixer-lo ni de veure’l i davant la manifestació de l’amor, pur i gratuït, el món escamparà la sospita, el dubte, perquè no pot creure que la llum i l’amor siguin purs. Perquè la nit no pot suportar la llum, li molesta. L’ Església amb la seva pobra fe, humil i senzilla, serà sempre la casa de l’Esperit Sant i la morada de l’amor de Déu. Allí farà estada: «Perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres». Així ell tornarà a nosaltres i no ens deixarà orfes.

Jesús ja no el tindran mai més al davant, no veuran més els seus ulls ni sentiran mai més les seves mans a les seves espatlles però estarà dins d’ells, en el seu cor. Com una Presència inconsumible. I l’Esperit Sant els farà participar de la Vida de Crist: «Jo visc i vosaltres viureu». Aquest «d’aquí a poc temps» és el temps que hi ha entre Pasqua i Pentecosta. Aquell dia passarà quelcom meravellós: «Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». La seva absència (apousía) serà omplerta de la Presència inefable de l’Esperit Sant que, dins nostre, donarà testimoni de què el Crist ha ressuscitat i està amb el Pare. Una presència recíproca, vosaltres estareu en mi i jo en el Pare, i el Pare estarà en el Fill i els deixebles. I aquest «estar» és el mateix Esperit Sant, que és un romandre sempre, un quedar-se per sempre. Som hostes de la Trinitat Divina. Aquest és el destí de la humanitat redimida, en aquest món i en l’altre. Els deixebles formen en Ell una realitat única, que per Ell (Jesús) està dins del Pare. I s’estableix la llei de menor a major: el qui m’estima el meu Pare l’estimarà B) I jo també l’estimaré i C) I em manifestaré a ell. Es manifestarà en el secret de la pregària i en el darrer dia, quan la presència invisible esdevindrà presència visible en el Regne. Mireu quina cosa més maca: estem en aquest món, però ja estem en Déu. El cel serà l’eclosió d’aquesta veritat. En el camí l’Esperit defensarà com un advocat excel·lent, el millor. No és d’ofici, és d’amor. El tema és encara és més profund, ja que no tant sols defensa, sinó que consola. En el Salm hem cantat: «Ell és la nostra alegria».

dissabte, 13 de maig del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge V de Pasqua o del «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare» (Cicle A)


El fragment evangèlic forma part del que s’anomena el discurs de comiat del Senyor a llevant taula del Sant Sopar. Forma part de la comunicació íntima i confidencial de Jesús als apòstols, als quals abans havia rentat els peus, els havia donat el manament de celebrar l’Eucaristia i el manament de l’amor com a distintiu únic i decisiu per la comunitat: «En això coneixeran que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres».

Fa una impressió molt gran endinsar-te en el diàleg de Jesús amb els apòstols en el fragment que es proclama. Gairebé és com una indiscreció, només permesa a la família dels amics de Jesús. El text és profundíssim teològicament i ple d’ensenyaments per a la vida cristiana. Per dir-ho així, és un punt culminant (punctum saliens) del IV Evangeli. Realment és un evangeli culminant, el seu punt més alt.

El fragment comença amb aquestes paraules:

«Que els vostres cors s’asserenin.
Confieu en Déu, confieu en mi.
A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:
si no n’hi hagués,
¿Us podria dir que vaig a preparar-vos estada?
I quan hi hauré anat a preparar-vos-la
tornaré i us prendré a casa meva.
Perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.
I ja sabeu quin camí hi porta allà on jo vaig.»

Jesús, tot acomiadant-se, (penseu que és el darrer dia de la seva vida i ja no el veurien mai més abans de la resurrecció) els demana que tinguin serenitat i confiïn en Ell i en el Pare (recordeu-vos que també abans els havia fet el do de la pau com a herència: «La meva pau us deixo, la meva pau us dono». Si el Senyor ens ha donat la pau és nostra per sempre i ningú ni res no ens la pot prendre. Els apòstols han de tenir confiança perquè a la casa «del meu Pare» hi ha lloc per a tots. Tots és tots. I, per tant, l’expressió vol dir “per cadascú”.

La missió de Jesús serà preparar aquesta estada. Una estada, diguem-ho ja per sempre, que és en la beatíssima Trinitat. La Trinitat Santa serà l’Hoste Diví dels homes redimits, santificats i divinitzats. En una mútua reciprocitat. Així com en el sí de la Trinitat Santa cadascuna de les Persones divines conté l’altra, sense disminució ni augment, així la mateixa Trinitat contindrà de manera recíproca els deixebles i els deixebles contindran la Trinitat de manera recíproca i infinita. I això és la Vida eterna, vista des de la primera perspectiva, encara que no única.

El Senyor tornarà amb la missió de l’Esperit Sant per prendre’ns a casa seva i per poder viure allà on Ell és. L’expressió «perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic» no significa una localització sinó una manera de ser i, per tant, «allà on jo estic» seria millor traduir-ho per “allà on jo sóc”. Ja que el Senyor és amb el Pare i l’Esperit Sant com a Verb etern que és. On és ara el Crist? En l’Amor substancial de la Trinitat, allí també nosaltres hi hem de ser, d’aquest amor substancial participarem.

Llavors Tomàs, amb el realisme que el defineix fa una pregunta molt assenyada i evident: «¿Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber qui camí hi porta?».

És llavors que Jesús fa una afirmació de les més apodíctiques i solemnes del Nou Testament «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Cal reconèixer en el «Jo sóc» el subjecte diví, típic del IV Evangeli. Ell, Jesús, és la VIA, la VERITAT i la VIDA. Ell és el camí per anar cap a Déu: Crist com a únic mediador (1Tim 1:5; He 8:6; 12:24) i que fa pensar en la «porta» de l’Evangeli del Diumenge precedent. Cert que «ningú arriba al Pare si no per mi».

Les tres definicions convergeixen les unes amb les altres: Ell és el camí veritable per a rebre la Vida (vida divina). És el camí de la veritable Vida. Aquesta Vida ja no es refereix a la vida humana, temporal, caduca i efímera, sinó a la Vida Divina, aquella que el Pastor bo ens dóna en abundància, segons el mateix Evangeli del Diumenge anterior (Jn 10:10).

La vida divina és l'única existència veritable, la vida humana sempre cal diferenciar entre vida i existència. Car la vida divina no és donada per ningú, ni creada per ningú, és en sí mateixa. La vida humana sempre es rep per creació o generació.

Estar en Jesús i viure en el do de l’Esperit Sant es trobar-se en el camí, participar de la veritat i tastar la vida que posseirem en plenitud, per gràcia i per misericòrdia, després de la mort. Justament, per això, la mort ja no és mort, sinó èxode. (No oblidem que aquest evangeli s’empra en la litúrgia exequial).

«Si m’heu conegut a mi,
heu de conèixer igualment el meu Pare,
des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist».

Es prepara un dels moments més forts de la revelació cristiana. Quan senten aquestes paraules els deixebles estan confosos. I pren la paraula Felip (el de Betsaida, el mateix poble d’on el Senyor va cridar els primers deixebles, Simó i Andreu). Ell és un bon coneixedor de les Escriptures com bon hebreu i sap que ningú pot veure Déu sense morir (Ex 33:18.20) i sap també que «Déu ningú mai l’ha vist» (Jn 1:18a).

Jesús li contesta «Fa tant de temps que jo estic entre vosaltres i no em coneixes» i al límit mateix de la revelació del NT: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare». Hem arribat al punt més alt de la revelació: Jesús revela la seva identitat, Ell està en el Pare i el Pare està en Ell. Aquest estar és també ser. Forma part del Misteri Substancial de Déu i en aquest «estar amb» hi ha l’Esperit Sant. Car només per l’Esperit el Pare pot estar amb el Fill i el Filla amb el Pare. Tota la Trinitat està aquí! «Glòria a vós, Senyor, que us heu manifestat als homes», canta la litúrgia dels grecs una i altra vegada.

Són dos verbs en perfet duratiu. Crist es revela aquí com la icona del Pare (Col 1:15), Déu invisible s’ha donat a conèixer als homes (Jn 1:18). Ell és la Icona consubstancial del Pare, perfecte en la seva divinitat i perfecte, també, en la seva humanitat. Rostre visible, Verb audible i sentible. Humanitat nascuda veritablement de la Mare i, per tant, palpable. (cf. 1 Jn1:1-4). Realització suprema de l’estada de Déu entre els homes (Jn 1:14). Terme, final i desenllaç i l’extrem possible de la revelació de Déu. Meta de la redempció dels homes. Des d’ara ja res més de nou i de més gran és possible. És comprensible que no ho coneguessin, ho podien intuir, però no ho podien saber, els caldrà la «confirmació o la unció en l’Esperit» per a comprendre-ho. Ho aniran comprenent després de la Pasqua. Així també nosaltres.

Quan ho comprenguin i rebin el do de l’Esperit faran, fins i tot, obres més grans que el Fill, car aquestes estaven sota el signe de la kènosi, però la dels deixebles estaran sota el signe de la Pentecosta. En l’Eucaristia els deixebles rebran en els Sants Misteris, vivificants, transformants el segell de l’eternitat. ja que és en l’Eucaristia, que l’Església, l’Única Santa i l’Esposa del Senyor, es manifesta i es dóna el Crist com a camí per anar cap al Pare, com a veritat fidel de l’amor de Déu i anticipació de la Vida divina. Com un segell, com una penyora.

divendres, 5 de maig del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge IV de Pasqua o del Bon Pastor (Cicle A)


Des de fa segles el IV Diumenge de Pasqua s’anomena el Diumenge del Bon Pastor (Christus Pastor Bonus). En els tres cicles es proclama el capítol 10 de sant Joan; en el cicle A, el d’aquest any, el començament de l’anomenat «Discurs del bon pastor», els versets 1-10. El text comença amb aquesta introducció: «Us ho dic en tota veritat». Aquesta expressió solemníssima fa referència al «jo diví» i es podria traduir: Jo, el Déu Fidel-Amén, el Fidel, us parlo a vosaltres. És el Verb de Déu que comunica la seva Paraula per revelar el seu misteri com a judici inefable (Jn 12:48c). El discurs ve donat, a la manera dels Sinòptics, com a paràbola (paroimía) del verset 6. La paràbola és plena de figures:

Des de la il·luminació de l’Esperit Sant comprenem millor la qualitat de Crist en la glòria de la Resurrecció com a pastor del seu poble. Ell és el pastor legítim i senyor del ramat, que entra per la porta de casa seva (a diferència dels lladres que no entren per la porta i que entren per allò més horrible (robar, matar i fer destrossa). Ell entra per la porta de «casa seva», a ell el porter que hi ha posat obre, i dins no es comporta com un estrany, sinó que coneix les ovelles, les crida pel seu nom i les fa sortir i aquestes «reconeixen la seva veu». Tots aquests temes els desenvoluparà al llarg del discurs. El que sorprèn en el text que comentem és l’expressió «Jo sóc la porta» (es repeteix dues vegades). El Senyor s’ha auto-anomenat «Porta». No és una porta qualsevol, l’article determinat indica que no és una porta qualsevol, sinó la Porta per excel·lència. De fet l'«única porta per anar cap a Déu».

Els estudiosos hi veuen una referència a la porta del temple, que donava a l’atri del santuari, a l’atri del Sants dels sants, el lloc santíssim de la presència de Déu (cf. Sl 117:20) per la qual només els justos poden entrar. Ell és la porta per entrar a la presència de Déu, al santuari de la seva glòria. Abans s’ha definit a si mateix com a «veritat i camí», ara es defineix com a porta d’entrada del santuari.

El sentit és semblant a la carta als Hebreus (10:19) quan afirma: «Per tant, germans, tenim plena llibertat d'entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús». Ell ha vingut per fer-nos entrar en la llibertat dels fills de Déu i perquè aquests rebin la vida en abundància: «perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir». Aquesta vida és la participació de la mateixa vida de Déu. Una vida que és la plenitud divina, l’Esperit Sant. Que el Senyor, des del tron de la misericòrdia, la santa i vivificant Creu, donarà al Pare i aquest per amor al Fill la doni als homes (Jn 19.30-34). Des d’una creu perenne d’una Pentecosta infinita.

Crist és la porta del Regne. No passaríem a un país estranger sense el passaport, com tampoc entraríem a un lloc d’internet sense la contrasenya. Per entrar cap a Déu cal passar per la porta que és Crist. Ell es Porta i Pastor alhora. I no hem de fer cas dels qui no són d’ell i dels pastors que «por no tener el espíritu ablandado en Cristo, ni entran ni dejan entrar» (St Joan de la Creu).

Crist és la porta, per aquesta porta entrà el bon lladre, Pere amb les seves llàgrimes, el deixeble estimat amb el seu amor, els màrtirs amb la seva glòria, els fills i les filles de Déu amb la seva humilitat i amb el cor penedit i humiliat. Per aquesta porta passarem tots, en el darrer èxode del poble de Déu. Es com si el Senyor ens digués, llavors: «Passeu, passeu, sou a casa», sou del meu ramat. Com cantem en el salm: «Som el seu ramat i el poble que ell estima». Creieu: amb Jesús com a pastor mai trobarem la porta tancada, ni serà tancada darrere nostra.

El Senyor, l’únic Pastor de l’Església, li prepara una «taula davant seu» i allí la nodreix divinament. És en l’Eucaristia que el Senyor li dóna la «vida a desdir», i la divinitza. L’Església allí és l’Esposa, l’Estimada. Per la qual el Senyor li ha donat la vida, Ell que l’ha fet sortir (èxode) a la terra de la llibertat. El mateix Esperit, aquesta Vida abundant, que li ha estat donada conduirà l’Església fins a la fi del temps.

dijous, 27 d’abril del 2017

Oh, Montserrat, bella muntanya, encara més bella Imatge, estimadíssima!


Les esglésies amb seu a Catalunya celebrem el dia 27 d’abril encara amb sentors de les roses de sant Jordi, la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Al bell mig del Principat i en una muntanya de formes singulars, úniques, que els angelets serraren, cobertes de romaní, una comunitat de benedictins conserva i venera, com un tresor valuosíssim la santa Imatge que forma part del nostre imaginari dels catalans. Tots els catalans d’una forma o altra porten Montserrat al cor. Ella és la Rosa d’abril i la millor flor de Pasqua. Poso tots els títols que el Virolai aplica a la Mare de Déu per pregar-los:

Rosa d'abril R/ Pregueu per nosaltres.
Morena de la serra R/ Pregueu per nosaltres.
De Montserrat estel R/ Pregueu per nosaltres.
Reina del Cel que els Serafins baixaren R/ Pregueu per nosaltres.
Alba naixent d'estrelles coronada R/ Pregueu per nosaltres.
Ciutat de Déu que somnià David R/ Pregueu per nosaltres.
Mística Font de l'aigua de la vida R/ Pregueu per nosaltres.
Roser del Cel, que els serafins voltegen R/ Pregueu per nosaltres.
Cedre gentil, del Líban corona R/ Pregueu per nosaltres.
Arbre d'encens, Palmera de Sió R/ Pregueu per nosaltres.

La poesia de Mn. Jacint Verdaguer s’inspira en el capítol 24 del Siràcida, en què l’autor sagrat compara la saviesa present enmig del poble com si habités en un jardí imaginari on arbres i  flors ho emplenen tot dels perfums. Són imatges molt propis de la poesia bíblica. L’Església cristiana, des d’antic, ha aplicat aquestes imatges de la Saviesa de Déu a santa Maria, ella que la «Càtedra de la saviesa» que és el Crist. Els monjos de Montserrat a clar del dia d’avui canten aquesta oda de la Saviesa, dedicant-la a la Mare de Déu.

Ella enmig del paradís, abans perdut i ara retrobat, per obra del Misteri Pasqual del Crist, és enmig del paradís el jardí de saludables perfums, ella (Maria) és la Mare del Bell Amor, el bell Amor, que és Crist. Tot escoltant el Nigra sum (de Pau Casals) dels escolans de Montserrat, recitem aquests versos tant bells de la Sagrada Escriptura, que la litúrgia – amb la seva llibertat – aplica a Santa Maria. Mare dels deixebles estimats del seu Fill. Llegiu aquest text lentament, es fa mel a la boca, pensant en la Mare de Déu. Ella ha arrelat per sempre en el nostre poble, que sigui un poble beneït on la vida sigui respectada, els pobres estimats i la llibertat donada i les comunitats eclesials donin el perfum de la caritat.

Del llibre del Siràcida (24:14-21)
Oda a santa Maria

12 M'he arrelat en un poble gloriós,
en la possessió del Senyor tinc la meva heretat.
13 Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l'Hermon.
14 M'hi he fet gran com la palmera d'Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut.
15 He escampat el meu perfum com el cinnamom i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima,
com la resina perfumada de gàlban, ònix i estorac,
i com el fum de l'encens de la tenda santa.
16 He eixamplat les meves branques com una alzina,
branques esplèndides i boniques.
17 Sóc com una vinya que treu brots plens de bellesa,
i les meves flors són esplèndides i abundants.
18 Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.
19 »Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits.
20 Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.

dimecres, 26 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III de Pasqua o dels deixebles d’Emaús (Cicle A)


En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.

Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist.

Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.

Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?» 

Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres.

dimarts, 25 d’abril del 2017

NIT DE PASQUA


Només aquesta nit sap quan el Senyor va ressuscitar. La fe cristiana no té com horitzó la creu del Divendres Sant, sinó la Pasqua del Senyor. I, per això, a tot el món els creients avui s’abracen, es desitgen la pau, se’ls il·luminen els ulls i es diuen: Veritablement el Senyor ha ressuscitat! Tota la litúrgia pasqual d’aquesta nit, santa entre totes, proclama la glòria del Senyor Vivent. 

Els primers germans no saben com dir-ho: Ha ressuscitat! Ell ha retornat d’entre els morts. És el Primogènit dels germans! El rumor s’escampa... i encara ara és divulgat, com una Bona Notícia que transforma els cors. La nit del món ha estat il·luminada, com retirada per la Llum del Senyor Ressuscitat. La primera creació és no res comparada amb la nova creació, que és la resurrecció de Crist. El Pare no abandonà el seu Fill i la distància entre el Pare i el Fill ha estat retrobada per sempre. És com si el Pare hagués trobat el Fill i l’hagués abraçat i amb Ell a tota la humanitat. A totes les existències. Ets el meu Fill, el meu estimat. 

La resurrecció de Crist fa que l’home se senti Infinit, cridat a Déu. Cridat a la vida. Ell ha obert l’eternitat per a tots nosaltres. El paradís de Déu. Hem sortit del temps, obscurs i gris, que no va enlloc i s’obre el temps de Déu. Que ha canviat? Tot. Hem estat batejats en Crist i som una nova criatura, i nosaltres passem de mort a vida, de pecat a gràcia... Si Crist no hagués ressuscitat no sabríem on són els nostres difunts. No sabríem a quin Déu pregar, no tindríem els sagraments, no tindríem la força de l’amor que sempre és dins, que ens fa incansables en estimar, (si l’Església deixés d’estimar...) i la certesa que encara que la creu marca la monstruositat del mal en el món, l’única resposta és la de l’amor. 

L’Església sap que el Senyor és el Vivent, se sent consolada per la Presència del Senyor. El testimoni de la Resurrecció de Crist no ve de fora, sinó de dins «jo sé que el meu Senyor ha ressuscitat». El Senyor ens ha donat el seu Esperit Sant que habita en els nostres cors i ha creat l’Església, la comunitat dels creients. Tinguem un sol cor i una sola ànima, estimem-nos i estimem a tothom que en això es coneixerà que som deixebles seus. Caminem junts... Crist ha ressuscitat veritablement en els nostres cors. És el Senyor. El qui viu i el qui ens ha donat Maria per Mare.

dilluns, 24 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l’Octava Pasqual o de l’Amor Misericordiós (Cicle A)

Aquest diumenge es proclama en els tres cicles Jn 20:19-31. Jesús s’apareix el diumenge de Pasqua a la vesprada. Els deixebles eren a casa «reunits» i tancats per por dels jueus. Amb raó era perillós manifestar-se com a seguidor d’un que havia estat ajusticiat, podrien córrer la mateixa sort. Jesús entrà (per Ell no hi ha cap porta tancada ni paret que impedeixi la llibertat del seu cos espiritual) i es posa «dempeus» i «al mig» (Jesús és sempre el centre, tots en cercle a una distància equidistant envers ell) i els saluda amb el Shalôm. Imagino el goig interior dels apòstols, devien pensar: «És Jesús». Son els esdeveniments fundacionals de l’Església, sense el testimoni dels apòstols no hi cap fe i no hi ha res.

Es presenta amb les marques de la passió per recordar la seva oblació i perquè quedés palès que el qui fou crucificat és el mateix que ha ressuscitat. No és un altre, és el mateix Crist.

La trobada amb el ressuscitat és sempre una missió: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Després, el Senyor es manifesta com el Déu creador i inspira sobre d’ells l’Esperit Sant, representa la creació de la nova humanitat. És l’Esperit del Pare i seu, és l’Esperit de la mort i de la resurrecció. És important la referència temporal «al cap de vuit dies» perquè indica la celebració setmanal de l’Eucaristia els diumenges (pròpiament és la segona eucaristia de la història), des d’aleshores la successió ha estat ininterrompuda. El diumenge, com diu el Salm 117 «És el dia que ha fet el Senyor». Jesús, per la seva resurrecció ha creat el diumenge, altrament seria un dia qualsevol de la setmana, serà per sempre el dia del Senyor i el dia de l’Església, sense precedents en el món d’Israel i menys en el món pagà, és la institució més genuïnament cristiana.

En aquesta cena s’hi fa present l’apòstol Tomàs, que anticipa el positivisme modern (només el que es veu és real sense entendre que tampoc es veu la música, la bellesa, la bondat...). El Senyor, per tercera vegada els saluda amb la pau divina (éirené), la pau que els havia promès la nit del Dijous Sant. El Senyor s’adreça a Tomàs i li mostra les marques de la passió en el seu cos divinitzat i, quasi compassivament, amb tendresa, li diu «No siguis tan incrèdul, sigues creient». Tomàs queda vençut i rendit i la fe de Tomàs resplendeix com un raig de llum dins del seu cor. Des d’ara sempre serà de Crist i formarà part de la comunitat que joiosament diu: «Hem vist el Senyor». Llavors s’arriba a un moment (punctum saliens) de tot l’Evangeli de Joan, perquè Tomàs fa la professió de fe més alta: «Senyor meu i Déu meu» que vol dir «Tu ets el meu Senyor i el meu Déu», que són títols divins.

El dubte de Tomàs mereix que dels llavis de Jesús brolli l’última i la més gran benaurança, és última i més gran perquè és la que més ens pertany «Feliços els que creuran sense haver vist», des d’ara totes les generacions cristianes posteriors estaran cridades a entrar dins del cenacle per professar la fe en la divinitat de Jesús sense haver vist i el gran prodigi, realment increïble i inaudit, és que els cristians estimem a Jesús sense haver-lo vist mai en aquest món i aquest amor és font d’alegria.

Una altre qüestió que un dia explicarem és el significat de les nafres en el cos del Crist gloriós, que és un tema molt estimat pel Papa Francesc al qual ens ha dit repetides vegades que els pobres, els que sofreixen, els dèbils són la carn de Jesús i en aquesta carn hem de reconèixer les marques de la Passió del Senyor.

dissabte, 22 d’abril del 2017

TROPARI DE PASQUA DE LA LITÚRGIA BIZANTINA


“Una Pasqua divina avui se’ns ha revelat.
Pasqua nova i santa.
Pasqua solemníssima de Crist Llibertador.
Pasqua immaculada i gran.
Pasqua dels creients.
Pasqua que obre les portes del Paradís.
Pasqua que santifica a tots els cristians.
Pasqua dolcíssima, Pasqua del Senyor. Pasqua!
Una Pasqua santíssima se’ns ha donat.
És Pasqua. Abracem-nos mútuament.
Tu ets la Pasqua que destrueixes la tristesa.
Perquè avui Crist Jesús ressuscita brillant.

Estikiràs de Pasqua de la Litúrgia Bizantina

dijous, 20 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Evangeli de Mateu.- Evangeli de la Nit de Pasqua (Cicle A)


L’Evangeli de Mateu de la Resurrecció és encantador. Els Evangelis de Pasqua són els més grans, realment fonamentals. Tots els Evangelis de l’any tenen sentit per l’anunci de la Resurrecció però els de Pasqua són realment la plenitud de l’anunci evangèlic. No hi ha nova més gran que la Resurrecció de Crist.

Passada la festa, quan l’alba encara havia de despuntar, en el crepuscle impressionant del matí de Pasqua, les dues dones, Maria i l’altra Maria, es lleven i se’n van al sepulcre, tallat a la roca. Hi ha una teofania: «L’àngel del Senyor, baixat del cel», que havia fet rodolar la pedra del sepulcre i l’àngel s’hi havia assegut, entronitzat damunt la pedra del sepulcre, a manera d’entronització. El terratrèmol, el segon després del Divendres Sant, estremeix la terra. I l’àngel «resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la meu». Qui és aquest àngel del Senyor, sinó el Senyor mateix, vencedor de la mort? La tradició més antiga de l’Església de Jerusalem, que conservà els records més antics dels primers dies, anomenava a aquest àngel amb el nom arameu de Mi-ka-el, que vol dir: «Qui com Déu?». Com Déu només ho és el Fill, que com el dia de la seva transfiguració apareix en la seva glòria, resplendent amb la fulgència d’un llamp i amb vestits blancs com la neu. Els guardes se sobresalten i queden com morts per l’esglai. El missatger anuncia la resurrecció.

És la divina tendresa de Déu que sap que les persones davant la manifestació del sobrenatural s’omplen de por que els diu: «No tingueu por, sé que busqueu Jesús, el crucificat». Doncs bé: Aquest ni hi és aquí, ha ressuscitat tal com ho havia predit. Com devia ressonar això en el cor de les dones? De manera incisiva i quasi increïble (ho esperaven tot menys això). No és aquí i no hi serà mai més. Aquest sepulcre està destinat a ser buit per sempre. «Veniu a veure ell on havia estat posat» i «aneu de seguida» a dir als deixebles que «ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea». És a dir, quan arribin a Galilea ja li trobaran, i la història que va començar allí, encara no ha acabat, continua i torna a començar. Però elles no caldrà que vagin a Galilea per veure el Senyor (el seu amor a Jesús era massa gran per esperar, elles que esdevenien com la enamorada del llibre dels Càntics que de nit havia sortit per trobar l’amor de la seva vida), el trobaran en el camí. Un camí que fan «amb por, però amb una gran alegria» i corrents (sento el batec del seu cor) per anunciar als deixebles la nova més gran i inesperada.

Mentre corrien pel corriol que pujava a la ciutat, Jesús els sortí al pas i les saluda, dient-los: Shalom, Déu vos guard. Primer l’àngel (el Senyor mateix no recognoscible en la seva glòria i ara, en figura corporal, (ell mateix, amb la seva veu, el crucificat) i, naturalment, les dones «se li acostaren, se li abraçaren els peus i l’adoraren». Prosternades davant del Fill de Déu, que s’apareix als homes «com el sol d’un dia serè». ¿Què donaríem per saber amb quina figura van veure el Senyor? Què podien fer sinó caure als seus peus, com li podien mirar els ulls? Jesús els dóna una missió: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». S’acompleix així el salm 21 que Jesús havia començat a pregar a la creu quan el verset 23 es diu: «Anunciaré als meus germans el vostre nom». Els deixebles que havien fugit no tant sols no són rebutjats sinó que els anomena per primera vegada i meravellosament «els meus germans». Nosaltres som d’aquesta descendència, d’aquests germans que reben l’anunci de la resurrecció i talment atletes, a manera de cursa de relleus, l’hem de transmetre, generació rere generació. Les dones, «Maria i l’altra Maria» sempre seran representants del sexe femení, coratjós i capaç de grans amors, amb raó, i com a record, en la disposició més antiga de les esglésies, la banda de l’Evangeli estava reservada a les dones, perquè elles foren les primeres de rebre l’anunci de la Resurrecció.

dissabte, 8 d’abril del 2017

Via Crucis 2017


Preguem:

Us demanem, Senyor,
la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat,
per la qual el vostre Fill
va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.
Per nostre Senyor Jesucrist.

1. ESTACIÓ – JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Condemnar a Jesús a mort és condemnar l’Amor. Expulsar l’amor de l’existència i del món és un infern, car llavors les forces del mal es desencadenen sense aturador. Només l’Amor pot salvar el món. Només la bellesa del Crist crucificat salva el món de sí mateix, de l’odi i l’orgull dels poderosos que espolien la raça dels pobres, sense nom, condemnats a malviure sense treball ni diners, sense goig.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


2. ESTACIÓ – JESÚS PREN LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Prenem amb Jesús la creu de la pròpia vida, tal com és a la seva presència i seguim-lo. El cristià no tant sols estima la creu, sinó que l’accepta i fins tot en dóna gràcies perquè així es pot assemblar amb el seu Senyor. La creu de la nostra vida –tot allò que ens és motiu de sofriment– no és nostra, és també de Jesús. Prenent la seva Creu va prendre totes les nostres i Ell amb el seu amor consola, dóna força i ens acompanya. Ell està al començament del camí de la fe, ens acompanya tota la vida i ens rebrà gloriós en el seu Regne.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



3. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Jesús humiliat, postrat, a terra, enmig dels carrers de Jerusalem. Calia que fos així perquè els humiliats per la vida, vexats pels sofriments, el trobessin allí, a terra. Jesús els és germà en la seva humiliació. Solidari amb ells, car només un pobre pot comprendre un altre pobre. Ell que estima com un tresor la seva vida.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



4. ESTACIÓ – JESÚS RETROBA LA SEVA MARE


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

En el camí de la vida –amb la creu que ens cal portar de dolor– sempre retrobem la mare. Una mare en té prou amb la mirada per a comprendre-ho tot d’un fill. I Maria pensà: «No et puc veure així, fill meu, preferiria mil vegades la meva mort abans que la teva». La mirada de Maria és de consol, ella «la Compassiva», ella «la plena de misericòrdia». El piadós sant Bernat es pregunta: «Qui patia més, la mare o el Fill?».
Tractant amb un noi, víctima de la drogoaddicció, una mare va dir a un mossèn: Cuide a mi hijo, padre, no lo deje. Sí, l’amor de les mares envers els fills els salven en aquest món i en l’altre. Preguem per les mares que ploren sobre els seus fills.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


5. ESTACIÓ – EL CIRINEU AJUDA A JESÚS A PORTAR LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Cirineu, l’estranger que venia del camp, segons els evangelis, representava l’Església. L’Església visible i l’altra Església, la que només Déu coneix. El Cirineu és el representant de tantes persones que ajuden als altres a portar la creu. Beneïts siguin tots els voluntaris, per exemple, que recullen els qui venen de l’infern de la guerra, a la illa de Lesbos. Beneïdes totes les persones que recullen les pateres que arriben a les platges de Lampedussa, on la Creu ha estat exaltada. Beneïts els seus cors i els seus braços. Benaurats tots els qui fan el bé. Benaurats tots els Cirineus del món. Tot el bé que es fa s’uneix a tot el bé que s’ha fet en el món des del seu començament. Un bé que es recollit per Déu, plenitud de bé i d’amor. El Cirineu –que no formava part dels deixebles– ens recorda les paraules tant clares i precises: «Tot el que féreu o deixàreu de fer per un d’aquests germans meus, per insignificant que sigui, m’ho féreu o m’’ho deixareu de fer a mi».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



6. ESTACIÓ – LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Verònica significa la «la veritable imatge» de Jesús. Al vel de la Verònica (de la veritable imatge) hi ha imprès el rostre de l’home de dolor, el portat a la mort sense motiu. L’home de dolor que dóna la vida i aquesta és la imatge més autèntica de Jesús, la que s’hi assembla més. Aquest és el rostre del Fill estimat del Pare.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


7. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Jesús cau de nou a terra. Tot era insuportable. També els pecats que portem són insuportables, càrrega feixuga que ens aclapara i ens avergonyeix. El pecat sempre ens humilia, però el pecat més gran és no aixecar-nos, i encara més greu és tirar endarrere i desistir. Postrat a terra –enmig de la cridòria dels soldats i de l’anonimat de la gent que passava– Crist es fa solidari amb els pecadors que som nosaltres, car és pels nostres pecats que moria i cal sentir els braços de Jesús que ens ajuden a aixecar-nos, i la paraula de Jesús, a cau d’orella del penitent: Jo t’absolc dels teus pecats. Tu vals infinitament més als meus ulls que els teus pecats. Ets un fill i una filla estimada de Déu, és per tu que he anat a la Creu, és per tu que he donat la vida, t’estimo i et vull donar la vida eterna».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


8. ESTACIÓ – JESÚS CONSOLA LES DONES DE JERUSALEM.

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Consoleu, consoleu al meu poble, diu el Senyor, digueu-li que ja ha patit més del que calia, digueu-li que ja li arriba el temps de la seva pau. Preguem pels nostres germans perseguits per causa de la fe, pels cristians de la plana de Mossul a l’Irak i en tants altres llocs del món. Coneixen la mort, l’exili, la violació de les seves filles i la tortura. Les seves Esglésies han estat destruïdes, les icones de la Mare de Déu tirades a terra. Consoleu els nostres germans en la fe. Consoleu els preveres i els religiosos, que els hagués estat tant fàcil de marxar, però s’han quedat allí, amb el seu poble. Que el Senyor consoli l’Església perseguida. Només Ell pot fer. Que arribi allí el missatger de la pau.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


9. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Per tercera vegada i a prop del Calvari. Jesús encara s’aixeca, cal arribar fins al final. La humiliació del Senyor obre un camí per la vida: «Ell ha ensenyat en Ell mateix el camí de la humilitat per retornar cap a Déu» (diu, sant Agustí ). Tinguem present tantes existències humanes que arriben al límit de les pròpies forces i diuen: «No puc més, Senyor». Els límits del sofriment són veritablement terribles. És com un sentir-se morir. Que aquestes existències trobin els braços de Crist que els dóna la mà i els diu: «Sí que pots, jo estic amb tu». Amb l’amor del Senyor tot és possible. L’Escriptura diu: «Si som constants amb Ell en les proves, també regnarem amb Ell» (2 Tim 2:12a).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



10. ESTACIÓ – CRIST ES DESPULLAT DELS SEUS VESTITS


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Els pobres vestits del Senyor, la túnica i el mantell de l’Anyell immaculat, xops de sang i de terra. El seu calçat i la cinta vermella que els joves d’Israel portaven per recollir-se els cabells. És la pobresa del Fill de Déu viscuda fins al final i en plenitud.
Ell que predicà la benaurança dels pobres i que digué que el Fill de l’home no té lloc per reclinar el seu cap (Mt.8:20), ara sí que el troba, en el tronc de la seva Creu. Allí reclinarà el seu cap. Tota la Trinitat era present. Tots tres ho sabien, ells que són la substància del mateix i únic Déu. El Pare sabia tot el que el Fill patia, i el Fill sabia tot el que el Pare patia per Ell en el mateix amor crucificat del Sant Esperit. I tot aquest amor, també aquest dolor, era per nosaltres, per mi i per tu. Nu i pobre vingué el Verb en aquest món, nu i pobre el Verb de Déu, revestit d’humanitat, entrarà a la vida de Déu, aquella vida que posseïa amb el Pare. Vet aquí el nou Adam, prop de l’Arbre de la Vida. El primer desobeí i el segon fou obedient fins a la mort i «una mort de creu». La nuesa del nou Adam ens retorna a la innocència original i davant del Crist despullat hem de dir: «L’alegria més gran de la meva vida és ser fill de Déu en tu, Jesús estimat». Si per Quaresma sentim les llàgrimes i el plany d’Adam davant de les portes del paradís perdut, per Pasqua sentim els crits de joia de la humanitat que retroba el paradís i el Regne i la túnica del baptisme, aquella que els soldats no gosaren esquinçar.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



11. ESTACIÓ – CRIST ÉS CLAVAT A LA CREU


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Amb un esgarrifament i un esglai dels qui el seguien la Creu fou elevada. Maria i el deixeble eren allí, amb els pecadors que crucificaven el Fill. L’Església (els apòstols) l’havia abandonat i un dels seus l’havia traït. La Creu és encara elevada sobre el món amb l’immens Gòlgota del sofriment de tota la humanitat i del sofriment innocent. Aquests dies ha arribat la fatídica notícia de les armes químiques esclatades a Síria. Crist és crucificat en tots els innocents, la seva Creu és elevada davant nostre. I no hem de fugir, ni mirar a una altra banda o fer veure que no ho veiem. Maria era allí sofrent, com una mare de Síria que plora pel seu fill mort per causa de les armes químiques. Entre sanglots aquesta dona ha dit: Això és el regne de l’odi. El regne de l’odi és el Maligne que no coneix què vol dir estimar. Preguem per la pau en l’estimada Síria. Que les forces del mal desencadenades allí, com en el calvari, siguin aturades. Preguem en silenci pel do de la pau. Doneu la pau al nostre temps (Silenci).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


12. ESTACIÓ CRIST MOR A LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Com diu el tropari de la litúrgia de l’orient: Que tota la creació calli i tota carn emmudeixi per la mort del Fill estimat del Pare. Realment: «Tot s’ha complert». I allí on el Fill inclina el cap sobre el seu pit, ple de l’amor al Pare, l’Esperit Sant és donat. És el primer fruit del seu retorn al Pare. La vida neix allà on la vida és donada. Crist ha mort amb una doble mirada, vers el Pare, obedient fins al darrer alè de la vida i vers la humanitat. Un únic i un mateix amor. Estic segur que la darrera mirada de Jesús va ser per la mare, com si digués: «Es perquè siguin tots, com tu, oh Mare, que moro».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



13. ESTACIÓ CRIST ES DAVALLAT A LA CREU I DONAT A LA MARE


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

El cos de Crist és davallat de la Creu. Maria el rep. Era la mare i estremida besa el cos immaculat de l’Anyell. L’han reduït al no res. El cos de Crist glorificat serà confiat a l’Església, el cos de l’Eucaristia, celebrada, rebuda i adorada. (L’Església sense l’Eucaristia no seria res). Però el cos de Crist també són els pobres i desvalguts, la humanitat sofrent. Sobre ells el Senyor també ha dit: «Això és el meu Cos». També el Cos de Crist és l’Església, la tractada sense miraments pel món, avergonyida dels pecats dels seu fills, però també l’Esposa fidel que estima, prega i serveix en els seus sants. En el Cos de Crist davallat de la Creu resplendeixen els fills i filles de Déu (el sant poble de Déu) que viuen la crida a la santedat i que volen estimar Déu per damunt de totes les coses. Són els fills i filles de Déu que viuen i moren amb la humilitat dels fills de Déu i que són cridats a asseure’s a la dreta del Pare amb Jesucrist. Veniu, fills meus, rebeu en herència el Regne que Déu us havia preparat des de tota l’eternitat.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



14. ESTACIÓ- CRIST ÉS SEPULTAT


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Recordem els nostres difunts, ells han estat sepultats en la mort de Crist. Són els deixebles de Jesús que ens han precedit a les nostres parròquies i comunitats. Recordem els difunts que no deixen cap amic en aquest món que els recordi. No hi ha res més trist que l’enterrament d’un pobre. Així fou l’enterrament de Jesús. Però el qui va anar a veure de nit a Jesús per por, al final és el qui li compra un llençol per la seva sepultura. El leccionari que tanquem el Divendres de la mort del Senyor és tornat a obrir la nit de Pasqua per anunciar el més gran dels Evangelis i que els conté a tots: No busqueu entre els morts Aquell que viu. Ha ressuscitat. Està amb el Pare. Ens ha donat l’Esperit i ens convoca com Església. El Llibre de la Nova Aliança roman des d’aleshores obert (ningú el pot tancar) com a promesa i llum que il•lumina els nostres passos. La Creu a l’horitzó roman plantada i esdevé, com diu l’apòstol: «Saviesa, escàndol i follia pel món» i ens recorda les paraules de Pau (Col 1:24): «Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


Parenostre per les intencions del Sant Pare i per la indulgència

dijous, 6 d’abril del 2017

Hora Santa.- Dijous Sant 2017

El Testament del Senyor

Indicacions:

Cal tenir preparat un també per llegir els textos. L’Hora santa no és cap acció litúrgica, per tant no hi ha ni salutació ni benedicció. Que els lectors llegeixin pausadament (molt pausadament perquè l’assemblea pugui interioritzar). El qui presideix la celebració que llegeixi la monició ambiental i introdueixi en aquesta hora de pregària i d’adoració. Que tot es faci pausadament i en pau. Si disposeu i teniu possibilitats: el punteig d’una guitarra ajuda o de l’orgue suavíssima, en tot cas, és sempre preferible el silenci. És la nit del Dijous Sant. Es poden preparar tres ciris o llànties davant del Monument i el lector que llegeix cada fragment dels tres evangeli pot encendre’ls a manera de signe. Els cants sempre depenen de les possibilitats de cada lloc, sigueu creatius. Després de cada text evangèlic també es pot recitar un salm, que indico, tots estan als cantorals de MD i així no cal fer fotocòpies.


Cant inicial: El vespre abans (MD 354)

Monició ambiental

Entrem en la pregària del cor, estem davant del Senyor Jesús en el sagrament de l’Eucaristia. Entrem en comunió amb el Crist que per nosaltres accepta la voluntat del Pare a Getsemaní. Adorar el Senyor és estimar-lo i obrim el Testament que el Senyor ha segellat amb la sang de la seva creu.  Mort el testador, diu la carta als Hebreus, el Testament és intocable, ens pertany per sempre. Tot el que el Senyor ens ha donat és nostre i ningú ens ho podrà prendre.

«Digne és l’Anyell que ha estat immolat d’obrir el document» i «Ell ens ha fet dignes de tenir part en l’herència, reservada dalt del cel per nosaltres». El Senyor ens ha donat com herència els tres dons més grans: el manament nou de l’amor, l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal. Aquest és el seu Testament, sense caducitat ni prescripció. Tot això ens ho ha donat en el Sagrament de la Cena, demà ens donarà encara un altre do, que forma part del seu Testament, a Maria per Mare.

El Senyor ens estima tal com som, Ell sap on ha arribat la nostra fe i la nostra caritat, també la nostra pregària. El Senyor ens estima tal com som, però ens somnia una mica millors i ens vol «més deixebles».

El Senyor sap de tots els nostres sofriments i de les nostres infidelitats. Com diu el Salm: Vós porteu el compte de la meva vida errant i recolliu dins del vostre odre totes les meves llàgrimes. Preguem en aquesta nit sant ardentment, per nosaltres, pels qui estimem, per l’Església, pel món. Acompanyem Jesús que plora per nosaltres a Getsemaní i per nosaltres accepta la voluntat del Pare. Sentim que el Senyor ens diu: «Adora’m ara en l’Eucaristia de la nit del Dijous Sant. Jo sóc al començament de la teva fe, i t’acompanyo en el camí, no et deixaré mai sol, fins i tot quan m’oblides, i al final em retrobaràs en la plenitud de la meva glòria».

Silenci

Vós que ens heu donat el manament nou de l’amor
    Senyor, tingueu pietat/ Senyor, tingueu pietat
Vós que ens heu donat el Pa de la Vida
    Senyor, tingueu pietat,/ Senyor, tingueu pietat
Vós que ens heu donat el Sagrament del vostre sacerdoci
    Senyor, tingueu pietat/ Senyor, tingueu pietat

Preguem:

Senyor,
    vós que duguéreu a terme l’obra de la redempció dels homes
    pel misteri pasqual del vostre Fill únic,
    concediu que experimentem sempre
    nous augments de salvació
    els qui, en la celebració dels sagraments,
    proclamem amb fe
    la mort i la resurrecció del vostre Fill.
Ell, que amb vós viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant,
    Déu, pels segles dels segles.

El manament de l’amor

De l’Evangeli de sant Joan:

«Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.  Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Cant: Si jo parles mi llengües (MD 137, del grup Canta la teva fe), On hi ha veritable amor (MD 344), Jo crec en l’amor MD 75 La bondat i l’amor del Senyor (MD 50), Tothom coneixerà que som del Crist (MD 112) o bé es recita el salm 24: MD 402.


Meditació

El Senyor ens ha donat el seu amor, amb aquest amor aprenem d’estimar-nos els uns als altres. L’amor del Senyor fa que el manament de l’amor sigui nou cada dia. L’amor de Crist no és una idea ni un sentiment, és gràcia pura que portem al cor, és gràcia de l’Esperit Sant (Rm 5:5). És una gràcia de compassió, és comprendre que l’altre és un bé per a mi, que ens deia el Papa Francesc al començament de la Quaresma. Es reproduir en nosaltres la creu de Jesús, amb els braços oberts per acollir, per donar, per sostenir. És ser un regal pels altres i caminar amb els altres, participant de les seves alegries i dels seus problemes. Només les persones som capaces d’estimar gratuïtament, són les restes de la nostra semblança de la imatge de Déu. Hi ha coses que es poden fer pagant o cobrant, o les poden fer les màquines (robots), només les persones tenim la capacitat d’estimar gratuïtament. Estrenem cada dia el manament nou de l’amor, que mai envelleixi en nosaltres. L’amor de Jesús, aquest «com jo us he estimat» és la font de l’amor que mai envelleix, que mai es cansa.

Silenci llarg de pregària.

L’Eucaristia

De l’Evangeli de sant Joan:

«Jesús els diu:-Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia. Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel»,  i es preguntaven: -Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel? Jesús els digué:-No murmureu entre vosaltres. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell».

Cant. No fixeu els ull (MD 121) Es tant a prop meu ( MD 122), Jo crec en vós (MD 13)  O bé es recita el salm 144. MD 417

Meditació

Nosaltres no murmurem com els jueus, que no entenien ni podien entendre, nosaltres sí que sabem com Jesús s’ho ha fet per a donar-nos el pa de la vida, per a fer-ho ha hagut de morir a la creu. L’Eucaristia és presència de Crist en nosaltres: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo, en ell». No hi ha moment més alt ni més profund de comunió amb Crist aquí a la terra que quan rebem el Cos del Senyor. Fixeu-vos en la intimitat: «Ell en mi i jo en Ell». Tots dos amb una plena reciprocitat. D’aquesta intimitat en brolla l’Església i es crea la comunió eclesial, perquè Crist està en cadascú i en tots. L’Eucaristia és vida, penyora de resurrecció, aliment dels qui pelegrinen cap al Regne. Adorem profundament l’Eucaristia. A diferència de l’aliment corporal, en el qual nosaltres l’assimilem, per créixer i viure, en l’aliment de l’Eucaristia, és a la inversa, Crist ens assimila al seu Cos i ens dóna la vida, vida de gràcia i fa que la nostra existència sigui pasqual, això és, joiosa, humil, entregada i plena de confiança en el Pare del cel, la voluntat del qual volem complir. Diguem a Jesús: «Senyor, no sabria viure sense el vostre amor».

Silenci llarg de pregària

El ministeri sacerdotal

De l’evangeli de sant Joan:

«Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que tu m'has donat. Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc.  No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat.  Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat. »No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat.

Cant: Vós sou Senyor ma fortalesa (MD 17) o bé es recita el salm 22 (MD 407).

Meditació

El darrer que va fer Jesús –abans de sortir cap a l’hort de l’Oliveres- és pregar pels apòstols. El Senyor els havia fet partíceps del seu sacerdoci que transmetrien pel Sagrament de l’Orde a molts germans, generació rere generació, fins que Ell torni. El sacerdoci ministerial forma part del Testament del Senyor, de l’herència que ens ha donat. Ells seran consagrats en la Veritat, que és la seva Paraula, ells hauran d’estar en aquest món i hauran de ser alliberats del Maligne, ells no seran compresos, com tampoc ho fou Jesús, perquè la nit no pot comprendre el dia. Però ells portaran la joia de la fe, una joia completa. Ells hauran de viure dins de l’Amor de la Trinitat: «Que també ells estiguin en nosaltres, Pare». Amb el sacerdoci ministerial se’ns va donar l’Església com a comunió eclesial. Preguem intensament pels nostres sacerdots, que visquin amb l’amor de Crist dins del cor. Que no cerquin altra cosa que estimar Jesús i fer-lo estimar. I demanem al Senyor el do de les vocacions noves i santes per a la vida de l’Església. Tantes vegades el Senyor ha dit en la pregària sacerdotal: «Vinc cap a tu, Pare». Tots som viatgers, poble que peregrina cap al Regne, pels camins insospitats que ens porta el Senyor, pel camí que Ell ha escollit per nosaltres. Sempre amb la creu de l’amor, no hi ha cristianisme sense creu.

Silenci llarg de pregària

Les 10 intercessions

Un lector proposarà aquestes 10 pregàries i els fidels contestaran amb una resposta, la millor: Kyrie elesion.

1.   Pel Papa Francesc i per les seves intencions. Que el Senyor l’ajudi a presidir la comunió de les Esglésies en la caritat, el consoli i li sigui donada sempre l’alegria de l’Esperit Sant.

2.   Per les zones devastades per la guerra (la interminable guerra de Síria, els conflictes armats de l’Africa): Que la pau sigui donada al món i tanta gent deixi de sofrir.

3.   Pels ingents camps de refugiats, sense recursos, sense escola, sense futur, pels pròfugs i exiliats: Que el Senyor els ajudi i ajudi també tots els qui els ajuden

4.   Per la nostra arxidiòcesi, pel bisbe Jaume, pels preveres i pels diaques, per totes les parròquies i comunitats: Que tots sentim la presència del Senyor que ens acompanya.

5.   Pels qui sofreixen, per manca de recursos econòmics i pels qui pateixen la manca d’un treball digne: Que trobin una societat solidària i una Església compassiva i acollidora.

6.   Pels qui estan malalts, amb les malalties greus que fan patir a les famílies, per les persones que pateixen depressió i tristesa; també pels malalts mentals i pels seus familiars: Que ningú es trobi sol, que sentin la presència del Senyor que els estima, els ajuda, els dóna esperança o consol.

7.   Pels joves cristians que rebin l’efusió de l’Esperit Sant i els doni la certesa de la fe, i pels altres joves que ja s’han acostumat a viure sense Déu i sense l’Església: Que l’Esperit Sant ens doni apòstols de la joventut.

8.   Per la nostra estimada parròquia (Comunitat): Que el Senyor la beneeixi, que creixen en l’amor de Jesús, que Ell sigui el cor i el centre de la nostra comunitat.

9.   Per les persones que estimem (diguem en silenci els seus noms), que els arribi ara mateix, com a fruit de la fe i de l’amor, la benedicció de Déu.

10.      Pels cristians de la plana de Móssul (l’antiga Nínive) a l’Irak i en tants altres llocs del món, que coneixen una furient persecució, el martiri, l’exili: Que el Senyor als ajudi i se sentin sempre sota la protecció de la Mare de Déu.

     Es poden afegir intencions lliures

    Pare nostre

    Mentre sigui abans de les 12 de la nit es pot cantar el     Tantum ergo i encensar el Sagrament.