La trilogia dels Evangelis quaresmals del Cicle A (Samaritana, cec de naixement, resurrecció de Llàtzer) convergeix en la litúrgia de la Nit de Pasqua, en la qual la Vida de Crist ressuscitat es manifestarà com a font de l’aigua del baptisme i com a llum, encesa al cor de la nit, i que es difon al cor de tots. Llum de la Fe, Llum de la Gràcia i Llum de la Glòria.
L’Evangeli de Joan és altament simbòlic i cal llegir-lo no només en el que narra sinó també en tots els significats de la narració. Talment, una octava més alta.
El Cec de naixement representa la humanitat que viu en el laberint del no-sentit, de les preguntes existencials mai respostes: Per què vivim? Per què sofrim? És que hi ha realment alguna cosa seriosa en la qual valgui la pena fonamentar la vida?... Tinguem present que un laberint pot esdevenir molt angoixós, cercar llum i no trobar-la i donar voltes i voltes sobre si mateix i no trobar sortida. El creient, per gràcia i per fe, en sap la resposta. Una resposta que és un nom: Jesús.
El Senyor ens obre els ulls, ens retorna la llum, ens treu del laberint existencial i ens ensenya el camí que porta vers la plenitud de vida, que és Déu mateix, per això ens demana a tots que ens anem a rentar els ulls i ens fa adonar que hi portem fang. Cadascú de nosaltres ha de posar nom a aquest fang que no li permet veure clar. També Jesús és la font de Siloé, que vol dir la “font de l’enviat” (Ell és l’Enviat).
És meravellós que el Cec de naixement, que havia estat atabalat pels fariseus i pels seus pares i, a més a més, exclòs de la sinagoga, finalment pugui veure amb els seus propis ulls la persona de Jesús. Cal la llum de la fe per a veure el seu bellíssim Rostre.
