La Litúrgia del Nadal del Senyor resplendeix de la glòria de Déu. El més alt «la glòria a Déu en les altures» arriba a ser el més petit «a la terra pau als homes que estima el Senyor». Un contrast que només els àngels poden cantar. Les lectures primeres de les tres Misses de Nadal són odes que proclamen la glòria del Messies i els textos de la infància de Jesús adquireixen to menor comparats amb el gran Evangeli de la Missa del Dia de Nadal, el punt culminant del qual són les paraules: «Et Verbum caro factum est». I la col·lecta de la Missa del Dia de Nadal resa: Oh Déu, que de manera admirable heu creat la dignitat de la naturalesa humana, i d’una manera encara més admirable l’heu restaurada, feu que participem d’aquell que es dignà compartir la nostra condició humana».
Nadal diu: Déu hi és! L’Infant, que encara no parla (infans) és ja tot Ell pura eloqüència del Pare, tot Ell Verb de Déu. Paraula que diu: Oh Món jo t’estimo! Oh home jo t’estimo! Déu per Nadal adquireix un nou nom: «Emmanuel», «Déu amb nosaltres». Vol dir que Déu ja no pot retrobar la seva pròpia glòria sense nosaltres. Per això la litúrgia del Nadal té ressonàncies de nupcialitat, de les núpcies eternes entre Déu i la humanitat: «Quan surti el sol, veureu al Rei de reis, que ve del Pare, com l’espòs surt de la seva cambra nupcial Déu» (Ant. Ad Magn. I Vespres de Nadal). En la persona del seu Fill estimat Déu ha entrat en aquest món per no deixar-ho ja mai més. L’actitud dels fidels ha de ser la dels pastors laeti et festinantes fins arribar al bressol de l’Infant Déu. I contemplar l’Infant, deixant que el cor digui les paraules de la fe de l’Església: «Crec en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada. El qual per nosaltres, els homes, i per la nostra salvació davallà del cel».
Aquest dia la predicació no ha de ser per a res exhortativa, ja que els fidels ja entenen, potser millor que els pastors, que és impossible adorar el Senyor que per nosaltres es va fer pobre, sense viure una profunda solidaritat, no pas retòrica, sinó real, amb els pobres, ja que ells porten a la cara la imatge del Fill nascut pobre entre els pobres. És un cor de pobres els que reben al Senyor. La predicació ha de ser gairebé un elogi de Jesucrist, proclamar que la seva humanitat és la nostra alegria, (així comença sant Tomàs el seu Tractat del Verb Encarnat (Cf. STH III, q.9a. 2) ja que per Ell passem del finit a l’Infinit: «Perquè Crist Senyor nostre, essent invisible com a Déu, aparegué visible com a home en el misteri de Nadal i, engendrat abans dels segles, ha entrat en la nostra història, a fi d’aixecar en Ell el que havia caigut, de renovar l’univers, i de retornar l’home perdut al Regne del cel» (Prefaci II de Nadal). Sant Antoni de Pàdua, doctor de l’Església, predicava en aquest dia: «Nadal: vet aquí el Paradís». El Paradís és Déu mateix. Déu deixa de ser una promesa, una esperança, una cosa que s’albira de lluny, ara és aquí, en la humanitat de Nostre Senyor.
