Les Benaurances del Senyor han estat proclamades Els qui les escoltaven formaven part del poble humil i pobre del qual la lectura de Sofonies ens ha parlat en la primera lectura. La Saviesa de Déu que és Crist, al cim de la muntanya, proclama la nova aliança, com Moisès al Sinaí.
Els deixebles se li acostaren (un verb típic de Mateu) i Ell els ensenyava. El que sortia dels seus llavis era una llei estranya en forma inoïda de benaurança. Són benaurats els pobres de cor, els qui ploren, els humils, els afamats i assedegats, els pacificadors, els nets de cor i els perseguits per causa de la justícia. Són benaurats per raons divines, no pas humanes. Les benaurances manifesten la Creu del Senyor, Ell allí les va viure totes. Per això ara Ell és el sant i feliç Jesucrist.
El Regne no serà d’ells, ja és d’ells, el tenen com a penyora. Les benaurances són una autopista de vuit carrils que va cap a Déu. Anem per aquests carrils. Els sants quan troben les persones que viuen les benaurances ja saben els que espera, perquè veuen de la banda de Déu. Veuen en la pobresa, en la seva incapacitat per superar el pecat, en les seves llàgrimes el do de Déu que els és donat. Ell els regala el Regne, la terra, el consol, la plenitud de la justícia o de la misericòrdia. Al damunt de tantes existències anònimes i insignificants als ulls del món, pesa la benaurança del Fill de Déu.
