El final de l’evangeli de Mateu –com tot aquest evangeli és grandiós-. El text relata la darrera aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles. L’Ascensió del Senyor –a la dreta del Pare– no és una inauguració d’una absència, sinó d’una presència nova. Ja no el veurien mai més amb els ulls de la carn, però el portaran sempre en el cor per la donació de l’Esperit de la Pentecosta. En primer lloc es una manifestació de la Trinitat: el Pare pren el Fill en l’Esperit Sant. El pren, se l’endu (analámbano). Així es anomenada la festa en ritus bizantí: Análêpsis. El qui ha davallat és ara el qui puja: la katábasis esdevé anàbasis. Tot queda invertit. Amb un gir complet teològic, com redreçat vers Déu. Tot el que havia estat posat de cap per avall ara ha estat posat de cap per amunt. Amb un moviment que ho inclou tot. L’Ascensió celebra l’article de la professió de fe: Et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris.
La fe cristiana arriba al punt més alt i increïble: un de la nostra humanitat, (la humanitat que el Verb va assumir) està en Déu, una humanitat glorificada. Per tant, l’ascensió de Jesús és preludi i possibilitat de la resurrecció de la nostra carn (de la nostra humanitat). És en el seu Cos gloriós que ressuscitarem en la vida benaurada. Realment magnífic. La humanitat (qualsevol home i dona) porta la imatge de Déu per creació. Aquesta imatge no podia ser destruïda ni es podia perdre. Jesús pel seu misteri pasqual ha recuperat per tots nosaltres «la imatge i la semblança de Déu». l’Esperit Sant que amaga i vela cap a dins de la Trinitat la humanitat glorificada del Senyor és representat en el núvol de la glòria, el mateix núvol que el revelarà al final de la història. Sant Joan Damascè, citat al CEC n. 663, explica: "Per dreta del Pare entenem la glòria i l’honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn"
Els onze deixebles a la muntanya de la Galilea, no vol dir la Galilea del nord, sinó al capdamunt de la muntanya de les Oliveres, ben a prop de la ciutat (això és un equívoc que s’ha arrossegat molt de temps). Ells en veure Jesús es van postrenar. La prosternació és adoració només deguda a Déu. Els imagineu? Tots onze postrats, a terra, sense gosar mirar, I dins de manera recurrent el pensament. «És Jesús, és el Senyor, és el Mestre». En tot l’evangeli els deixebles s’acosten a Jesús, ara finalment és al revés: El Mestre s’acosta a ells. El text del leccionari diu: «alguns, però, dubtaren», és clarament una mala traducció, quasi còmica: Com podien dubtar? La traducció és: «Tot i que alguns havien dubtat». I, oh sorpresa, ara ve el gran manament precedit per la forma reial «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra». I en nom d’aquesta autoritat grandiosa, els envia en missió. Una missió grandiosa també, que no coneixerà límits ni en el temps ni es l’espai.
«Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». La traducció no és acurada, significa: «Aneu, sortiu de Jerusalem» Aneu a tots els pobles perquè ells hauran de formar un poble de pobles, un poble de molts i de moltes nacions. I feu a aquests a qui anireu a trobar «Deixebles meus».
El nou poble serà un poble de deixebles, el nou Poble de Déu. El signe de pertinença serà la triple immersió en un únic Nom, de tres Persones, el Nom (Unitat) format per les tres Persones (Trinitat). Vet aquí que tot el Nou Testament arriba a la plenitud amb la revelació de l’únic Nom, de l’essència única i de la distinció de Persones. Tot el Nou Testament troba en aquest final de Mateu la síntesi i no es pot dir que aquest final sigui posterior o teologitzat ulteriorment, pertany al primaríssim nucli de la tradició apostòlica i esdevé la professió de fe en la Trinitat, que s’imposa davant de l’arrianisme que vindria d’ahir i dels noves formes arianes actuals que neguen la divinitat del Fill.
Ells hauran de prendre aquest decisió d’enormes consequêncies. Ara i aquí començava el camí de l’Església. En aquest camí vivim, ens hi hem posat, volem que les nostres transcorrin. és un camí pel qual han passat molts abans que nosaltres i també, molts, després de nosaltres passaran. Però per uns i pels altres, i també per nosaltres, preval la única promesa: Jo seré cada dia amb vosaltres fins a la fi del món. Que bonic Déu! l’Evangeli de Mateu s’obria amb la profecia i revelació de l’Infant que portava el nom de l’Emmanuel. També aquest Evangeli s’acaba, a manera de solemníssima i impressionant inclusió, amb el Jo seré amb vosaltres. I cada dia, sempre. Crist ja és Emmanuel en el seu Nadal i ho és també en la glòria de la seva Ascensió. No puc deixar el comentari sense transcriure el bell prefaci de l’Ascensió El Senyor de l’univers, no ha pujat per apartar-se de a nostra petitesa. Sinó perquè nosaltres els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor
