SALM 129, DE PROFUNDIS
Lectura orant del Salm
El penúltim dels Salms penitencials està amarat ja d'un sentit pasqual. És un Salm pasqual perquè el Senyor, i amb ell l'Església, espera l'alba de la Resurrecció. És l'Israel, el vell i el nou, que espera el Senyor i confia en el seu amor. Els Pares, d'acord amb el significat bíblic del terme, afirmen que l'abisme, “de profundis”, “des de l’abisme” és el sheol, el lloc dels morts, on no hi ha esperança, del buit més colpidor. És un Salm estimat per la pietat de la Església. Un Salm que descriu totes les situacions existencials d'angoixa, de no esperança, de tenebres on no hi ha cap indici de llum. Des d'allí el creient crida al Senyor i espera que Ell estigui atent perquè sap del seu amor i que no hi cap pecat que Déu no pugui perdonar. Els verbs de confiança són recurrents en el Salm: “Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia, espera el Senyor la meva ànima”.
El pecador que aquí parla i suplica ja està ja segur del perdó de Déu. En ell tot el poble de Déu reconeix l’infinita tendresa de Déu, “'hessed” i la seva incapacitat de respondre a l'aliança. Aquesta infidelitat és viscuda com una mort espiritual “des de l'abisme us crido, Senyor”, però el crit s’adreça a Aquell que és el mateix perdó: “perquè és molt vostre perdonar” “quia apud te propitiatio est”. El salmista té una gran confiança en la Paraula del qui és sempre fidel a la promesa: “Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia”.
El cristià ha d'aprendre a pregar des del més profund, àdhuc en el pecat, des de la humiliació del pecat. Justament el Catecisme de l'Església Catòlica cita sant Agustí comentant el Salm al n.2559
“Des d'on parlem quan preguem? ¿Des de l'altura del nostre orgull i de la nostra pròpia voluntat, o des de "el més profund" (Sal 130, 14) d'un cor humil i contrit? El que s'humilia serà enaltit (cf. Lc 18, 9-14). La humilitat és la base de l'oració. "Nosaltres no sabem demanar com convé" (Rm 8, 26). La humilitat és una disposició necessària per a rebre gratuïtament el do de l'oració: l'home és un captaire de Déu”(cf. Sant Agustí, Sermo 56,6,9).
“Si tinguéssiu en compte les culpes”: el cristià sap que Déu no porta el compte dels delictes, d'altra manera, ningú podria resistir el seu propi pecat, s'horroritzaria de si mateix fins a un extrem insuportable. Un cop el Senyor ha baixat a l'abisme, fins al regne de la mort, per haver assumit una carn de pecat, va pujar més amunt del cel per omplir-ho tot de la seva glòria.
“A vós us crido, Senyor”: el crit més significatiu d'història de salvació va ser el que va fer Jesús morint a la Creu. Va ser un crit de súplica esperançada des de la més absoluta foscor. Havia d’anhelar impacientment l’albada de la Resurrecció quan Déu respondria a la seva oració i al seu crit, redimint i salvant tota la humanitat. L'exaltació de Crist és la resposta del Pare al gran crit que ha eliminat la distància entre l'abisme més profund i el cel més alt. Jesús mateix va ser el “crit” del pecador, “l'esperança” del pecador, la “redempció” del pecador.
“Però és molt vostre perdonar i això ens infon respecte”: El perdó és diví. El perdó que el salmista espera el porta Jesucrist en el Nou Testament (Mt 9,2). Crist mateix és el perdó, Ell és la nostra reconciliació: “Per qui hem rebut la salvació i el perdó dels pecats” (Col 1,11)
El poder de Déu es manifesta com a perdó. Sant Agustí predica: “És més fàcil que Déu contingui la seva ira que no pas la seva Misericòrdia» (In Ps.76,11). I també sant Tomàs escriu: “És propi de Déu usar Misericòrdia i especialment en això es manifesta la seva omnipotència» (Sum. Theol. II-II, q. 30, a. 4). Un amor que infon reverència, no por, ja que el temor de Déu exclou tota por: “On hi ha amor no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por” (1 Jo 4,18).
Aquesta experiència de l'amor porta a aquesta actitud: ¿Com podem cometre pecat a la presència d'aquell que ens estima tant i perdona sempre? El perdó de Déu és sempre una sobre-exigència, no és un dir: “Ja puc tornar a pecar perquè Déu perdona sempre”, és un dir: ¿Com he de viure a partir d'ara amb el perdó que Déu m'ha regalat?
Més encara: el mateix Jesús és el perdó amb què Déu omple el cor dels homes fins a vessar amb la seva gràcia lliure i generosa: “perquè són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa”. En aquest sentit és el Salm del Dissabte Sant, al més profund, a la mort, a la tenebra més impenetrable, descendeix el Senyor i allà espera l'alba de la Resurrecció, l'alba de la Pasqua.
Aquest Salm ens fa a tots “sentinelles del matí”. Aquesta és la condició del creient: ser un vigilant! El cristià es el qui espera sempre el despuntar de l'aurora. Els sentinelles d'Israel eren aquells que vigilaven el campament dels enemics i esperaven amb desig ardent el primer desvetllament del dia o els que feien la ronda a les muralles de la ciutat i esperaven veure el primer albor del dia. El cristià pot sentir-se submergit en la nit, però sap que la nit s'esgota en si mateixa, que arriba un moment que ja no pot haver-hi més nit i la primera llum de l'alba arriba. Tota l'existència del cristià la viu com un pressentiment de la llum.
El cristià viu sempre “al par de los levantes de la aurora” en el bellíssim vers de sant Joan de la Creu, existeix en el clarobscur de la fe i de l'esperança. La història i el camí de l'Església, també cadascuna de les nostres existències no va cap a la tenebra, va cap al matí, va fins a l'alba d'un dia sense ocàs. A la Nit més bella de l'any cantarem: Joiosa llum santa que ens portes la glòria! I també: O nit més clara que el dia! En cap altre Salm hi ha definició més preciosa de l'esperança cristiana: una nit que és ja, en esperança, una albada. Som sentinelles que esperen el dia de la Resurrecció, l'alba de Pasqua, la seva plenitud: “El matí és la Resurrecció de Crist, la qual és el fonament de la nostra esperança: per aquest matí en que Ell ressuscita, espero» (S. Gregori el Gran). Recordem el preciós vers d'Isaïes: “Què veus sentinella a la nit?» (Is 21, 11s).
El Salm és realment un cant de peregrinació, de nit i de llum i sant Agustí fa de la seva predicació del Salm 129 una preciosa catequesi pasqual:
“Aquesta vigília matutina és la fi de la nit; per això, fins a la nit la meva ànima espera en el Senyor. Després perquè no penséssim que hem d'esperar un sol dia en el Senyor, s’ha d'entendre què és el que significa des de la vigília matutina fins al vespre. ¿Què penseu, germans, que vol dir des de la vigília matutina fins a la nit va esperar la meva ànima en el Senyor? Que el Senyor, per qui se'ns van perdonar els pecats, va ressuscitar d'entre els morts a l’alba i així esperem que el que s’esdevingué primer en el Senyor ha esdevenir en nosaltres. Ja se'ns van perdonar els nostres pecats, però encara no hem ressuscitat; si encara no hem ressuscitat, encara no va tenir lloc en nosaltres el que va precedir al nostre Cap. ¿Què va esdevenir al nostra Cap? Que va ressuscitar en la seva carn. ¿Per ventura està mort el seu esperit? Va ressuscitar el que va morir en ell. Va ressuscitar al tercer dia, i, en certa manera, el Senyor ens va dir això: "El que vau veure en mi, espereu-ho en vosaltres”; és a dir, com jo vaig ressuscitar, igualment ressuscitareu vosaltres”(In Ps 129: 6).
És un ús antiquíssim cantar l'himne 129 en les II Vespres de Nadal i durant tota l’octava. Evoquem la santa icona de Nadal que prefigura el sepulcre i, per tant, la Resurrecció. Aquesta Pasqua que és Nadal. El Senyor il·lumina totes les tenebres. És en el davallament de Jesús als inferns, ad infera, expressat iconogràficament en la negror de la gruta, prefigurant anticipadament el sepulcre. El v.7, “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa” s’acompleix quan la Paraula de Déu es fa carn. Per Jesús, Senyor i Déu nostre, l’amor i la redempció generosa baixen del cel al nostre abisme. L’Església, el dia de Nadal, contemplant Jesús infant fiu, plena d’amor i tota emocionada: “Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa, és ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes”.
Una redempció que arriba a la plenitud en el Misteri de la Pasqua, en el pas de la mort a la vida, de les tenebres a la llum. Pel seu misteri de Pasqua el Senyor redimirà tota la humanitat de les seves culpes. L’Església davant de l’excés de l’amor de la Trinitat descobreix que fa més reverència un Déu que perdona, que no pas un Déu que castiga. Des del seu primer “Àngelus” el Papa Francesc predica que Déu no es cansa mai de perdonar. Amb raó el Salm canta davant del perdó de Déu: “i això ens infon respecte”.
Ningú espera tant ansiosament la matinada com un sentinella. Hem d’esperar sempre que la Misericòrdia de Déu es faci de dia sobre la humanitat i sobre el poble pecador. El gran perdó de Déu és fa ja present en aquelles paraules que van ressonar aquí a la terra: “Ànim, fill, els teus pecats són perdonats” (Mt 9,2). Moltes ovelles perdudes han estat trobades des de llavors. Tenen el rostre de la Samaritana, de Zaqueu, de Simó Pere, de Pau, el meu propi rostre.
En cada creient el Senyor es va preparant l'Esposa santa i irreprotxable, fins que pugui presentar-la engalanada com una núvia que s'engalana pel seu Espòs (Ap 21,2). Déu redimeix l'Església de totes les seves culpes (Et ipse redimet Israel ex omibus iniquitatibus eius). Redimirà els pecats de l'Església, però també els nostres, que som els seus fills.
El Salm ja s'utilitzava en la litúrgia d'Israel al Dia de l'Expiació. Actualment s'utilitza com a segon Salm a les I Vespres del Diumenge de la IVª setmana. També els dimecres a Completes. En tots dos casos té una clara significació pasqual. És tradicional a la litúrgia de les Exèquies i el Salm l'Església el canta en boca del difunt que en el de profundis de la seva pròpia mort, clama al Senyor.
Salm 129. Clam de perdó
Ant. Des de l’abisme us crido, Senyor.
Des de l'abisme us crido, Senyor.
Escolteu el meu clam.
Estigueu atent, escolteu
aquest clam que us suplica.
Si tinguéssiu en compte les culpes,
¿qui es podria sostenir?
Però és molt vostre perdonar,
i això ens infon respecte.
Confio en la paraula del Senyor ,
la meva ànima hi confia.
Espera el Senyor la meva ànima,
més que els sentinelles el matí.
Que esperin el matí els sentinelles!
Israel espera el Senyor,
perquè són del Senyor l'amor fidel
i la redempció generosa.
És ell qui redimeix Israel
de totes les seves culpes.
V/ Són del Senyor l’amor fidel
R/ I la redempció generosa.
Senyor, Déu nostre, vós ens heu fet pressentir una albada de glòria en la Resurrecció del vostre Fill, no ens abandoneu en el fons de les nostres tenebres i perdoneu-nos els pecats ja que és molt vostre perdonar, així podem participar de la glòria del vostre Fill Ressuscitat d’entre els morts, ell que viu i regna pels segles dels segles. Amén.
