L’Església té aigua i llàgrimes:
l’aigua del baptisme, les llàgrimes de la penitència
(S. Ambrós, Epístola 41,12)
Aquestes celebracions per a molts fidels constitueixen l’única vegada que s’apropen al Sagrament de la Penitència. Per tant, cal tenir-ne cura pastoralment. Celebrem un dels dons més grans de Jesucrist a l’Església, que és el perdó dels pecats. Un perdó que l’Església sempre ha donat amb un gran temor de Déu, amb discerniment i amb sigil. Si en algun temps és oportuna aquesta celebració és al final de la Quaresma com a preparació immediata al sagrament de la Pasqua. Tots estem obligats al precepte pasqual, els fidels i els preveres. Cal remarcar que la celebració de la Penitència té un llibre litúrgic propi que és el Ritual de la Penitència i s’ha d’emprar, com ara el Missal per a l’Eucaristia. Els subsidis litúrgics existents s’han de valorar en funció del ritual. Algunes vegades aquests subsidis poden desvirtuar la forma i el contingut propi del sensus ecclesie quan celebra el sagrament de la Reconciliació.
S’han introduït aquests equívocs:
a. La pregària del Parenostre és importantíssima en aquesta celebració. El Parenostre mai s’ha d'ometre (n. 27 i 130) i s’ha de dir abans de la reconciliació dels penitents amb absolució individual. Mai després. Forma part dels ritus penitencials. Es canta o es diu el Parenostre per raó de les paraules: «Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Per una raó teològica fonamental: com podem anar demanar el perdó de Déu si nosaltres mateixos no perdonem les ofenses dels altres? En la tradició litúrgica i patrística l’oració del Senyor sempre ha tingut un fort sentit penitencial.
b. També és important senyalar la importància del Confiteor, allargat en el Ritual per diverses formes litàniques. En aquest acte la comunitat expressa la seva actitud penitencial. En tota celebració comunitària del sagrament de la Penitència mai es pot ometre una forma de confessió general. Els fidels expressen aquí la seva contrició que forma part de la naturalesa del sagrament. (n. 27 i 130)
c. Durant la Confessió general l’assemblea s’agenolla o s’inclina, la rúbrica implica que també els ministres ordenats s’agenollin juntament amb els fidels. Tots es reconeixen pecadors davant de Déu i dels germans. L’actitud penitencial manifesta una assemblea que es reconeix pecadora, membres com són de la santa Església. (n.27). Naturalment hom no s’agenolla mai en diumenge o durant el Temps Pasqual. (Cf. Cerimonial dels Bisbes, n. 628)
d. És un equívoc pensar que l’absolució individual exclou tota paraula de discerniment, de consol i d’exhortació del ministre que ha rebut en la persona de Crist la confessió dels pecats. No hi ha cosa més poc estètica i que entristeixi als fidels que un creient rebi l’absolució sacramental sense una paraula, almenys de consol. En una celebració comunitària s’ha de fer amb prudència i considerant el temps. Cal que es deixi per una altra ocasió la consulta sobre una qüestió que el penitent pugui plantejar o demanar llum al confessor; però no prohibeix en absolut que sigui dita, sota responsabilitat ministerial, una paraula de discerniment, consol i ànim. (n.28 i n. 133) Naturalment dins de la brevetat que imposa la celebració segons aquesta forma.
e. És un equivoc pensar que allò que anomenem una penitència comunitària substitueix la satisfacció individual. Això no té cap sentit teològic quan se celebra la reconciliació de molts penitents amb absolució individual. (n.28 i n.133) Una obra penitencial comunitària mai substitueix la satisfacció que el penitent ha de fer, imposada pel ministre, com a signe de la seva conversió, imposada pel confessor i acceptada pel penitent. Això no vol dir que el qui presideix la celebració no pugui convidar (n.134), després de les confessions, a l’assemblea a les obres bones que els cristians han de fer i senyalar-ne de concretes i adequades a cada circumstància.
f. És un equívoc creure que són vàlides formules genèriques de confessió segons la disciplina vigent en l’Església. Com, no cal dir, l’absolució general, fora dels casos previstos pel dret de l’Església.
Ordre típic
Cal convenientment preparar el llocs de la celebració. Els ciris de l’altar no s’han d’encendre perquè no se celebra l’Eucaristia i l’altar millor que estigui cobert, si n’hi ha amb un vel. Si la celebració es fa al final de la Quaresma val més ressaltar la creu del Senyor. Els ornaments del celebrant són l’alba i l’estola. El prevere que presideix la celebració pot portar la capa pluvial morada si se’n disposa i es creu oportú. Cal preparar, a part de la seu penitencial, els llocs aptes per a les confessions.
Inici de la celebració
Després del cant d’entrada i de la salutació, el celebrant convida a una celebració fructuosa i participada del sagrament, tot il·lustrant els presents sobre la seva naturalesa i desenvolupament. (De vegades, per mimetisme a la celebració eucarística, s’ha introduït el costum de fer un acte penitencial aquí, fins i tot, algú introdueix el Kyrie, quan no té cap sentit de fer-ho). Després el celebrant recita la pregària inicial o col·lecta, de la forma acostumada. Cal dir la més apropiada de totes les que hi ha al Ritual segons la circumstància i el temps litúrgic. No hi ha veneració de l’altar. (n.23)
Tots s’asseuen per escoltar la Paraula de Déu, seguint l’esquema típic de la celebració de la Paraula, una o dues lectures amb el salm responsorial, l’aclamació (o l’al·leluia si se celebra fora del temps pasqual) i la proclamació de l’Evangeli. També és possible fer una sola lectura que en aquest cas es preferible la lectura de l’Evangeli (n. 24).
De manera oportuna, si es creu convenient, el celebrant, el diaca o un altre ministre pot donar unes pautes per a l’examen de consciència sempre a partir de la Paraula que s’ha escoltat. (Aquests exàmens de consciència no poden ser mai temàtics). Aquestes pautes poden substituir l’homilia mentre es facin a partir de la Paraula que s’ha proclamat. Mai s’omet un temps de silenci abans dels ritus penitencials. (n.26)
Ritus penitencials
Després d’aquest temps de silenci tots els fidels es posen dempeus i fora dels diumenges i del temps pasqual, s’agenollen o s’inclinen per a dir una forma de confessió general, com és ara, el Confiteor (si hi ha diaca, aquest diu: Agenolleu-vos o una altra forma similar). Després es posen drets i es pot continuar amb les pregàries litàniques presents en el Ritual, que es clouen amb el Parenostre (que no s’ha d’ometre mai). Aquestes pregàries litàniques es poden substituir per un cant adient. (n.27)
Després els preveres es dirigeixen als llocs preparats convenientment per a reconciliar els penitents: rebre d’ells la confessió, l’oportuna exhortació si procedeix, i l’absolució amb la imposició de les mans (almenys una) i l’acceptació de la deguda satisfacció. Els fidels s’adrecen al sacerdot que elegeixin per rebre d’ell l’absolució individual (n.28)
Acció de gràcies
Acabades les confessions individuals el qui presideix convida a l’acció de gràcies pel perdó rebut i a les bones obres, que posaran de manifest la gràcia del perdó rebut, tant en la vida de la comunitat, com en la individual de cada cristià. Es canta o es diu un salm de lloança o un cant d’acció de gràcies que es clou amb una pregària de lloança feta pel celebrant. Havent beneït l’assemblea de la manera acostumada s’acomiada amb la forma: El Senyor ha perdonat els vostres pecats. Aneu-vos en pau. R/ Donem gràcies a Déu. (n.29 . n. 147)
La celebració de la Penitència ha de ser sòbria, humil i agraïda pel do del perdó del Crist que «santifica» sempre els membres de l’Església. El ministre de la Penitència ha d’expressar la misericòrdia del Crist. El Papa Francesc de moltes maneres ens ho ha dit.
NOTA IMPORTANT
Podeu baixar aquest text en un document pdf. clicant AQUÍ
O entrant dins la finestra següent fent clic a la fletxeta que hi ha a l'angle superior dret:
