La catedral estava plena;
érem tots de casa i el bon arquebisbe Jaume presidia la celebració. Clausuràvem
el Jubileu de la Misericòrdia. El poble de Déu ha viscut aquest jubileu i el Sr.
Arquebisbe proclamava una i altra vegada: «Es tanca la Porta santa però no
queda tancada la porta de la misericòrdia de Déu, aquesta roman sempre oberta».
I un canonge proclamava: «Maria és la porta del cel sempre oberta»;
Havent tancat les grans portalades de la catedral l’Eucaristia fou celebrada i
se sentia, com mai, el perfum de la pregària de la gran assemblea.
Fou
una celebració viscuda i orant. Es notava. El bellíssim himne del Jubileu Misericordes
sicut Pater fou cantat amb tendresa, gairebé com un acomiadament dolç; el
Sr. Arquebisbe es va comprometre en la seva homilia a donar les gràcies al Papa
Francesc per la feliç celebració del Jubileu com un do per l’Església
universal. Tota l’Església ha parlat de la misericòrdia del Pare del cel i l’ha
viscut. La gran assemblea combregà amb el Cos de Crist, era el Crist que es
donava com aliment a la seva Esposa en el banquet de les Noces de l’Anyell.
Me’ls mirava des del presbiteri i pregava per ells: «Són el vostre poble,
Senyor, els qui us estimen i vós estimeu, ompliu-los del vostre amor». Ells,
els fidels s’ho mereixen tot, mereixen tota la dedicació pastoral i tota la
nostra pregària.
Després
el Magnificat fou entonat. És l’Església que amb Maria donava gràcies a Déu Trinitat
pels dons del Jubileu i el carilló del presbiteri primer lent i després joiós
ressonà, mentre la imatge de la gloriosa Mare de Déu era encensada. Érem tots
de casa, de les nostres parròquies i els mossens que omplien el cor, entre ells
Mn. Víctor diaca, que diumenge vinent serà ordenat de prevere. Una nova
ordenació és sempre una penyora del Senyor per l’Església que vindrà quan
nosaltres no hi siguem.
Fins
i tot el cor i l’orquestra feien goig de sentir, com el salmista. (Si no els
tinguéssim els trobaríem a faltar). Tots vam pregar per l’arxidiòcesi, per la
santedat dels seus sacerdots i dels fidels. Pel seu present i pel seu futur.
Beneïda Església de Tarragona.... vindrà una nova Pentecosta, que florirà dels
sofriments de la generació present. Tenia raó l’arquebisbe quan digué: «Ja
seria un gran fruit del Jubileu que haguéssim après a ser misericordiosos com
el Pare del cel, encara que fos una mica». Ja seria una gràcia molt gran del
cel.
Som
cristians i la misericòrdia de Déu Trinitat baixa de dalt, com els rius que
baixen de les altes muntanyes, de nit i de dia, i que ho amaren tot; són rius
inestroncables i que baixen amb força, cerquen els recipients del cor perquè
capilarment, a través de qualsevol membre del Cos de Crist, arribi i es manifesti
en aquest món, a través d’aquelles obres que glorifiquen al Pare del cel.
Que el Senyor perdoni el que haguéssim pogut fer en aquest Jubileu i que no hem
sabut fer.
