Que al llarg de l’any de la Misericòrdia siguem
renovats. Així com Jesús es transfigurà a la
muntanya, les nostres existències siguin renovades
per la misericòrdia de Déu.
Des de molt antic es proclama el segon Diumenge de Quaresma, l’evangeli de la Transfiguració del Senyor, aquest any segons Lluc. Aquests Evangelis s’inscriuen en la dinàmica essencial a la Quaresma de preparació pel Baptisme pels catecúmens i de renovació del mateix pels fidels. Si en el primer Diumenge es diu: en el camí de la fe sereu temptats i vencereu en Crist, en el segon es diu: en el camí de la fe sereu transfigurats i sereu confirmats en el propòsit de seguir a Crist portant la creu. I tot segons la gran llei de la història de la salvació: el que s’esdevé en Crist, esdevé en el seu Cos que és l’Església (Rm 8:11). D’aquesta manera l’Evangeli d’avui s’ha de llegir a manera de díptic amb l’Evangeli del Diumenge I de Quaresma. Ja el cant d’entrada (introit) manifesta el desig de l’Església que es prepara per la Pasqua: «Arribar davant vostre és el que vull, Senyor no us amagueu». El mateix desig s’expressa en la bellíssima col·lecta on trobem la invocació: «Feu que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria »
L’Evangeli de la Transfiguració del Senyor
És una llàstima i s’haurà de corregir que el verset «Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això» (9:28a) hagi estat incomprensiblement suprimit i bescanviat per un genèric: «Per aquells dies» ja que conté una al·lusió al vuitè dia, el Diumenge, el dia de la Resurrecció. Lluc subratlla que «prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar». Els Pares en aquest verset hi descobreixen que el Senyor pren sempre els deixebles i els porta cap dalt, en aquella esfera on poden trobar a Déu. La fe cristiana és una gràcia que eleva, com quan a l’ordinari de la Missa diem: «Amunt els cors». La transfiguració del Senyor és com una icona que uneix el cel i la terra, el visible i l’invisible, el temps i l’eternitat, l’home i Déu, com dos arcs, el centre i la mediació és el Crist, veritable Déu i veritable home. Ell que té la plenitud (pléroma) de la divinitat (Col 1.19 i 2:9).
La pregària transfigura (és realment transfiguradora) i els deixebles surten del son contemplant la llum increada sobre el rostre de Jesús, una llum que procedia del seu interior, i s’adonaren que la Llei (Moisès) i la Profecia (Elies) apareixien gloriosos convergents ambdós cap a Ell. Tots dos, tant Moisès com Elies, havien conegut el camí de quaranta dies, tots havien pujat a la muntanya per a la revelació de Déu, tots dos havien patit l’apostasia del poble. Tots dos havien fet camí de desert.
Llavors hi ha una presència de tota la Trinitat: ¡Vet aquí que un núvol! i ¡Vet aquí que una veu se sentí! L’Esperit que davallà sobre la humanitat del Senyor (el mateix núvol que acompanyava el poble i cobrí a Maria) i la veu del Pare que diu les tres paraules: Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo». Aquest «escoltar» a la bíblia vol dir «obeir», és l’obediència de la fe.
Els deixebles, talment Elies i Moisès, també quedaren envoltats de la glòria del Senyor, entraren dins la Presència. La reacció de Pere és sorprenent «fem tres cabanes». Són les tendes de l’aliança, de la festa dels tabernacles, de la festa d’Israel. Tanmateix no és pertinent ja que no es pot fer festa abans de la creu i perquè no seria ell que procuraria un tabernacle, sinó el Pare del cel, ell que ens ha de rebre «quan tot s’hagi acabat a les estances eternes» (Lc 16:9).
Els deixebles experimenten la por davant de la teofania, com les dones davant del sepulcre buit (Lc 24:5). Des d’ara van veure Jesús sol, havien contemplat la seva divinitat, però des d’ara contemplaran la seva humanitat fins a la humiliació de la creu. Entretant hauran de guardar el secret que només la Pasqua, la plena transfiguració, podrà trencar, des d’aleshores ho hauran d’anunciar a tothom.
Tot i així la paraula més important és la del verset 31: «parlaven del traspàs d’ell (èxode) que s’havia de complir a Jerusalem» (traduir èxode per traspàs és realment horrible). Aquesta és la significació de l’Evangeli d’avui: la Transfiguració és una confirmació de la missió del Messies i del seguiment dels deixebles. La teofania del Senyor a la muntanya alta té relació directe amb la teofania en el Jordà el dia del baptisme, queda confirmat. Així havia de ser, era aquest el camí d’obediència a l’Esperit. Té sentit que els deixebles prenguin la creu i el segueixin «cada dia» (Lc 9:22). Entre el Jordà i el Tabor el Senyor ha patit les temptacions, ha anunciat el Regne, ha cridat als deixebles, ha anunciat la seva passió. Sí, tot quedava confirmat. La glòria invisible de Déu l’acompanyava i el Pare continua dient que Ell és el seu Fill, el seu Elegit. El Prefaci d’avui cantarà: «Crist Senyor... els feu comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció». Aquests mateixos deixebles seran testimonis de l’agonia de Jesús a l’hort de les Oliveres.
Indicadors per a la predicació
• El Senyor ens pren i ens porta sempre a la muntanya de la pregària. Aquesta esdevé el lloc de la Presència de Crist, de la seva manifestació als nostres cors.
• En el temps del seguiment la nit de la fe, com les estrelles que contemplà Abraham (cf.1a lectura) hi ha moments tranfiguradors. La nit sovint és il·luminada i transfigurada. I cal saber que en el seguiment de Jesús l’Església camina «talment veiés l’Invisible». L’Església és confirmada per la gràcia de l’Esperit Sant sempre. Aquesta gràcia ve a nosaltres de manera molt diversa, pel consol de la pregària, per la fortalesa en l’anunci de la fe, en la paraula d’un germà o germana, en la celebració dels sagraments ... «La fe no es camino fácil pero cuando uno confía en Dios, Dios lo hace todo más fácil» ha dit el Papa aquests dies a Mèxic.
• Quan els cristians anem pel camí de l’amor entregat, que té forma de creu, anem bé, sinó anem malament. Quan anem per aquest camí el núvol de la misericòrdia de Déu davalla sobre nosaltres i en el camí (un camí que és un tornar a començar sempre) ens transfigura, ens transforma, ens renova. És un esperar «aquella acció poderosa que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós» (2a lect.).
• Ens retrobem dins de les paraules del Pare, en l’àmbit de la filiació, dolça i confiada, perquè som fills en el Fill i som objecte de la seva predilecció. Si no anem pel camí de la creu i quedem seduïts pels mètodes mundans ja no som transfigurats, sinó desfigurats. I ni ens reconeixem i ni ens reconeixen.
• Cal suportar la nit, l’absència, l’experiència de solitud (veieren Jesús tot sol), superar la temptació de què el camí no porta en lloc i és estèril Aquest és el secret que els cristians portem: l’amor de Déu que ens pren, que ens acompanya, que ens confirma en la fe i en el seguiment. Una presència només perceptible en la pregària i en la caritat dels germans. Deixem que la misericòrdia de Déu (l’experiència viva de l’amor que Déu ens té) ens transfiguri el cor, els sentiments, les obres, les opcions...
• També és cert que si estem atents, això és, si preguem molt, bé i cada dia, retrobem signes de l’Esperit Sant, de vegades humils i petits, que només la sensibilitat espiritual desvetllada pel mateix Esperit ens fa descobrir. Són els petits o grans signes pels quals l’Esperit confirma la missió de l’Església en el seu camí, també el seu combat, en el món. En el camí cal resar amb el salm d’avui: «El Senyor m’il·lumina i em salva» i sentir la invitació del Senyor: «Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor».
• Impressiona que en l’Antífona de comunió es repeteixen les paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, en qui m’he complagut, escolteu-lo» Allí, en el moviment dels fidels que reben el Cos de Crist, es realitzen aquestes paraules tant santes: Aquest és el meu Fill, aquest que heu escoltat en la Paraula, aquest que rebeu en el Cos eucarístic, aquest que retrobeu en el misteri de l’Església Esposa que celebra els Sants Misteris. És en la sagrada comunió que els creients entrem en el núvol de la seva glòria.
