CICLE C
El tercer
Diumenge de Quaresma perd, fora del cicle A, el caràcter catecumenal i tant
aquest diumenge com els altres els evangelis són una proclamació de Jesús
de la misericòrdia del Pare del cel. És important estar atent a la salmòdia,
els salms 102, 33 i 125 estan plens de significats litúrgico-espirituals i que
encara resplendeixen més en l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Es oportú emprar
aquest Diumenge el Prefaci V de Quaresma ja descriu el significat espiritual
del camí de l’èxode quaresmal.
Evangeli
A veure si
fa fruit
La lectura de l’Evangeli d’aquest Diumenge és un
tant desconcertant i evoca un diàleg molt viu de Jesús amb els qui eren allí
presents. Parla de fets que tots coneixen, el cas dels galileus assassinats al
temple i de la torre de Siloè que havia caigut provocant un accident en la qual
moriren divuit homes. Jesús en fa un argument per predicar la conversió. No
perquè els hagués passat això són més culpables que els qui l’escolten. La conversió és vida, la no conversió és mort.
Aquí vida i mort es diu en sentit teològic. Es un advertiment del Senyor molt
seriós. Aquesta invitació de Jesús acaba amb la paràbola de la figuera que no
dóna fruit, borda. La figuera que és un símbol del poble d’Israel s’actualitza
per nosaltres com un símbol de la vida de l’Església i de la vida del cristià,
La paràbola és un cant a la misericòrdia i a la paciència de Déu que no es
cansa d’estimar el poble (i cadascú de nosaltres), que no resol tancar una
història de manera definitiva (Talla-la
d’un vegada) i espera que dóna fruit i posa els medis perquè ho faci.
Interpretat cristològicament, en el solc de la tradició dels Pares, el
«vinyater» és Jesús. Es ell qui posa fins a l’extrem la paciència del
propietari i concedeix una última gràcia - una gràcia que l’arbre no ha
merescut – per tal que doni fruit. Ell té l’esperança de veure si fa fruit
d’ara en endavant.
En el context de la Quaresma sempre hi ha una última
gràcia per nosaltres, que sigui última no vol dir que sigui darrera, per la
qual el Senyor ens concedeix totes les gràcies necessàries i els instruments
espirituals perquè la vida cristiana, talment la figuera, doni fruit abundant. Hi
ha una indicació de tres anys. Tres anys és molt de temps, amb això s’indica
que l’acció de la gràcia en nosaltres necessita temps. Que hem de donar temps a
Déu perquè ell canviï el cor. Seria un error concloure que la paciència de Déu
en un home pot exhaurir-se algun dia i que llavors vindria la justícia divina.
L’amor de Déu, com canta el salm és immens com la distància del cel a la terra
i és infinit, però la vida o l’existència de l’home és finita en el temps i
només pot donar fruit en una existència limitada. Les possibilitats del temps
de l’home són finites. Seria trist trobar-nos davant de Déu amb una vida que en
ordre a la gràcia i al creixement del Regne hagués estat estèril. Per això la
conversió és sempre urgent. Els cristians tenim molta feina a fer i no tenim
gaire temps per a fer-la.
Salm
responsorial
Ell et sacia d’amor entranyable.
El salm d’avui amb els versets escollits és un
cant a la misericòrdia de Déu i en aquesta Quaresma jubilar reclama l’atenció
de l’orant i del predicador. La quarta estrofa és plena de significats: el
Senyor és compassiu i benigne, té entranyes de misericòrdia, que fa que sigui
lent per a castigar i ric en l’amor, amb un amor tant immens com la distància del
cel a la terra. La imatge és atrevida i bellíssima. Una misericòrdia que
perdona, guareix, rescata de la mort i sacia d’amor entranyable. Aquest «quedar
saciat de misericòrdia» es realitza amb l’Eucaristia per la qual «tots es van
alimentar amb el mateix menjar espiritual» i la Postcomunió se’ns diu: «perquè
vivint encara a la terra ens nodriu amb el pa del cel». El salm concorda
perfectament també amb la bella i antiga oració col·lecta d’avui: que els qui ens sentim afeixugats per les
nostres culpes ens vegem sempre alleujats per la vostra misericòrdia.(Aquesta
col·lecta és digna de ser mencionada perquè se’ns recorda els instruments
quaresmals que des del Dimecres de Cendra havien estat proposats pel Senyor
mateix a l’Evangeli).
Primera
i segona lectura
La
revelació del Nom de Déu i l’exemple d’Israel peregrí en el desert
La primera lectura és un text major de l’Antic Testament:
la revelació del Nom de Déu a Moisès. El Déu és capaç de compadir-se del dolor
del poble. Aquest no li és indiferent. La successió de verbs ho indica: He vist les penes, he sentit el clam, conec
els sofriments. Es un Déu que allibera i que comença una història
d’alliberament. Es en aquesta història que anirà revelant el seu Nom (Jo sóc el
qui sóc). La primera lectura que anuncia el primer èxode ens porta a la segona,
on se’ns diu que el primer èxode no va ser sinó una imatge del veritable èxode,
la Pasqua de Jesús. L’apòstol Pau ens diu que «tot això era un exemple per a
nosaltres». Un exemple per a l’Església perquè aquesta no defalleixi ni murmuri
en el camí. L’Església, en aquest sentit, no té més seguretat que la Sinagoga.
Els creients en Jesucrist poden acabar també en l’apostasia i poden ser
infidels a la vocació del baptisme, ells que precisament estaven predestinats a
ser un camí obert per a molts i a resplendir com a torxes en el camí de la
humanitat.
