En la Vetlla de la Pasqua de la litúrgia episcopal, després de la lectura de l’Apòstol, un diaca s’acosta al bisbe i diu aquestes paraules: Nuntio vobis gaudium magnum, quod est alleluia i com una mena de respirar profund, l’al·leluia s’entona, in crescendo, fins que està als llavis i al cor de tots. Es l’al·leluia de la Pasqua: Crist ha ressuscitat! Ell és amb nosaltres per sempre! Ell ha inaugurat per nosaltres el Misteri de la Pasqua. Jesús ha posat la humanitat de cara a Déu, la mort ha estat vençuda i l’amor ha estat més fort que la mort. N’ha resultat victoriós. No hi ha alegria més gran, més íntima, més profunda que la del Crist Ressuscitat i vivent. És Déu Pare que recull tot el dolor del Fill i tot el seu amor i el ressuscita i el dóna al món. Aquesta és la bona notícia que, com devessall de joia, s’escampa generació rere generació. Per això ple de la gran joia de la Pasqua tot el món exulta i nosaltres més que mai en aquest temps hem de donar gràcies al Pare, com diu el I Prefaci de Pasqua.
Recollim tots els tresors de la gràcia que el Senyor ha posat davant nostre, són els trofeus de la seva victòria. Crist és aquell que ens estima i ens convoca com Església. La Pasqua, segons la tradició antiquíssima, és celebrada durant les set setmanes, durant cinquanta dies, fins a la Pentecosta, pletòrica dels dons de l’Esperit. Durant aquest temps els signes festius són presents en la celebració i hi ha una profusió de l’al·leluia en la salmòdia i en els cants. La cinquantena pasqual, juntament amb l’Advent i la Quaresma, és un temps fort, (fort aquí significa un temps dens de la gràcia). Però, qui es recorda que el temps de la Pasqua és un temps fort? Quan de fet no és un temps fort, sinó el temps més fort. Com hem de celebrar aquest temps? Com l’hem de viure?
En la tradició litúrgica el temps de Pasqua és el temps de la mistagogia. Aquesta paraula significa el temps en què ens introduïm en els misteris sacramentals del Baptisme, de la Confirmació i de l’Eucaristia. El temps en què assaborim els dons del Senyor, el temps de la intimitat de l’Església amb el Senyor. No pel camí de la intel·ligència, sinó pel camí de l’amor (via amoris) i de la pregària contemplativa. És un temps en què no hem de pensar més en els nostres pecats (aquests ja sabem que hi són i que el Senyor poc a poc els va traient), és el temps en què hem de deixar que la vida del Senyor ressuscitat creixi en nosaltres i es manifesti en la caritat i en el desig de pregària. Deixar que el Senyor ens revesteixi de la santedat dels fills i viure amb humilitat i sense orgull.
Després de la Pentecosta vindrà la missió, però ara hem d’estar amb el Senyor i contemplar, en el sentit d’aprofundir existencialment el que vàrem cantar en la col·lecta del I Diumenge de Pasqua: Quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit. Dir-nos a nosaltres mateixos que som fills de Déu i deixar que l’aigua del baptisme inundi la nostra vida i circuli en nosaltres. Dir-nos a nosaltres mateixos que l’Esperit ens ha estat donat com a mateixa participació en la vida de Déu i contemplar que la Sang, realment preciosa del Senyor, ens ha redimit, i que formem part del poble sant. La cinquantena de la Pasqua és temps de contemplació amorosa de tot allò que en plenitud de densitat ens fou donat en el Tríduum de la Pasqua. Per això cal obrir l’Escriptura i aprendre’n els significats que Déu vol revelar a cadascú. Sobretot l’evangeli de Joan que proclamem durant tota la cinquantena. I tant el Crist com l’Esperit l’orienten cap al Pare. Vet aquí que el cristià assaboreix la llet i la mel de la terra promesa on ha entrat i la cinquantena de la Pasqua és anticipació del Regne del cel i de la Jerusalem del cel. Bona Pasqua, amics, recollim totes les flors de Pasqua que perfumen la casa de l’Església aquests dies.
NOTA IMPORTANT
Podeu baixar aquest text en un document pdf. clicant AQUÍ
O entrant dins la finestra següent fent clic a la fletxeta que hi ha a l'angle superior dret:
