dimecres, 20 d’abril del 2016

SALMS PASQUALS (I)


SALM 109

La següent sèrie de salms els designem "Salms pasquals" ja que la tradició litúrgica de l'Església els ha resat com a profecia de la glòria del Senyor Ressuscitat ia lloança seva. Aquest ús s'origina ja en el Nou Testament. Amb raó aquests salms són presents en la celebració de les Hores del diumenge sobretot, i, presents d'una manera especial en el Temps Pasqual i en la tríade de les solemnitats: Pasqua, Ascensió i Pentecosta. La més antiga tradició litúrgica romana va diferenciar el Temps de Pasqua de la resta de l'Any litúrgic, ja sigui per l'ús establert d'uns salms determinats com per la profusió de l'al•leluia. S'explicita el sentit pasqual de cada salm amb l'antífona pròpia indicada per al temps de Pasqua.

El Salm 109: Dixit Dominus a Domino meo, l'Església el canta cada diumenge com a primer salm de les II Vespres del Dia del Senyor. Generacions i generacions de cristians han cantat aquest Salm quan el sol es pon el Dia del Senyor i el cantaran fins que el Senyor torni. Realment és suggestiu que la comunitat, reunida al capvespre del Diumenge, per a l'oració vespertina comenci la salmòdia amb el Salm 109 ja que aquest constitueix una proclamació del Senyor ressuscitat i glorificat. És el dia que l’Església ha celebrat l'Eucaristia, és el primer dia de la nova creació. Precisament des d'aquesta perspectiva, el Salm esdevé un cant lluminós adreçat per la litúrgia cristiana al Ressuscitat en el dia festiu, memòria de la seva Pasqua. És el Salm més cristià del saltiri. L’Església reunida al capvespre del dia del Senyor amb el salm contempla el cel obert amb el Crist, assegut a la dreta del Pare. Això li és una gran alegria.

Realment és el Salm més cristià ja que el Senyor Jesús s'atribueix a si mateix les seves paraules: Per tant, si David l'anomena Senyor, com pot ser fill seu? (Mt 22:45). Ell mateix es refereix al Salm quan en el Sanedrí parla de la glòria del Fill de l'home assegut a la dreta de Déu (Mt 26:64). També l'apòstol Pere en la seva predicació kerigmàtica del dia de la Pentecosta cita el al Salm: A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha donat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu. Perquè David no va pujar pas al cel, però va dir: “Oracle del Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta, i espera que posi els enemics com a escambell dels teus peus” (Ac 2,34-35).

És el Salm més citat del Nou Testament, fins a 14 vegades i sant Agustí diu al principi de la seva predicació que "és un salm breu per les seves paraules, però dens en els seus continguts" (In Ps 109,1) i proclama aquestes solemnes paraules en la seva predicació:
"Era necessari conèixer l'únic Fill de Déu, que havia de fer-se present els homes, per assumir l'home i esdevenir home a través de la naturalesa assumida: va morir, va ressuscitar, va ascendir al cel, on seu a la dreta del pare i ha complert entre les nacions el que havia promès [..] Tot això, per tant, havia de ser profetitzat, havia de ser anunciat, havia de ser comunicat com destinat a venir, perquè, venint d'una manera sobtada, no donés lloc a la por, ans al 'contrari: ja que havia estat anunciat, fos acollit amb fe i esperat amb alegria. Dins d'aquestes promeses cal incloure aquest Salm, que profetitza, en termes tan clars i explícits, a nostre Senyor i Salvador Jesucrist, que no podem tenir el més mínim dubte que realment es proclama el Crist” (In Ps 109:3).

El primer oracle: Crist, Rei exaltat a la dreta del Pare

En el primer oracle (v.1) s'escolta la Paraula més alta de la gloriosa i indivisible Trinitat. És la Paraula de Déu (Jahvè) dirigida a aquell que és "el meu Senyor" (Adonai), investint-lo de la seva pròpia glòria i entronitzant-lo com a rei victoriós: "Seu a la meva dreta". Jesús és el rei vencedor en la seva Creu que per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts. Jesucrist que va pujar al cel i està a la dreta de Déu, ell se'n va anar al cel i està a la dreta de Déu. A ell estan sotmesos àngels, autoritats i poders (1Pe 3:22) i ara espera que Déu faci dels enemics l'escambell dels seus peus, l'últim enemic és la mort. El darrer enemic destituït serà la mort. Així sant Pau escriu: Crist ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus (1Co 15:35)

És a partir d'aquest Salm que l'Església va articular el llenguatge de la fe i les paraules del Credo: "Sedet ad dexteram Patris" (Seu a la dreta de Déu Pare). El tema de la sessio Christi ad dexteram Patris és particularment entranyable en la comunitat del Nou Testament i és present en els antics himnes cristològics (Fl 2,6-11; 1Tm 3,16). La resurrecció manifesta el Senyor com el Kyrios de tot l'univers. També es troba en un dels himnes més antics de la litúrgia, el Glòria: Vós que seieu a la dreta del Pare, tingueu pietat de nosaltres.

Segon oracle: Crist, Fill de Déu des de l'eternitat

El que ha estat exaltat i ara s'asseu a la dreta del Pare és el qui ha estat engendrat, com la rosada, abans de l'aurora i la glòria sagrada ja era príncep des del dia del seu naixement (v. 3). Aquest verset és molt arcaic segons els exegetes i és difícil establir correctament el seu text original, d'aquí la disparitat d'interpretacions. Sigui quin sigui el text original l'Església orant ha confessat la seva fe a través d'aquestes paraules en la condició divina de Crist. El qui seu a la dreta de Déu és també el qui ha estat engendrat abans de tots els segles, perquè ell és «Déu de Déu, llum veritable nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat i de la mateixa naturalesa del Pare», per això el salm confessa que des del principi ha estat engendrat. I també es diu que és príncep des del si de la mare, amb una al•lusió preciosa a les entranyes de la Immaculada Verge Maria. El salm canta, doncs, tant la concepció del Messies, com el seu naixement virginal. És la glòria de Déu que es manifesta, la glòria que Jesús reclama per a sí en la seva pregària sacerdotal: Ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís (Jn 17:4).

Tercer oracle: Crist, summe i etern sacerdot

El que ha nascut abans de l'aurora in splendoribus sanctis és sacerdot, amb un sacerdoci que ve del cel, més enllà i abans fins i tot que el sacerdoci levític, que uneix i reconcilia Déu i l'home. Un sacerdot, sine patre sine matre sine genealogia, per indicar que és do de Déu. Sota la figura de Melquisedec (rei de pau) es presenta davant el poble amb l'ofrena del pa i del vi es profetitza a Crist que lliura eucarísticament seu Cos i la seva Sang. La carta als Hebreus desenvolupa aquí amb una bella teologia, contraposant l'ordre de Melquisedec a l'ordre del sacerdoci levític per manifestar la superioritat del primer i per revelar el nou tabernacle, no construït per mans humanes: Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec (Hb 6:20).

Tant els fidels, com els ministres ordenats, tenen goig de cantar: El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec. L’aliança segellada per Jesucrist, sacerdot de la nova aliança, mai més serà derogada i roman per sempre. Ni tan sols els nostres pecats poden que Déu es desdigui del que en Crist i per Crist ens ha promès.

En Ell, per tant, tenim l'àncora de la nostra esperança. No hi ha res de efímer en Crist, amb Ell tot roman per sempre. L'Església participa, amb el cant del Salm, dels misteris de l'Espòs, perquè el que es canta en el Salm es compleix en ella, sobretot en el Dia del Senyor. Certament ella, l'Església, participa de la seva reialesa victoriosa, de la seva filiació divina, del seu sacerdoci; amb raó som un poble de reis i de sacerdots. (Les paraules Tu es sacerdos in aeternum han estat sempre presents en la litúrgia del sagrament de l'Orde).

Amb raó l'assemblea desitja i exclama: Que el Senyor estengui lluny des de Sió, el poder del teu ceptre. Un ceptre que segons sant Joan Crisòstom, és la seva santa creu, perquè els enemics siguin posat a l'estrada dels seus peus, no per destruir-los, sinó perquè allí el reconeguin com a Senyor. Déu Pare que està a la seva dreta, el dia del seu poder trencarà les forces del mal perquè no facin més mal a la terra. Vegeu el comentari del salm de sant Joan Crisòstom: Expositio in Psalmum CIX 3, 4 i 5 ss).

Finalment en l'enigmàtic v.7: De torrente in via bibet, propter ea exaltabit caput, el Senyor ha abaixat el cap per beure del torrent de la nostra humanitat i ha estat humiliat és el que per la seva resurrecció s'aixeca per portar al seu poble a la seva heretat. Ell sempre va davant. Crist sempre davant nostre i per sobre nostre. Però també Crist en nosaltres esperança de la glòria (Col 1:27).

El salm es canta a les II Vespres dominicals i a gairebé a totes les solemnitats. Amb el salm 109, tant en el curs romà i monàstic, començava la sèrie dels salms de vespres que es distribuïen setmanalment amb cinc salms cada dia fins al salm 147. Va ser un ús secular que va perviure fins a la reforma de l'Ofici Diví. És bonic pensar que generacions de creients, entre ells tants sants i santes, han cantat la glòria del Senyor amb aquest Salm, en el qual David, inspirat per l'Esperit Sant, va anunciar a l’avançada la glòria del seu Senyor.

Les comunitats cristianes reunides per a les Vespres del diumenge, joioses de celebrar el dia del Senyor han de cantar amb alegria i una gran esperança aquest salm. La bellesa no resideix en les paraules, sinó en el que aquestes anuncien: Crist està assegut a la dreta de Déu Pare i és el rei victoriós i el sacerdot d'una nova aliança, de la qual nosaltres pel baptisme i la fe formem part. No hi ha alegria més gran que proclamar amb el Salm, que Jesús coneixia i que els apòstols feien servir per predicar la resurrecció, Jesucrist és rei i sacerdot amb un regne que no tindrà fi i amb un sacerdoci que mai serà abolit. La comunitat eclesial se sent joiosa de cantar-lo i s’hi complau.

El salm es canta amb el bell i sobri to setè gregorià. Les antífones enriqueixen el Salm amb perspectives sempre noves segons el temps litúrgic i les solemnitats.

SALM 109

Oracle del Senyor al meu Senyor:

«Seu a la meva dreta,
i espera que faci dels enemics
l'escambell dels teus peus»

Que el Senyor estengui lluny des de Sió
el poder del teu ceptre.
Impera enmig dels enemics.

«Ja eres príncep el dia que vas néixer,
tens la glòria sagrada des del si de la mare,
des del principi jo t'he engendrat».

El Senyor no es desdiu d'allò que jurà:

«Ets sacerdot per sempre,
com ho fou Melquisedec».

El Senyor és al teu costat,
i abat els reis el dia que s'indigna;
judica els pobles, i els fa presoners,
abat governants arreu de la terra.

Et fa guia del poble camí del seu país;
així redreçaràs el cap.

Preguem

Senyor, Déu totpoderós, vós heu glorificat el vostre Fill, fent-lo seure a la vostra dreta i heu destruït el poder dels seus enemics, feu que el seu ceptre s’estengui a tota la terra i que la seva victòria arribi a tots els pobles, ell que viu i regna amb vós, pels segles dels segles. Amén.

dimarts, 19 d’abril del 2016

SALMS PASQUALS (II)


SALM 113 A

Lectura orant del Salm

El Salm 113 A: “In exitu Israel de Aegypto”, “Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte”, és estimadíssim en la litúrgia d'Israel i de l'Església. És un dels Salms al·leluiàtics perquè contenen l'aclamació pasqual al començament del Salm. És, com cap altre, un Salm pasqual: un esclat d'alegria pel do de la llibertat. Ressona com un himne d'un poble finalment lliure. El Salm forma part del gran Hal.lel i es canta a l'inici del Seder pasqual. També el Senyor i els apòstols van cantar aquest Salm segons el ritual d'Israel. La memòria dels esdeveniments de l'Èxode, tots ells continguts en el breu Salm, és el cor, el centre, de la fe d'Israel. Així Pau predicava: “El Déu d'aquest poble d'Israel escollí els nostres pares i, quan vivien com a immigrants al país d'Egipte, va fer-ne un gran poble i els en tragué amb la força del seu braç. Durant quaranta anys els va alimentar al desert” (Ac 13, 17-18a).

El Salm canta la sortida (èxode) del país de l'esclavitud (Egipte) i l'entrada a la terra promesa, evocades pel Mar Roig, que un cop passat obre el camí a la llibertat, i la porta d'entrada a la terra, representada en el pas del Jordà. Tant el mar com el riu es van obrir i deixaren pas al poble de Déu. La terra promesa va ser el seu santuari, terra realment santa, realment de Déu, la seva possessió i herència.

Durant el camí vers la terra, donada al poble com a herència, les meravelles es multipliquen: “les muntanyes saltaren com anyells” (la teofania del Sinaí) i Déu sadolla la set del seu poble amb la roca que s'obre com una deu d'aigua. El Salm canta com el mar deixa pas el poble de Déu, també el Jordà a la terra promesa. A la festa pasqual Israel el canta amb una joia molt viva.

El salm recorda les belles paraules del Exsultet, de la Vetlla pasqual: «Aquesta és la nit en que el Senyor, en altre temps, va treure d'Egipte els nostres pares, els fills d’Israel, i els va fer passar a peu eixut el Mar Roig”. Fixem-nos que en els moments que Déu actua en la història (teofonia) hi ha senyals de tremolor, “s’estremí la terra” i la naturalesa es postra davant Ell. La terra va tremolar en el primer Èxode, com va tremolar també, quan el Senyor va expirar a la Creu, complint per nosaltres la plenitud del segon Èxode. Com va tremolar en la seva resurrecció segons l'evangeli de Mateu 28,2: “Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol”.

El Salm canta també el Misteri del Jordà que és Crist, “Mysterium magnum Iordanis”. Ell és el riu d'aigua viva, un riu que va brollar del seu costat obert i un riu que torna sempre enrere, cap a l'origen, ad retrorsum, cap a la Trinitat. És el riu del Baptisme, del nou Èxode i de la nova humanitat.

La roca del sepulcre per la Resurrecció de Crist s'ha convertit en un estany d'aigua viva, que conté tota la gràcia de Crist, que inunda el món i els cors. En el si de l'Església, fundada per Crist, hi ha una font, que sempre raja, la font de l'aigua viva de la gràcia. L'Església és un pou donat a la humanitat on tots els homes poden venir a buscar, gratuïtament, l'aigua viva de la gràcia i beguin aquesta beguda espiritual. El Salm està present des d'antic i, ecumènicament, en el Ritual de la Iniciació Cristiana. És un Salm baptismal. El pas del Mar Roig sempre ha estat contemplat com a profecia del Baptisme. La sortida d'Egipte i els esdeveniments que el van acompanyar profetitzen els misteris de la nostra salvació. El Cos de Crist és el "santuari" (v.2a) i l’Església “la seva possessió” (v.2b). El Salm recorda l'antiga oració de la Vigília Pasqual:

Oh Déu, vós, amb la llum del nou Testament, heu fet entenedors els miracles dels temps antics: el Mar Roig fou imatge de la font baptismal i el poble alliberat de l’esclavitud, imatge del poble cristià (...).

També és el Salm més propi de les Exèquies cristianes, ja que els fills de l'Església surten d'Egipte d'aquest món i troben al país d'Israel i la terra de Judà com a santuari i possessió.

Tots els Salms pasquals, molts més que els penitencials, formen part des d'antic de la litúrgia exequial, ja que la mort del cristià és sempre la plenitud del Baptisme. La terra de la qual prenen possessió els que moren en el Senyor és la terra, el país, que el Senyor va prometre en la benaurança: “Feliços els humils: ells posseiran en herència la terra” (Mt 5, 3).

És el Salm d’aquells que la carta als Hebreus diu: “Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. I no es refereixen a la pàtria d'on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l'ocasió de tornar-hi. Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyeix d'anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat” (He 11,14-16).

Tots els liturgistes saben que aquest Salm, juntament com el 117, és el Salm més propi de les Exèquies cristianes. En alguns llocs era un costum molt antic, quan expirava un cristià, entonà aquest Salm. Un Salm que canta l'Èxode de l'Església de la qual cada cristià participa a la seva mort. Una mort que pels batejats és un emigrar de l’Egipte d’aquest món al santuari “no construït per mans humanes”. El Salm “In exitu Israel” , “Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte”, acompanya el cos del difunt en el seu trasllat i entrada a l'Església en el Ritual de les Exèquies. Els antics l’anomenaven el “velum victoriae”. Certament el vel de la victòria pasqual del Senyor cobreix el cos del cristià en el seu èxode d’aquest món a l'Església ara glorificada en el Senyor.

Orígens en la cèlebre Homilia IV sobre Josuè instrueix d'aquesta manera els catecúmens:

“En ser agregat al nombre dels catecúmens i en començar a sotmetre't a les prescripcions de l'Església, has travessat la mar Roja i, com en aquelles etapes del desert, et dediques cada dia a escoltar la llei de Déu i a contemplar la glòria del Senyor, reflectida en el rostre de Moisès. Quan arribis a la mística font del Baptisme i siguis iniciat en els venerables i magnífics sagraments, per obra dels sacerdots i levites, aturats com al Jordà, que coneixen aquells sagraments en tant que és possible conèixer-los, llavors també tu, per ministeri dels sacerdots, travessaràs el Jordà i entraràs a la terra promesa, en la qual et rebrà Jesús, el veritable successor de Moisès, i serà el teu guia en el nou camí. Llavors tu, conscient de tals meravelles de Déu, veient com el mar s'ha obert per a tu i com el riu ha detingut seves aigües, exclamaràs: ¿Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per tornar riu amunt? I et respondrà l'oracle diví: És davant del Senyor que s'estremí la terra, davant del Déu de Jacob, que converteix les roques en estanys, la pedra dura en dolls d'aigua viva”. (Orígenes, Homilia IV sobre Josuè, Cittá Nuova, Roma 1993, pp. 84-86).

Sant Pau empra aquest Salm en 1Co 10,4: “Tots van beure la mateixa beguda espiritual: bevien d'una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca era el Crist”.

Cantat en l'Església amb el tonus peregrinus, ha ressonat secularment en el cant de l'ofici vespertí dominical. Quan l'Església el canta s'omple de goig, una alegria molt íntima la pren, alhora molt eclesial. Sant Agustí en el seu llenguatge retòric comença a preguntar: “¿Quin és l'origen d'aquesta alegria? ¿De què el mar es retirés? ¿De què les muntanyes saltessin? L'alegria del Salm no rau en aquestes imatges sinó en la presència del Senyor. L’alegria ve únicament de la presència del Senyor glorificat: davant del Senyor s’estremí la terra. L'alegria del Salm està en el mateix Senyor ressuscitat, que consuma el seu èxode, pel Baptisme i la fe, en la seva Església” (cf. In Ps 113,8-9).

L’Església sap que el Misteri Pasqual és la font al centre, la plenitud de la seva fe i de la seva esperança. Amb aquest bellíssim Salm podem rellegir i fins i tot reviure en pocs versos l'epopeia d'Israel i l'epopeia de l'Església, de tota la humanitat, és a dir, l'esdeveniment central de la nostra salvació. Si el poder de Déu es va manifestar en les meravelles del primer Èxode molt més es manifesta en la nova Pasqua del nostre Baptisme: Crist ha fet del seu cos glorificat el seu santuari i de l'Església seu domini. Davant nostre pel Baptisme la mort retrocedeix, el pecat cessa i l'aigua viva de l'Esperit sadolla la set. Cantar aquest salm és un gran goig i consol.

Ant 2. Davant del Senyor s’estremí la terra, al·leluia

Salm 113 A

Les meravelles de l'Èxode.

Quan els fills d'Israel sortiren d'Egipte,
quan se n'anaren del poble estranger,
la terra de Judà fou el seu santuari,
el país d'Israel, la seva possessió.

El mar, en veure'ls, va fugir,
i el Jordà se'n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells,
enjogassades com petits de la remada.

¿Què tenies, mar, que vas fugir,
i tu, Jordà, per tornar riu amunt?
¿Per què saltàveu, muntanyes, com anyells,
enjogassades com petits de la remada?

És davant del Senyor que s'estremí la terra,
davant del Déu de Jacob,
que converteix les roques en estanys,
la pedra dura en dolls d'aigua viva.

Ant 2. Davant del Senyor s’estremí la terra, al·leluia

Preguem.

Oh Déu,
vós, amb la llum del nou Testament,
heu fet entenedors els miracles dels temps antics:
el Mar Roig fou imatge de la font baptismal,
i el poble alliberat de l’esclavitud,
imatge del poble cristià;
feu que totes les nacions de la terra,
havent aconseguit, per la fe,
la dignitat de ser el nou Israel,
reneixin per la participació del vostre Esperit.
Per Crist Senyor nostre.