Aquest Diumenge VI de Pasqua és en tots tres cicles el: «Diumenge de la Promesa de l’Esperit Sant», el qual anomena: «Advocat, Defensor». Fins a cinc vegades en el discurs de comiat el Senyor fa la promesa de l’Esperit Sant: I)14:16-17; II) 14:26; III) 15:26-27; IV) 16:17-18 i V) 16:13-15. La perícopa evangèlica es continuació directa del fragment del diumenge passat. No hem d’oblidar el context solemne, dramàtic, confidencial d’aquests moments. El Senyor els havia rentat els peus, (havia instituït l’Eucaristia), havien escoltat la predicció de la traïció de Judes i de la negació, havien sentit que ell era el «camí, la veritat i la vida», i també que ell era la icona perfectíssima del Pare: «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare». Ara els comunica una altra nova: rebran l’Esperit Sant com a darrer do seu, com el regal darrer, últim i també el més gran de Jesús. El rebran com una realitat divina (perquè tot el que és seu, és del Pare) i «en Déu tot és Déu», menys la paternitat, la filiació i l’espiració, que són pròpies de les divines persones de la Trinitat, consubstancials per essència i naturalesa a la Trinitat Santa.
El fragment és circular, obert i tancat amb el mateix tema. Tot és una qüestió d’amor: «Si m’estimeu». Ell pregarà al Pare (ho farà des de la creu) i el Pare ens donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Defensor (paráklêtos), advocat defensor. El qui ens defensa sempre davant del Pare, com un dir: «Aquests són meus». Com un advocat que defensa els qui han experimentat el pecat del món i obté l’absolució. La sorpresa dels deixebles devia ser enorme!
El món, que significa el món que es tanca a la llum de Déu, la no fe, dominat pels poders del Mal, no el pot rebre, però ells sí, perquè ells han estimat el Fill. (Estimar i creure, aquí és el mateix). El món no és capaç de conèixer-lo ni de veure’l i davant la manifestació de l’amor, pur i gratuït, el món escamparà la sospita, el dubte, perquè no pot creure que la llum i l’amor siguin purs. Perquè la nit no pot suportar la llum, li molesta. L’ Església amb la seva pobra fe, humil i senzilla, serà sempre la casa de l’Esperit Sant i la morada de l’amor de Déu. Allí farà estada: «Perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres». Així ell tornarà a nosaltres i no ens deixarà orfes.
Jesús ja no el tindran mai més al davant, no veuran més els seus ulls ni sentiran mai més les seves mans a les seves espatlles però estarà dins d’ells, en el seu cor. Com una Presència inconsumible. I l’Esperit Sant els farà participar de la Vida de Crist: «Jo visc i vosaltres viureu». Aquest «d’aquí a poc temps» és el temps que hi ha entre Pasqua i Pentecosta. Aquell dia passarà quelcom meravellós: «Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». La seva absència (apousía) serà omplerta de la Presència inefable de l’Esperit Sant que, dins nostre, donarà testimoni de què el Crist ha ressuscitat i està amb el Pare. Una presència recíproca, vosaltres estareu en mi i jo en el Pare, i el Pare estarà en el Fill i els deixebles. I aquest «estar» és el mateix Esperit Sant, que és un romandre sempre, un quedar-se per sempre. Som hostes de la Trinitat Divina. Aquest és el destí de la humanitat redimida, en aquest món i en l’altre. Els deixebles formen en Ell una realitat única, que per Ell (Jesús) està dins del Pare. I s’estableix la llei de menor a major: el qui m’estima el meu Pare l’estimarà B) I jo també l’estimaré i C) I em manifestaré a ell. Es manifestarà en el secret de la pregària i en el darrer dia, quan la presència invisible esdevindrà presència visible en el Regne. Mireu quina cosa més maca: estem en aquest món, però ja estem en Déu. El cel serà l’eclosió d’aquesta veritat. En el camí l’Esperit defensarà com un advocat excel·lent, el millor. No és d’ofici, és d’amor. El tema és encara és més profund, ja que no tant sols defensa, sinó que consola. En el Salm hem cantat: «Ell és la nostra alegria».
