Retrobar la font de l’alegria
El tercer Diumenge d’Advent és la dominica Gaudete d’arrelada tradició en la litúrgia romana. La font de l’alegria és la misericòrdia del Senyor: per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor (1ra lect.). Si la porta de la misericòrdia és oberta hi ha esperança i també hi ha la llibertat dels fills de Déu que viuen a la casa del Pare, allí viuen amb familiaritat i confiança. Pròpiament l’Advent no ha estat mai un temps estrictament penitencial: el sentiments de l’Església són de goig per l’adveniment del Senyor. Se’ns ofereix com un temps d’expectació alegre i piadosa. Aquest goig avui encara és més gran perquè a tot el món hi ha l’obertura de la Porta de la Misericòrdia a totes les Esglésies particulars. El Papa, en tant que bisbe de Roma, obrirà la Porta Santa de la seva catedral a sant Joan del Laterà i el nostre Arquebisbe la Porta Santa de la Catedral de Tarragona. Es pot emprar el Prefaci I o III del temps d’Advent. El color de les vestidures litúrgiques avui és morat o rosat, segons la tradició.
L’oració col·lecta és preciosa, demana d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit Sant. L’alegria és un do de l’Esperit Sant. Es llavors que la celebració de les festes de Nadal-Epifania esdevenen per l’Església una efusió nova de l’Esperit, en una lloança nova, que és un amor nou. Per Nadal, una i altra, vegada cantarem els salms reials: Canteu al Senyor un càntic nou. Deixem que l’alegria ens acompanyi fins Nadal, aquell dia encara serà més plena. En l’oració sobre les ofrenes es prega que unim sempre a la celebració de l’eucaristia l’ofrena de nosaltres mateixos. És l’oblació de la comunitat, no hi ha res més nostre que la pròpia vida, és aquesta la que hem d’unir a l’oblació del Senyor al Pare.
Indicadors per a la predicació
El tema dominant és l’alegria. L’alegria dels cristians no és mundana, tampoc superficial; l’alegria cristiana neix de la presència del Senyor i de l’Esperit Sant en nosaltres. Segons Sofonies Israel s’ha d’alegrar per la presència del Senyor: «El teu Déu el tens a dintre, com a Salvador». Aquesta presència del Senyor enmig del poble ens allibera de la por: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les teves mans». L’oracle de Sofonies és completat pel salm. Un salm que no és salm, sinó un càntic. Extret del capítol 12 d’Isaïes i que ha estat present des d’antic en la litúrgia romana. Aquest càntic es canta en la Vetlla de Pasqua i això el revesteix d’una rellevància gran. El càntic ve de la litúrgia d’Israel quan, en la festa dels Tabernacles, els sacerdots anaven a buscar l’aigua a les fonts de Siloè i la portaven processionalment fins al temple: Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació. El Papa Francesc en l’homilia de l’Obertura del Jubileu el dia de la Immaculada deia que la misericòrdia exclou totes les pors: «Abandonem totes les formes de por i de temor, perquè això no és propi del qui és estimat; visquem, més aviat, l’alegria del trobament amb la gràcia que ho transforma tot».
Sant Pau, en la segona lectura, fa també una invitació reiterada i cèlebre a l’alegria. Són les paraules que s’empren en l’introit: «Viviu sempre contents en el Senyor: ho repeteixo viviu contents». El cristià, com tothom, viu les preocupacions quotidianes, però no les ha de viure amb una inquietud radical perquè sap que té a prop el Senyor. El cristià sap que en cada ocasió pot acudir va la pregaria i a la súplica. Ha d’acollir la pau que el Senyor li dóna i que guarda el seu pensament i el seu cor. Una pau que sobrepassa tot el que podem entendre justament perquè és de Déu. Un do seu.
L’Església, per preparar-se a l’adveniment del Messies, ha d’anar com Israel al Jordà per escoltar la predicació del profeta i sentir-se invitada a la conversió. També nosaltres ens hem de preguntar: «Així, doncs, què hem de fer?». El profeta ens convida a viure la primera obra de misericòrdia: «Qui tingui dos vestits que en doni al qui no en té. I qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». Ja els Pares de l’Església deien que les sabates i els vestits dels qui van descalços i despullats estan als nostres armaris.
També l’alegria neix de la conversió i de la solidaritat. Hem de sortir a l’encontre de Crist, com diu el Prefaci III d’Advent, en cada home i en cada esdeveniment. Són remarcables i predicables les paraules d’aquest Prefaci: «El mateix Crist que vindrà ple de glòria ve ara al nostre encontre en cada home i en cada esdeveniment, perquè l’acollim amb fe i donem testimoni amb amor de l’esperança benaurada del seu Regne». Se’ns diu que ja no cal esperar el dia gloriós del Senyor per a veure’l, ell ve ara ja al nostre encontre, en la persona dels germans i en els signes dels temps. L’escatologia cristiana opera ja en el present.
És amb aquestes obres que hem de preparar l’adveniment del Senyor. Ell vindrà i ens batejarà (ens submergirà) en l’Esperit Sant i foc. Aquesta expressió és una hendíadis bíblica que s’hauria de traduir: «Amb el foc de l’Esperit Sant». Ell vantarà la palla del gra i cremarà en nosaltres tot allò que no és de Crist.
Durant la setmana
El dilluns, dia 14, celebrem la memòria de sant Joan de la Creu, mestre de pregària per a molts. Sant Joan és una invitació a entrar en les nits de la pregària que esdevenen lluminoses per la presència de l’Estimat (en la interior bodega del Amado). El dia 16 a l’arxidiòcesi cal fer sòbria memòria obligatòria de sant Josep Manyanet. L’endemà, dia 17, comencen les fèries majors de l’Advent en què tot és propi. Tant les lectures com els formularis eucològics estan revestits d’una gran bellesa teològica i espiritual. Visquem aquests dies amb molta unció espiritual i participem de la Litúrgia de l’Església que ens fa esperar la solemnitat del Nadal amb estupor (són els dies que en el Magnificat trobem les cèlebres antífones de la O) i amb esperit d’infància espiritual, de l’infant que es meravella dels camins i de les persones amb les quals Déu ha preparat l’adveniment del seu Fill a la terra. Es un camí de llum i d’himnes que el Senyor ha vingut a la terra. Són els himnes del Benedictus i del Magnificat que canten al llindar del Nou Testament la «misericòrdia entranyable del nostre Déu».
