En el món catòlic és familiar l’expressió “pregar per les intencions del Sant Pare”, aquesta expressió té un significat molt profund i no pas banal. Pregar per les intencions del Sant Pare vol dir pregar per tota l’Església; fins i tot per tota la humanitat, perquè en el cor del Bisbe que presideix la comunió de l’Església catòlica, hi ha presents totes les necessitats i els sofriments del món. Sota aquesta expressió hi ha l'antic, bellíssim theologumenon: ubi Petrus ibi ecclesia.
Aquest diumenge -que és també la memòria de Santa Josefina Bakhita, la qual fou víctima de l’esclavisme encara present el segle XIX- el Sant Pare ha demanat que a totes les esglésies del món es facin pregàries per eradicar tota forma de tràfic de persones, tant present encara ara. Són moltes les víctimes d’aquest tràfic que, per ànim de lucre, són segrestades i esclavitzades, destinades a la prostitució, treball infantil, militar i pel comerç d’òrgans per transplantaments il·legals. Tot això constitueix una vergonya i una ignomínia per la humanitat, ja que representa una nova forma d’esclavisme. El Papa repetidíssimes vegades ha parlat en el seu magisteri d’aquesta qüestió i n’ha reclamat l’atenció dient que és un crim mafiós i aberrant. Aquestes persones han de ser acollides amb un gran amor en la comunitat eclesial. Llegiu en l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, en la que el Sant Pare dedica a aquesta qüestió els números 211-213. També ha fet signes i ha dit paraules significatives al respecte en els seus viatges apostòlics a Corea i a Filipines. No oblidem que tenir present aquesta intenció aquest diumenge, és un acte d’obediència al Sant Pare.
Recomanem que es facin servir les intencions de la Pregària dels Fidels que trobareu en aquest mateix blog a l’entrada titulada “Jornada mundial contra el tràfic d’éssers humans”, a la qual podeu accedir directament fent clic AQUÍ.
Senyor, Déu meu, clamo de dia,*
i crido auxili de nit davant vostre.
Que arribi fins a vos meva súplica,*
escolteu atentament el meu plany.
Són massa els mals que m'afeixuguen,*
ja em sento a les portes de la mort;
tothom em veu amb el peu a la fossa*
com un home que ha perdut les forces;
m'amortallen amb llençols del meu llit,+
m'ajeuen a la tomba, com els morts de guerra*
que vós no recordeu ni protegiu.
M'heu deixat al fons del país dels morts,*
a la foscor dels abismes;
el vostre rigor pesa damunt meu,*
em cobreixen les vostres onades.
Heu allunyat de mi els meus coneguts,*
m'heu fet repugnant per a tothom,
estic reclòs, no puc sortir,*
els meus ulls s’esllangueixen de pena.
Senyor, jo us invoco cada dia,*
i alço les mans a vós.
¿És per als morts que fareu prodigis?*
¿S'aixecaran les ombres a lloar-vos?
Als sepulcres, qui parla del vostre amor?*
Qui us tindrà per lleial al país de la mort?
Coneix algú els vostres prodigis al lloc de les tenebres,*
la vostra clemència al país de l'oblit?
Jo us crido auxili, Senyor,*
cada matí us arriba la meva súplica.
Senyor, per què m'abandoneu*
i m'amagueu la vostra mirada?
Des d'infant que sóc feble i dissortat, +
el pes que suporto m'aclapara, *
el vostre rigor em passa pel damunt,
l'esglai em deixa anorreat, +
tot el dia m'envolta com aigua,*
em cobreix per tots arreu.
Heu allunyat de mi veïns i amics,*
i la foscor em fa companyia.
