Oració
inicial
Us adoro, oh santa Creu,
ornada amb
el Cos santíssim del meu Senyor,
amarada i
coberta de la seva Sang preciosa.
Us adoro,
oh Déu meu, clavat a la Creu per mi.
Us adoro,
oh santa Creu per amor d’Aquell qui és el meu Senyor.
Amén.
Primera
estació.- JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT.
V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm,
R/. Perquè amb la vostra santa Creu heu
redimit el món.
Meditació:
A
Jesús tots el varen condemnar. Els jueus i els pagans. Tots l’entregaren. I
l’Església l’abandona: Judes el traeix, Pere el nega i el deixebles fugen. Ell
es disposa a viure les seves darreres hores sol. Només amb la mirada vers el
Pare i amb l’amor de l’Esperit dins del seu cor. Ser cristià és aprendre, dia
rere dia, a fer el camí de la fe, viscut en la vida quotidiana, amb aquesta
intimitat: només Déu sap el camí de la meva fe. Ell sap del meu amor i coneix
els meus sofriments. Ell sap de les pregàries i dels sentiments del meu cor. Només
Déu. Cal caminar cada dia confiant en el seu amor. Amb la mirada posada en Déu:
Ell és l’origen, el camí, la meta i el contingut de la vida eterna. Ho cantem
en el Salm: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és
l’esperança que posem en Vos».
V./ Tingueu pietat de nosaltres, Senyor.
R./ Tingueu pietat
Oh, Santa
Mare, en mon cor fixeu les nafres de Jesús clavat a la Creu.
Segona
estació.- JESÚS PREN LA SEVA CREU.
Meditació
Ell
pren la Creu. Sap que amb ella anirà a la mort. Aquí acaba el seu camí. Tota la
seva predicació. Vers aquí l’ha portat l’obediència al Pare. Ara ja ha acabat
el temps de la predicació del Regne de Déu, ara el consuma amb l’ofrena de la
seva vida.
Li
ho han pres tot. Però l’Esperit de l’Amor ningú no li pot prendre. Està present
en el seu cor. Ell havia dit: «El Pare m’estima, perquè dono la vida
i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement»
(Joan 10, 17). Ell pren la creu amb la llibertat sobirana del seu amor. En la
creu morirà, una creu que marcarà pels segles dels segles la perfectíssima
geometria de l’amor de Déu Trinitat. És mirant la creu que comprenem les
paraules de sant Pau:
«Demano
a Déu que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així,
arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el
poble sant, l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de
l'amor de Crist» (Ef 3, 16).
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Tercera
estació.- JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA.
Meditació
Hi
ha tres caigudes, perquè en tot hi ha un inici, un creixement i una plenitud.
Als inicis de la vida cristiana hi ha un propòsit: per amor a Tu portaré la
Creu. En aquest propòsit inicial, tant generós, sovint caus i aviat desisteixes.
Després ve la creu de la vida, aquesta també et fa caure. De vegades fins a
l’extrem de dir: No puc més, no puc més amb la meva vida. Prou, Senyor...
Finalment, i això és una gràcia, aprens que no ets sol a portar la creu. Jesús
la porta amb tu i per tu. Cal que posem la creu de Jesús en la nostra vida.
Aquesta ens salva. Amb Jesús no tant sols podem acceptar la creu de la vida,
fins i tot la podem estimar i, encara, en podem donar gràcies, perquè ella ens
santifica i ens fa imitadors del Crist que per tots ha portat la creu.
L’apòstol va dir: «Estic content de patir en la meva pròpia vida allò que
encara falta als sofriments de Crist en bé del seu cos, que és l’Església» (Col
1:26). També l’Escriptura diu: «Alegreu-vos de poder compartir els sofriments
de Crist» (1Pe 4:3).
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Quarta
estació.- JESÚS TROBA LA SEVA MARE
Meditació
L’amor,
quan és ple i madur, calla i comprèn sense paraules. A una mare no cal dir-li
res del fill, ho sap tot i ho endevina tot. Maria, trobant-lo en el camí de la
creu, ho comprèn tot de Jesús. Ella recorda les paraules que Jesús li havia dit
durant les alegres noces de Canà: «Encara no és arribada la meva hora». Ella
sap que ara és quan ha arribat aquesta hora. També el Senyor la mira amb un
immens amor, és la seva estimada mare, i dins seu decideix que ens la donarà a
tots. Com si li digués: «T’estimo tant, mare, que et regalaré a molts com a
fills, ells també seran germans meus.». És per això que després dirà al
deixeble estimat: «Fill, aquí tens la teva mare». Entre llàgrimes i sense
dir-s’ho, tots dos endevinen que ara se celebren les veritables Noces, les de
Déu amb la humanitat. Sentim les paraules de l’Apocalipsi: «Ha arribat l'hora
de les noces de l'Anyell, i la seva esposa ja està engalanada» (Ap 19,7).
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Cinquena
estació.- JESÚS ÉS AJUDAT PEL CIRINEU A PORTAR LA CREU
Meditació:
Jesús
es deixa ajudar pel Cirineu. Aquest era un estranger, algú que no formava part
del poble de la fe. És com si diguéssim: «Un no catòlic va ajudar Jesús».
Sempre hem de recordar tantes persones que, perquè estimen, no estan lluny de
Déu. Per aquest amor, per petit que sigui, ja estan en Déu. L’amor, la caritat,
no s’han extingit en els seus cors. Pensem, per exemple, en tants voluntaris
que, tal volta no són creients, i recullen els immigrants en la seva dramàtica
travessa per arribar a les costes d’Europa.
També
hem de considerar un altre punt: Jesús es deixa ajudar per un altre. Tots som
pobres, pecadors i portem les ferides de la vida. Tots necessitem de l’amor de
Déu i de l’amor dels altres. No podem pecar de suficiència i hem de tenir la
humilitat de deixar-nos ajudar pels altres. Demanem ara al Senyor que les
persones que passen per situacions de sofriment, trobin persones bones que les
ajudin i elles tinguin la humilitat de deixar-se ajudar.
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Sisena
estació.- LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS
Meditació
És
bonica la tradició de l’Església-Mare de Jerusalem que traduí en un personatge
una veritat teològica. Verònica vol dir: «Veritable icona», veritable imatge.
Els cristians contemplarem la faç de Jesús en les persones que porten inscrit
en el rostre el sofriment: els refugiats sense pàtria, els exiliats, els
empresonats, les dones maltractades, els infants que no poden jugar per causa
de la guerra, els aturats i tots aquells que són víctimes de la injustícia del
món. En ells cal contemplar la faç velada de Jesús i són aquests rostres
aquells als que hem d’eixugar les llàgrimes del dolor, amb una caritat activa,
solidària i incansable. Intercedim en aquesta estació pels qui sofreixen. Fem
silenci. La pregària d’intercessió és la forma més alta i cristiana de
solidaritat. Tal volta en moltes situacions no podem fer res, però sempre podem
pregar. La pregària és estimar els altres en Déu i en la comunió dels sants.
Amb la pregària estic a prop dels qui sofreixen i també a prop dels qui els
ajuden. Tot el que es fa en el Cos de Crist és participat per tots.
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Setena
estació.- JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA
Meditació
En
aquesta segona caiguda el Senyor ens recorda que tots som pecadors. Tots
els sants, excepte Maria, són pecadors convertits a Jesucrist. Que ningú de
nosaltres digui: «Jo no peco». Tots pequem, al menys d’omissió. El
cristià ha de dir, amb el Salm, «Aparteu la mirada dels meus pecats, Senyor»
i també «Tinc sempre present el meu pecat i he fet el que és dolent als
vostres ulls». Cal tenir els pecats davant dels nostres ulls, perquè Déu no
els tingui presents davant dels seus. Els dies sense Déu són dies perduts, dies
sense pregària, dies sense testimoni, dies sense amor. Som deixebles
desmemoriats, amb el cor endurit, amb amors possessius, referits al propi jo. De
tot això hem de demanar perdó al Senyor. També de les paraules vanes i de la
peresa per a fer el bé. I així tantes coses per l’estil.
En
aquesta Quaresma adelerem-nos a rebre el Sagrament de la Penitència. És el
Sagrament de l’alegria, d’un nou començament. El Senyor ha caigut perquè
nosaltres ens puguem redreçar. La vida cristiana és un tornar a començar
sempre. Anem de començament en començament fins a un començament sense fi.
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Vuitena
estació.- JESÚS TROBA LES DONES DE JERUSALEM
Meditació
Elles
el planyen, eren dones de Jerusalem. Representaven la ciutat de Sió que plora
la mort dels seus fills com si fos la mort d’un fill primogènit. ¿Qui les pot
consolar? Elles, joioses, l’havien vist entrar a la ciutat com un rei, ara el
veuen “tret de la ciutat”, ple d’ignomínia i dut a la mort. La passió de Jesús
sempre consola l’Església. El Senyor li surt a l’encontre per donar-li la pau,
el perdó i la força. Ell no abandonarà mai els qui són seus. Ell sempre els
mirarà compassius: «Almenys vosaltres m’heu estimat».
Que
ressoni el cant de les Lamentacions: Jerusalem, Jerusalem, converteix-te al
Senyor, el teu Déu; que és el mateix que dir: Església, Església,
converteix-te al teu Senyor. El Senyor mateix, per boca del profeta Osees
diu al poble: «Jo seré el metge de les seves apostasies, els estimaré ni que no
s’ho mereixin».
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Novena
estació. - JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA
Meditació
No
pot més i cau per tercera vegada. Al límit de les seves forces. Com un sacerdot
que es postra davant de les grades de l’altar, així el Senyor, abans de pujar a
la seva creu. Ell, que a la creu esdevindria al mateix temps, sacerdot, altar i
víctima. Tres vegades ha caigut, perquè tres vegades Sant és el Senyor.
La
darrera caiguda del Senyor, enmig de la multitud, ens fa contemplar el seu
títol de glòria: Ell és el rei. És rei perquè es el qui ha estimat més.
Fixeu-vos: Jesús sempre va per terra: ajupit davant de la pecadora dibuixant
una sentència d’amor a terra, agenollat per rentar els peus dels seus
deixebles, postrat sobre la roca a Getsemaní i, ara, caigut, bocaterrosa, en el
tram final del camí de la creu. Vet aquí la reialesa del Senyor, la reialesa de
l’amor. Oh Crist, salvador nostre, salveu-nos!
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Desena
estació. – JESÚS ES DESPULLAT
Meditació
Talment
Adam, que després del pecat s’adonà que anava nu, també el Senyor havia de ser
despullat per a esser elevat a la creu. En Jesús va ser crucificat el primer
Adam, per tal que es manifestés com el darrer Adam que dóna la vida (1 Co
15,15). En Crist tota la humanitat pecadora és exposada davant Déu (com una
mena de confessió general). En la nuesa de Jesús veiem al descobert els nostres
propis pecats i els del món. Cal que sentim en la nuesa de Jesús, la vergonya
de les incapacitats per estimar, i del mal que hem fet.. Tot ha quedat
descobert en Crist Crucificat. Ell expia tant la culpa com la pena i, si a l’infern
hi ha algú, no és per cap culpa ni per cap pena (perquè ell les ha expiades)
sinó perquè ha refusat el seu amor. En l’himne que trobem escrit a la carta de
sant Pere escoltem aquestes paraules: «Ell mateix va portar els nostres pecats
en el seu cos sobre el patíbul, perquè, morts als pecats, visquéssim com a
justos. Ell, amb les seves ferides, ens curava»
Així
Ell reconciliava el món, i entregava tota la humanitat a Déu Pare en l’amor de
l’Esperit Sant. Ell que havia predicat: Benaurats els pobres ara
compleix a la perfecció la benaurança i esdevé «el pobre» (pobre y sin nada,
de sant Joan de la Creu) i, amb la seva pobresa, ens enriqueix a tots i ens
obre el paradís que Adam va perdre. El primer Adam va tancar el jardí, el segon
l’obre. I ningú ja no el pot tancar rere seu. L’obre per tots nosaltres.
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Onzena
estació.- JESÚS ÉS CLAVAT A LA CREU
Meditació
Claven
a Jesús en la creu i la sang raja de les seves mans i els peus, complint-se a
la perfecció les paraules del Salm: Les meves mans i els meus peus han
foradat. Els soldats tiben les cordes i amb un esglai el cos de Crist queda
elevat entre el cel i la terra. El dolor del Senyor és indicible i
inimaginable. Ell recita els salms del poble de la fe: Pare, a les vostres
mans lliuro el meu esperit... tot jo tinc set de vós, Déu meu... Déu meu per a
què m’heu abandonat?. Mentre les trompetes del temple convocaven al
sacrifici de la tarda, el veritable Anyell de la Pasqua era immolat i la
salmòdia del Servent de Jahvè, recitada amb els seus llavis, esdevenia com unes
primeres Vespres. Les primeres Vespres del dia solemne de Pasqua, quan les
campanes de tota l’arxidiòcesi i de tota l’Església, tocaran a glòria.
Així
el Senyor oferia el sacrifici que ens salva. El sacrifici amb el qual
glorificava perfectament al Pare i santificava, també perfectament, la
humanitat. Ofert amb l’encens -foc i amor de l’Esperit Sant- Jesús clavava a la
creu el document que ens feia culpables i l’anul·lava, al temps que se’ns
enduia com un seguici triomfal (cf. Col 2:15).
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Dotzena
estació. - JESÚS MOR A LA CREU
Meditació
Ell
havia dit: «Mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma
de la Llei. Tot es complirà». Amb la seva mort, Jesús compleix tota la llei per
nosaltres, és per això que les seves darreres paraules seran Tot ha estat
consumat; això és, tot l’amor viscut. Més és impossible.
Inclinà
el cap sobre aquell pit ple de pregàries i d’amor al Pare. La darrera mirada,
segur, va ser per Maria i per Joan (és el darrer que va veure en aquest món).
Oh sí, la darrera mirada de Jesús és per l’Església! És com si digués: És
per tu, Església meva, que moro; és per tu que dono la vida! És l’amor que et
vivificarà generació rere generació!. Serà aquest amor que l’Església, en
boca de Maria, cantarà en el Magnificat: L’amor dels qui creuen en Ell
s’estén de generació en generació.
Ella,
ara, la pobra serventa de Déu, només podia repetir plena de fe: Que sigui
així, Senyor; Déu meu, que es faci segons la teva voluntat. Cadascú de
nosaltres pot dir en aquest moment com sant Pau: M’ha estimat i s’ha
entregat per mi. Que tota la creació emmudeixi davant de la mort del Just.
Tota la Trinitat és aquí: el Pare ha lliurat el Fill en l’amor de l’Esperit
Sant per nosaltres. Sant, Sant, Sant, veritablement sant és el Senyor.
Cadascú
de nosaltres ha de repetir dins seu:
Sóc
fill (a) de Déu per la gràcia del baptisme
Per
voluntat de Déu, Maria és la meva mare.
Sóc
membre del Cos de Crist
Sóc
temple de l’Esperit Sant
Sóc
fill (a) de l’Església.
Sóc
hereu (va) de la vida eterna.
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Tretzena
estació.– JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU
Meditació
Desclaven
Jesús i el davallen de la Creu. Nicodem porta el llençol per amortallar i Josep
d’Arimatea el rep. Maria besa el front santíssim de Jesús i diu: «Gràcies, fill
meu, per tot el que has fet per nosaltres». Enmig del gran dolor el deixeble
estimat hi és present. Tots ells representen l’Església que rep el Cos de
Crist. Se saben custodis i hereus del seu amor. L’Església custodiarà el Cos de
Crist, l’adorarà en el Sagrament i l’estimarà en els pobres.
El
rostre de Jesús, deixondit i distès ja del dolor, retroba la pau immensa del Fill
de Déu. També nosaltres contemplant la Faç de Jesús trobem la pau, la pau dels
fills i filles de Déu. Tota l’Església, plena d’estupor, es pregunta en aquesta
estació: ¿Què n’haig de fer amb aquest amor immens i insuperable?
Només
pot fer una cosa: Deixar que l’amor del Crist flueixi en el cor de tots, com
un riu de gràcia, també de caritat. L’Església, quan es regada per la
gràcia, esdevé un jardí on tot creix. Creixen la pregària, el desig de la
lloança, la caritat humil, la passió pels pobres i per la justícia. Creix també
el consol i la comprensió que ens hem de regalar els uns als altres. Els
qui no viuen en l’amor de Crist no poden ser testimonis de ningú i de res, fora
d’ells mateixos. Els apòstols i els màrtirs creixen en la terra de l’amor del
Crist, on ha arrelat llur cor.
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Catorzena
estació.- JESÚS ES SEPULTAT
Meditació
Les
mirròfores arriben amb els perfums. Uns perfums que ja no necessitaran. El cos
de Jesús es posat a la pedra de la unció. Maria de Magdala porta la mirra, (és
aquella dona de la qual el Senyor havia profetitzat: «Us asseguro que, quan
l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran
això que ha fet»). (Mc 14:9). Malgasta-la tota, Maria, és el teu Senyor. Ningú mai més
t’ho retraurà. És
un perfum d’amor que emplena tota la casa de l’Església, com la sentor de la
pedra de la unció de sant Sepulcre. És ja perfum de Pentecosta.
L’amor,
les mans i el cor amoroseixen el cos santíssim de Jesús exànime. Es posat amb
una reverent delicadesa dins del sepulcre i la llosa es feta rodolar. La nit
cau i comença el gran silenci del dissabte sant, l’esperança s’ha esvaït del
cor de tots, menys del cor de Maria. Caldrà esperar l’albada, la primera llum
que desfà la nit. Serà llavors que la nova correrà, com els deixebles al
sepulcre, i es propagarà increïble: Jesús ha ressuscitat! No és aquí!.
L’Església s’apressarà a encendre, al cor de la nit, el foc nou i la llum nova.
Jesús per la glòria de la seva resurrecció no ha sortit de la història, forma
part de la nostra història, la de tots i cadascú i nosaltres som els qui vivim
en Crist. Som una creació nova i cadascú de nosaltres pot dir amb Tomàs: Senyor
meu, i Déu meu. ¿Com podríem negar la resurrecció si cadascú de nosaltres
pot experimentar el Crist vivent dins del seu cor?
Tingueu
pietat de nosaltres, Senyor...
Parenostre.
Oració
final
Us
demanem, Senyor,
la
gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre
Fill
va
estimar tant el món, que es va entregar a la mort.
Per
nostre Senyor Jesucrist.
