Lectura orant del salm
El salm 50: Miserere és el salm penitencial per antonomàsia, és a dir, que marca diferència sobre els altres i està acreditat per l'ús secular de l'Església cristiana per suplicar a Déu el perdó dels pecats. El salm té la capacitat d'expressar la conversió, el penediment, la contrició de l'home pecador que torna a Déu confiant en la seva misericòrdia. Tota la tradició cristina ha comentat aquest salm, estimat pels sants i extraordinàriament familiar per als que utilitzen el saltiri. Per exemple el beat Charles de Foucauld dóna gràcies a Déu per aquest salm pel qual, diu, pot expressar cada matí els sentiments més profundament cristians, d'amor, de confiança i de perdó.
El salm Miserere sempre hi és, com a Paraula de Déu donada, perquè sigui interpretat des de cada existència creient. Quan resem aquests salms tan arrelats en la tradició orant de l'Església cal pensar que han estat santificats per una multitud innombrable de creients que els ha resat abans que nosaltres. És entranyable considerar que aquestes mateixes paraules que recito amb els llavis i amb el cor han estat pregades per santa Teresa de Jesús o sant Joan de la Creu per posar uns noms com a exemple. El jo del salm és individual, però de fet és col·lectiu. És Israel qui resa. És l'Església qui resa.
A qui hem de tenir present quan resem aquest salm? Al Senyor elevat a la creu i que ha lliurat la seva vida per nosaltres. Reconciliats per la creu de Crist només podem oferir al Senyor el cor penedit i humiliat. Els versos del salm 50 desgranats davant de la creu del Senyor penetren en el més profund de l'ànima i aconsegueixen per a cadascú significats sempre nous. El misteriós verset 16: Libera me de sanguinibus, Deus, Deus, salutis meae (No em demaneu comptes de la sang que he vessat), la tradició de l'Església l'ha referit a la Preciosa Sang de nostre Senyor. Aquesta és la sang que hem vessat tots pels nostres pecats. Recordem les paraules de l'apòstol Pere: «Ell mateix va portar els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, morts als pecats, visquéssim com a justos. Ell, amb les seves ferides, us curava » (1 Pe 2:24).
Els pecats comesos per la humanitat i perdonats pel Pare no queden per l'aire, reverteixen sempre en la creu de Crist. L'Església, pecadora en els seus membres, mirant al Senyor Jesús a la creu, sap perfectament el qu diu quan comença el salm: Misericòrdia, Déu meu, vós que estimeu. Sap que Jesús és el Missioner de la Misericòrdia i que la seva mort és l'epifania de l'amor de Déu Trinitat que s'ha revelat en la mort del Fill estimat del Pare, lliurat per nosaltres en l'amor de l'Esperit Sant. Una misericòrdia que esborra, renta i neteja allò que oposat a Déu en les nostres vides, que és el pecat.
Es canta el Divendres Sant i tots els divendres a les Laudes del matí fent memòria, per mitjà del cant d'aquest salm, del sacrifici de la creu. Divendres, a la Litúrgia de les Hores, l'Església escolta en el salm 50 la veu del seu Senyor que, elevat a la creu i agonitzant, carrega sobre si el pes incommensurable dels pecats de cada un dels homes, als qui substitueix, per tal d'expiar-los i obtenir la gràcia del perdó pel poble penitent. El qui no tenia pecat suplica el perdó per tots els pecats de la humanitat (passats, presents i futurs).
Per aquest motiu l’orant rep una intel·ligència nova sobre el Salm. És Crist mateix qui resa el Salm, l'Escriptura no ho diu, però l'Església ho sap. Crist suspensus in cruce (suspès a la creu) realitza una confessió general de la humanitat que, des del si de la mare, és pecadora (v.7). Ja que un sol va morir per tots és just que un de sol supliqués el perdó de tots perquè «per l'obediència d'un sol home, tots seran fets justos» (Rm 5:19). És, doncs, la pregària de Christus totus que assumint la nostra carn de pecat reconcilià la criatura humana amb Déu. Ell, que a la creu, és al mateix temps: altar, sacerdot i víctima.
Es dóna tot l'itinerari de conversió d'un pecador que passa del regne del pecat al regne de la gràcia, que passa de l'abisme del pecat a l'abisme de la misericòrdia de Déu (per la vostra gran misericòrdia); l’Orant reconeix sense retòrica la seva culpa, reconeix la seva inclinació al pecat i s'horroritza de si mateix. El pecador comprèn que el seu pecat és contra Déu: només tibi peccavi, contra vós, contra vós, he pecat (v. 6a). Des d'aquesta situació existencial que l’afligeix enormement de tal manera que no suporta la mirada de Déu sobre si (v.11a). El Senyor li ensenya una saviesa (v. 8b) amb la qual descobreix que a Déu li agrada la veritat al fons del cor (8 a) i que Déu és just en la seva sentència (6); aquest verset que té l'honor de ser citat per sant Pau: «Déu continua essent fidel, encara que tots els homes siguin infidels, tal com diu l'Escriptura: Perquè et reconeguin just en les teves paraules i triomfis quan algú et cridi a judici» (Rm 3:4).
Els Pares, com sant Agustí, reconeixen en aquest itinerari al fill pròdig que també diu: «Pare, he pecat contra Déu i contra tu» (Lc 15:18 i 21). Sant Tomàs va escriure: «Nosaltres no ofenem Déu si no és pel que fem contra el nostre bé» (Cf. Summa contra Gentiles III: 122). Sap que per sí mateix no pot fer res, només pot obrir-se a l'acció creadora de Déu perquè només Ell el pot salvar. El pas del pecat a la gràcia és una acció de l'Esperit Sant. Aquesta acció ve determinada per les tres epiclesi (v.12.13 i 14) que constitueixen el centre del salm. Es dóna el pas (èxode, pasqua) que únicament és possible per la gràcia.
El centre del salm és la súplica: Cor mundum crea in me Deus et spiritum firmum innova in visceribus meis (Déu meu, creeu en mi un cor ben pur) (v.12). També en aquest altre: Spiritum Sanctum ne auferas em, (no em prengueu el vostre Esperit Sant (v.13). És l'Esperit creador i santificador que realitza el pas de la regió fosca del pecat a la regió lluminosa de la gràcia.
Ara l’orant ja pot sentir els crits de festa (v. 10), que en el context litúrgic quaresmal es refereixen als cants de goig de la Vetlla de la Pasqua, en la qual s'empra després de la Profecia d’Ezequiel amb l'antífona: Déu meu, creeu en mi un cor pur. És una clara menció als catecúmens que estan a punt d’acostar-se a les aigües del baptisme on el Senyor crearà una humanitat nova: Cf. 2 Co 5:17-19.
L'Esperit és esmentat tres vegades com: spiritum rectum (Esperit ferm), spiritum sanctum tuum (el vostre Esperit Sant) i spiritu principali (Esperit magnànim). Les versions vernacles lamentablement vacil·len en la traducció d'aquestes tres designacions que tenen una gran tradició teològica, que aquí no és oportú desenvolupar. L'Esperit Sant lliurat pel Senyor des de la creu reintegra a l’orant a la mirada / rostre de Déu (v.13), crea un cor pur (v. 12), anunciant el misteri de la humanitat nova (v.12). És amb aquest cor pur que podem contemplar Déu segons la benaurança del Senyor: «Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5:8).
Reconciliats per la creu del Senyor (cf. Rm 5:10) només podem oferir un esperit que es penedeix, contritum et humiliatum (v. 19). És l'actitud del publicà que no gosa aixecar els ulls al temple i només exclama: Oh Déu, tingueu compassió de mi que sóc pecador! (Lc 18:13). Un cor fet bocins pel pecat comès i humiliat per la gran misericòrdia de Déu.
Recordem-nos que aquestes paraules «cor contritum et humiliatum» santa Teresa de Jesús les repetia una i altra vegada durant la seva agonia. Sant Agustí predica aquestes paraules meravelloses sobre aquest verset en el Sermó 19:
«La víctima que ofereixo és un cor penedit. Ara reconec les meves faltes, diu el salmista. Si jo les reconec, digneu-vos a perdonar-les. No tinguem de cap manera la presumpció que vivim rectament i sense pecat. El que testifica a favor de la nostra vida és el reconeixement de les nostres culpes. Els homes sense remei són aquells que deixen d'atendre els seus propis pecats per fixar-se en els dels altres. No busquen el que cal corregir, sinó en què poden mossegar. I, en no poder excusar-se a sí mateixos, estan sempre disposats a acusar els altres. No és així com ens ensenya el salm a pregar i donar a Déu satisfacció, ja que diu: Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat. El que així prega no atén els pecats aliens, sinó que s'examina a si mateix, i no de manera superficial, com qui palpa, sinó aprofundint en el seu interior. No es perdona a si mateix, i per això precisament pot atrevir-se a demanar perdó (...). La víctima que us ofereixo és un cor penedit; un esperit que es penedeix, Vós, Déu meu, no el menyspreeu. Aquest és el sacrifici que has d'oferir. No busquis en el ramat, no preparis vaixells per navegar fins a les més llunyanes terres a cercar perfums. Busca en el teu cor l'ofrena agradable a Déu. El cor és el que cal trencar. I no temis perdre el cor al trencar-lo, ja que el salm diu també: Déu meu, creeu en mi un cor pur. Perquè sigui creat aquest cor pur, cal trencar abans el impur. Sentim disgust de nosaltres mateixos quan pequem, ja que el pecat disgusta a Déu. I, ja que no estem lliures de pecat, almenys assemblem-nos a Déu en el nostre disgust pel que a Ell li desagrada. Així la teva voluntat coincideix en alguna cosa amb la de Déu, en tant que et disgusta el mateix que odia el teu Creador». (S. Agustí. Sermó 19, 2-3; CCL 41, 252-254).
Quan l'Esperit ha creat un cor nou i la gràcia ha estat vessada per al perdó dels pecats llavors l'home, ja reconciliat amb Déu, es manifesta com l'home de la lloança (el pecat l’havia emmudit, gairebé inanimat) i la gràcia vivifica, desperta en ell el goig de la lloança, però suscita en ell també el desig de testimoniar les obres de Déu i d'ensenyar als pecadors els camins de Déu perquè tornin a ell (v.15). La vida humiliada, ossa humiliata, com la del fill pròdig, retroba l'alegria del perdó (v.10). L'alegria íntima del pecador perdonat desperta al seu interior el desig de comunicar-ho i el Senyor posa en la seva boca un cant nou, una lloança: i proclamaré la vostra lloança.
Preguem aquest salm i deixem que l'Esperit actuï en el més íntim. Preguem-lo tenint present el Senyor crucificat: els cristians mai podem oblidar el que ell ha fet per nosaltres. L'Església sempre té davant dels ulls del cor i de la fe el Senyor que ha lliurat la vida per nosaltres. El sentit de la penitència cristiana -especialment en la Quaresma- és sempre un anhel de convertir-se a Déu, de descobrir el seu amor misericordiós. Essent Crist, als ulls de la fe, l'epifania encarnada de Déu, les ànimes penitents troben en el rostre pacient i benigne de Jesús, la font inesgotable de conversió i misericòrdia. Resem-lo amb freqüència i amb sincer penediment. El cristià viu sempre en estat de conversió (in statu conversionis), que és el mateix que dir que viu sempre en estat d'oració (in statu orationis). El Miserere durant segles va ser un salm quotidià de Laudes (excepte els diumenges), també segons l'ordenació de la Regla benedictina. Actualment es recita tots els divendres no festius com a primer salm de l'oració del matí per commemorar la Passió i Mort del Senyor, ja que tots els divendres de l'any són record del gran Divendres de la Mort vivificadora del Senyor i són dies penitencials. També una antiga rúbrica, ara inexistent, disposava que aquest salm es resés de genolls.
Ant 1. Un esperit que es penedeix, vós, Déu meu, no el menyspreeu.
Salm 50
Oració de penediment
Salm 50
Oració de penediment
Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant;
vós que sou tant bo, esborreu les meves faltes;
renteu-me ben bé de les culpes,
purifiqueu-me dels pecats.
Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
Contra vós, contra vós sol he pecat,
i he fet el que és dolent als vostres ulls.
Éreu just quan donàveu la sentència,
irreprensible en el vostre veredicte.
Vós sabeu que he nascut en la culpa,
que la mare m'engendrà pecador.
Vós estimeu la veritat al fons del cor,
dintre de mi m'ensenyeu a tenir seny.
Aspergiu-me amb hisop, que quedi pur;
renteu-me, i seré més blanc que la neu.
Deixeu-me sentir els crits de festa.
Quin goig aquests ossos que havíeu fet pols!
Aparteu la mirada dels meus pecats,
esborreu les meves culpes.
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
féu renéixer en mi un esperit ferm.
No em llenceu de la vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant.
Torneu-me el goig de la vostra salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Ensenyaré els vostres camins als pecadors,
i tornaran a vós els qui us han abandonat.
No em demaneu compte de la sang que he vessat,
i aclamaré el vostre perdó,
Déu meu, Déu que em salveu.
Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança.
Les víctimes no us satisfan,
si us oferia un holocaust, no me'l voldríeu.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
vós, Déu meu, no el menyspreeu.
Afavoriu Sió amb la vostra benvolença,
reconstruïu les muralles de Jerusalem.
Llavors acceptareu els sacrificis,
l'ofrena sencera dels holocaustos,
llavors oferiran vedells al vostre altar
Ant 1. Un esperit que es penedeix, vós, Déu meu, no el menyspreeu.
reconstruïu les muralles de Jerusalem.
Llavors acceptareu els sacrificis,
l'ofrena sencera dels holocaustos,
llavors oferiran vedells al vostre altar
Ant 1. Un esperit que es penedeix, vós, Déu meu, no el menyspreeu.
Kyrie eleison
Christe eleison
Kyrie eleison
Preguem
Senyor, Déu de bondat i de gràcia, vós, per perdonar el pecat d l’home, volguéreu que el vostre Fill, que no coneixia el pecat, es fes pecat per nosaltres, mireu amb amor el nostre cor penedit i humiliat, i per la penitència de la vostra Església, concediu a tot el món l’alegria de la salvació. Per Crist Senyor nostre.
