Cal partir sempre del text evangèlic
L’anàlisi de la proclamació de la Paraula en vistes a la predicació sempre comença per l’Evangeli proposat pel Leccionari. Encara que sigui la tercera lectura de la litúrgia de la Paraula n’és la primera. És el fragment de l’Evangeli el que dóna llum als textos anteriors, dels quals en són una preparació (1era lectura i salm) o una explicitació (2ona lectura). La primera lectura i el salm són profecia, de l’AT a Crist i la segona lectura és el testimoni de la fe de l’Església, i és el pas de Crist a l’Església: cregut per ella, contemplat en ella, viscut en ella i donat al món per ella. Però allò que uneix la profecia i la predicació apostòlica és l’Evangeli, la qual és la Paraula més alta de Déu.
El que predica la Paraula ha de partir sempre de l’Evangeli. També el predicador de la paraula ha de conèixer perfectament el Leccionari i ha de mirar, per dir-ho així, endavant i endarrere d’aquest, ja que cada Diumenge té continuïtat amb el precedent com el consegüent. Així, doncs, al començament de la Quaresma ha de fer una mirada que prengui tots els Diumenges de Quaresma en la seva totalitat. També ha de pensar que en la homilia que ha de ser breu necessàriament ha d’escollir per quin carril ha d’anar la seva predicació. La totalitat del tresor de la Paraula no es pot predicar es perdria en una generalitat o una síntesi acadèmica. L’objecte de l’homilia no es trobar una idea unificadora de tres lectures. Quan habites dins del jardí de la Paraula de Déu tot és bell i has d’escollir què és el que vols fer mirar als fidels,que, generalment, és el que toca el cor del qui predica. És una mirada que la intuïció pastoral i els ulls d’aquells que saps que t’’escoltaran els farà bé. Que els faci bé vol dir simplement que els farà créixer en la fe, l’esperança i en la caritat. Vegeu la preciosa post comuni9ó d’aquest diumenge I de Quaresma: la predicació cristiana ha de deixar sempre en el cor dels qui escolten el desig de la Paraula de Déu: «Que tinguem sempre fam d’aquell que és el pa vivent i veritable i visquem de tota paraula que ve de la vostra boca».
L’eloqüència de la Paraula brolla de la sintonia del cor amb la Paraula que has de predicar, que necessàriament ha de ser abans pregada i contemplada. També la predicació té una dimensió carismàtica i has de deixar que el cor parli, segons les paraules que l’Esperit Sant inspira en cada moment. Tot el desig de la Quaresma és, com diu l’oració col·lecta: «Conèixer més i més al misteri de Crist i de viure’l d’acord amb les seves exigències».
L’Evangeli de les temptacions
L’Evangeli de les temptacions del Senyor, segons Lluc, tenen molt a veure amb el baptisme del Senyor. De fet, és el qui continua el text del Diumenge I del Temps ordinari. El desert és el preludi de la solitud de la passió. No hi ha res. El silenci del Pare és absolut vol ser estimat en la més pura confiança, per ell mateix, pel pes de la seva sola glòria. Això és veritablement salvífic: ell, el Senyor, no nosaltres, va suportar aquest silenci del Pare del cel. El terrible i temible silenci de Déu. Ell és. «Ets el meu Pare», devia dir el Senyor I allí l’esperit antidiví el tempta, i el tempta en aquesta condició de Fill. Temptar és posar a prova, quasi en el sentit de verificar la resistència. Calia tot això? No serà mitològic? Existeix aquest esperit antidiví? Sí que existeix en forma de mentida i de blasfèmia.
Sempre serà un misteri molt gran, des del punt de vista teològic, que la humanitat de Jesús fos temptada. Només es pot dir que les temptacions de Jesús foren reals i no exemplars. Els teòlegs es pregunten: ¿Què hagués passat si el Senyor hagués caigut en la temptació?. És per nosaltres que el Senyor va ser temptat. El mateix Esperit que davallà sobre el Messies és el mateix Esperit que el porta al desert on és temptat pel diable. Les temptacions de Jesús no són només exemplars, sinó salvífiques. Recordem-nos de l’antífona de l’Invitatori de Quaresma: A Crist, que ha estat temptat per a nosaltres, adorem-lo. Amb la força de l’Esperit Sant podem vèncer tota temptació. La primera temptació és la de deixar de creure. O viure com si no tinguéssim fe. Per això ens cal la pregària. Sense el Crist, vencedor del mal, nosaltres no podem fer res.
Viure en el desert
L’Esperit ens llança al desert, allí hem de viure la vida cristiana. El desert és l’espai de solitud, (a la solitud originària d’Israel), el lloc de la proximitat de Déu en la pregària, però del perill de ser temptat en aquesta mateixa proximitat. Es l’exposició, quasi terrible, a l’absolut de la gràcia. La vida cristiana és viu en el desert també. La vida cristiana és un do, però també un combat. Hi ha una diferència entre Jesús i nosaltres. Ell ha vençut la temptació. Cal veure tota la significació del desert. Es una significació realment teològica. I es pot desenvolupar tota la teologia del desert. El desert és per damunt de tot el lloc originari d’Israel. Allà on Ell coneix Déu i la seva aliança. Anar al desert és anar a trobar aquesta situació originària. Al desert no hi ha camí. El desert és el lloc de Déu: la prova de la fe. I de la fidelitat. Al desert l’aigua és vital. Al desert hom no es pot defensar dels enemics. Al desert tot és silenci. Es el lloc de la pegaria (tot jo tinc set de Déu), és el lloc de la confiança en Déu (salm 90) perquè el desert és també el lloc del Maligne. Per a la lluita i el combat cal la força de la Paraula de Déu. El desert es una paràbola de tota una situació existencial. El desert és lloc de Déu. Es el temps de la prova de la fe. Allí cal la pregària incessant, la Paraula de Déu i una immensa confiança.
El cristià coneixerà la temptació de la no fe
El cristià, talment el seu Senyor, sap que després del baptisme serà dut en el desert d’aquest món, allà on els homes han oblidat Déu, o haurà de viure en la ciutat on el Fill ha estat crucificat. Allí coneixerà la temptació del Diable, aquell que constantment li diu: Si ets Fill de Déu... aquell que el fa dubtar de la seva condició de fill estimat del Pare, que li fa dubtar insidiosament de què realment és fill de Déu. El Maligne a Lluc és anomenat diable i diable (diábolos) és el que divideix, el qui sembra la confusió. El Maligne separa l’home de Déu, i també divideix l’home en sí mateix. Crea una ombra entre fe i no fe, entre culpa i misericòrdia. El Maligne fa dubtar que Déu estima a cadascú i que tot pecat ha estat perdonat i por ser perdonat. El Maligne posa límits a la misericòrdia de Déu per fer perdre l’esperança, el desig de pregar com també el desig d’estimar. El Maligne posa en el cor el desig de viure només de pa i no de la Paraula de Déu. El camí de la Quaresma és una paràbola de l’existència cristiana. Es el camí de la fe del poble de Déu, cada cristià se sap «fill d’un arameu errant», és un poble que fa camí i com diu el magnífic prefaci d’avui sap que «celebrant el misteri pasqual, fem el pas cap a la Pasqua perpètua». Això té a veure fonamentalment amb el dinamisme catecumenal de la Quaresma.
Els miratges del diable, del qui enganya.
El mateix diable li crea miratges, li ofereix pans, ell que estava extenuat de fam, li ofereix el món que ell havia de donar al Pare i li ofereix un mètode enganyós per fer-ho. La humanitat de Jesús, que ha estat plena de l’Esperit Sant en el baptisme, ha de vagar erreant pel desert del no res, com ho va fer Israel, com ho fa l’Església. En aquest sentit ha de sentir a molts que li diuen: On és el teu Déu? Es així que les tres temptacions es resolen en una de sola: és la deixar de creure. O de viure, que encara és pitjor, com si no tinguéssim fe. Això és molt real: vivim en un món en el qual els esquemes cristians de pecat i gràcia, de terra i cel, de vida i vida eterna, de tota forma de transcendència ja no diuen res com a llenguatge categorial i no representen ja res per a la cultura imperant. ¿Com ho ha de fer el cristià per a viure en aquest món?
Tens la paraula molt a prop: la tens als llavis i al cor
És llavors que la temptació contra la fe només es venç en Crist que per nosaltres va patir i que va voler conèixer no tant sols el pecat, sinó la temptació. Adquireixen una gran força les paraules de sant Pau: «Tens la paraula molt a prop teu, la tens als llavis i al cor». Aquesta Paraula és el Crist mateix. Només vivint la comunió profunda amb Jesús, la vida de la gràcia, es possible suportar i vèncer la temptació de la no fe.
El diable és un mentider,és un que enganya i promet el que no té. Fa bé l’Església de pregar amb l’himne de Completes:«Defenseu-nos dels enganys de l’enemic». Es Crist que capgirarant els enganys de la serpent antiga i «ens ensenyà a treure el llevat de la mentida» (Prefaci).
Les respostes del Senyor al diable no sonen a textos de l’Escriptura apresos i prou. Són textos que porten la càrrega existencial del qui les pronuncia i quan el Senyor tot exorcitzant el diable diu: «Adora el Senyor el teu Déu, dóna culte a ell tot sol». No sona a lliçó apresa, sinó a certeses treballosament aconseguides, se les pot anomenar una «confessió de fe existencial». El Crist que el creient porta dins del cor no el deixarà mai i el tindrà sempre els llavis com a confessió de la fe i com a súplica. És el sant Nom de Jesús. Per això en l’antífona d’introducció hem cantat: «Sempre que m’invoqui l’escoltaré». Ja que, com diu sant Pau en la segona lectura, «Tot el qui invocarà el nom del Senyor serà salvat».
Acompanyats de la presència de l’Esperit
És amb la força de l’Esperit que el cristià va rebre en el baptisme que el cristià ha de vèncer i com deien els nostres pares, amb una formula piadosa, de la qual no ens hem de riure, arribar al do de la perseverança final. Només l’home que té fe en el seu destí, que és Déu mateix, pot superar el xoc de les proves i els assalts de les forces malignes. Així el cristià perseverarà en la seva vocació, enmig de la nit i el desert. L’Esperit que li fou donat l’acompanya.
Tanmateix, segons Lluc, el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat», aquesta oportunitat és l’hora de la creu, allí el Senyor, sofrirà de nou les tres temptacions. Però allí les exhaurirà complertament i les vencerà amb el poder de la Creu, amb la qual som victoriosos.
En el camí de la fe el bellíssim salm quaresmal cal que ens acompanyi: al cristià que viu en la nit i en el desert se li diu: «Tu que vius a recer de l’Altíssim i passes la nit a l’ombra del Totpoderós, digués al Senyor: Sou la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio». De fet, quan el diable s’allunyà de Jesús, no el deixar sol, Jesús restà en el Pare i en l’Esperit Sant en els quals la seva humanitat va vèncer les temptacions. Els cristians si no ens omplim de l’Esperit de Déu, que el Senyor, ens ha donat, podem immediatament deixar de creure en Déu o, el que és més greu, posar-lo a prova. Posar a prova Déu és el pecat d’Israel: «quan em van posar a prova els vostres pares tot i haver vist les meves obres» Romandre en la fe es un do de l’Esperit Sant. Només de l’Esperit Sant.
