En la tradició s’anomena Diumenge "Gaudete" o Diumenge de l’alegria pel cèlebre incipit de l’antífona d’introducció.És costum avui emprar els ornaments rosacis que anticipen l’alegria del Nadal i l’Epifania.
Cal posar signes de festa per indicar que s’anticipa l’alegria del Nadal i predicar -des de la Paraula proclamada- l’alegria cristiana, filla de la fe i de l’esperança: aquella que només ve de la Presència de Crist entre nosaltres.
Una alegria escatològica, que participa ja de la joia pura i immensa del Regne de Déu.La lectura d’Isaïes és d’una gran bellesa espiritual.El desert és el món sense Déu, però quan Ell passa s’omple de festa.
També l’home sense Déu és "cec, sord, mut i coix".Els rescatats pel Senyor, els redimits per Crist, exulten de goig. Joan, el Precursor, rep en l’obscuritat de la presó la bona nova de Jesús.Aquesta bona nova il•lumi-na la foscor del captiveri, però molt més, la foscor del seu cor.
Per Crist, els cecs troben la llum de la fe, els invàlids caminen, l’amor fa caminar, els leprosos queden purs, com a imatge dels pecadors perdonats, els sords escolten la Paraula de Déu i els morts reben la vida nova en Crist.També els desvalguts senten la benaurança dels pobres i prenen possessió del Regne.
Seran també feliços els qui no s’escandalitzen de la persona i de la predicació de Jesús.
Sant Jaume, a la segona lectura, ens recorda que hem d’esperar la gràcia que ve del cel com el pagès espera la pluja: pacientment.Allí on arriba la gràcia tot germina, creix i dóna fruit.Saber que el jutge és a les portes no ens dóna dret a obrir-la bruscament. Cal tenir paciència, refermant els nostres cors.
L’espera de la vinguda del Senyor és joiosa, mai ociosa.
