Quan llegeixes l’Evangeli de la Samaritana, en la conversa inicial, un ja no sap qui té set i qui dóna l’aigua. Tot s’inverteix: el qui demana aigua és la font de l’aigua viva i el qui pot donar l’aigua (traient-la del pou) és la qui finalment té set: Dóna’m sempre d’aquesta aigua, Senyor. Jesús es comporta com un bon catequista en aquest Evangeli i porta a la samaritana (la dona que li agradaven els homes i els col·leccionava fins a sis) a la fe. Finalment ella se’n va a comunicar-ho als seus convil·latans i l’evangelista fa notar el detall: va deixar el càntir vora del pou. Des d’ara ja no beurà més d’aquesta aigua, n’ha trobat una de més gran, una aigua viva, la que brollaria del cor obert de Jesús a la creu. L’aigua del Sant Esperit. Una aigua en la qual, ella i tots els creients, s’hi submergiran, com un estany que es va alimentant d’una font subterrània i invisible, i els anirà fent emergir fins a saltar a la vida eterna, l’oceà immens de l’amor de Déu Trinitat.
Cal que ens asseiem amb Jesús vora el pou: cal que li expliquem la nostra vida i que Ell ens expliqui la nostra. La pregària és diàleg i si entrem en el silenci del cor, allí on Déu és més íntim que el propi cor, el Senyor sempre ens diu una paraula (i si no diu res, no passa res, ja que el seu silenci és també paraula). I la paraula que ens diu el bon Jesús mai és retret, és una paraula que consola, que diu sempre: Jo conec els teus sofriments, jo sé com has estimat, jo sé fins a on has arribat.... beu de l’aigua de la vida, beu del meu Amor, te’l dono tot i sense mesura.
No és estrany que els habitants del poble de la Samaritana, diguessin al Senyor "queda't amb nosaltres, no marxis", com més tard també dirien els deixebles d'Emmaús.
