diumenge, 26 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VIII del Temps Ordinari (Cicle A)


Els lliris del camp, bellíssims

Continuem el sermó de la Muntanya (Mt 6:24-34). També el Senyor sorprèn i de cap manera ens vol dir que no ens hàgim de preocupar pel que necessitem per la vida, per nosaltres i els nostres fills; com un veritable rabbí anuncia: «La llei del major al menor»: Si Déu fa això amb els lliris del camp què no farà amb vosaltres? i ens mou a una confiança amb el Pare del cel que sempre és al nostre costat per ajudar-nos i donar-nos força.

El Senyor Jesús ens marca l’ordre de valors; primer és la vida, primer és l’esperit i, després allò material. No a la inversa. Menjo per a viure i no visc per a menjar. Em recordo que en una farmàcia que fou atracada i que conec, la farmacèutica va dir als lladres que anaven armats: La nostra vida val més que tot el que podeu prendre en aquest local. Quina veritat més gran! Visquem, gaudim del que tenim, la joia de veure els fills que es fan grans, dels néts que ens estimen, dels amics, de l’amor preciós entre espòs i esposa, tot el que podem fer a favor dels altres. l’altre és sempre un do ens ha dit el Papa per al missatge de la Quaresma. El Senyor ens posa davant d’una disjuntiva: per què voleu viure? Pels diners enganyosos o bé per a Déu, que és la vida? Si viviu per a la riquesa enganyosa el neguit serà dins vostre i no trobareu la pau. Si viviu per a Déu, plenitud de la vida, tindreu la pau del cor.

També tenim com una necessitat de controlar-ho tot, si cal fer-ho, però d’una manera absoluta. Amb aquest afany la vida se’ns pot escapar. Hi ha zones de la vida nostra que no podem controlar i menys la dels altres. Sempre hi ha quelcom imprevisible que cal deixar a la llibertat i a la providència de Déu. La vida és així de preciosa. Cada persona porta un misteri de llibertat, de possibilitats… podem i hem d’estimar molt, però mai anular l’altre.

Per altra banda, com una mena de carpe diem cristià, ningú pot allargar per a res la seva vida i no cal preocupar-nos del demà que, tampoc sabem si hi serà. Cerquem el Regne de Déu, cerquem Déu, viure segons la seva voluntat, evitar el pecat que ens fa mal a nosaltres i als altres, viure en pau, joiosa i honradament. Sabent que Déu ja sap del que tenim necessitat, però tot i així cal pregar. Conec un taxista que li van prohibir portar al taxi el signe de la creu, però ho va solucionar posant-la darrera una foto de la seva esposa; ningú ho sap, però jo sé que allí hi ha la creu, i Jesús m’acompanya i fa que el meu treball sigui un servei ple de bondat.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VII del Temps Ordinari (Cicle A)


Estima i punt final.

Aquests diumenges, de manera seguida, anem proclamant el Sermó de la Muntanya i, també, cada diumenge, anem de sorpresa en sorpresa pel que ens diu el Senyor. Aquest diumenge, encara més: No hem d’estimar únicament els amics sinó, fins i tot, els enemics (i ens demana la primera caritat, que és pregar per ells).

El primer que penses és “Et passes, Senyor!, Qui pot estimar d’aquesta manera?”. En un segon moment, ja reposat en la pregària, penses: “Només tu ho pots dir, perquè tu, Jesús, vas viure el que prediques fins al final. Vas portar la càrrega de la creu i al cim del teu camí vas perdonar els qui et crucificaven.” En un tercer moment, penses “Només amb la teva gràcia es pot viure un amor així, sense tu és impossible, seria com demanar a un coix que guanyés els cent metres llisos”.

L’ensenyament que aprenem és que l’odi només té un aturador: el perdó. Mai s’ha de permetre que l’odi del qui et fa mal entri dintre del propi cor perquè llavors l’odi esdevé infernal i fa mal a l’un i a l’altre. De tal manera que poden acabar destruint-se amb una espiral de violència sense fre. Un cristià ha de dir “Prou. Jo et perdono i no et vull mal”.

Al final, Jesús, amb una tendresa commovedora, ens diu: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del cel”. Quin horitzó més gran: Ser comunicadors i imitadors de la mateixa bondat del Pare, Ell que és Bondat Infinita.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VI del Temps Ordinari (Cicle A)


El que cal fer de més a més

A l’Evangeli d’aquest diumenge continuem escoltant el Sermó de la Muntanya. El Senyor ens diu que no ha vingut a abolir la llei del Sinaí, sinó a portar-la a plenitud. I ens impressiona la seva autoritat quan ens diu repetides vegades: Heu sentit que es va dir, però jo us dic; el que és realment sorprenent és aquest jo, un jo diví. Només Ell podia transportar la llei a una generositat més gran; és com si digués: No n’hi ha prou amb això, és necessari fer això per a la presència del Regne i la seva plenitud. Es allò que els cristians hem de fer de més a més. No ho fem per exigència moral, sinó perquè Crist ens ha donat el seu amor. Des de Jesús ja no és possible estimar d’una altra manera!

Només per Ell i després d’Ell no serà suficient fer això i deixar de fer això, serà necessari estimar d’una manera més gran. Si l’Església no fa això que el Senyor la convida a fer de més a més, desapareix i queda com una resta inservible. Ja no és atractiva per ningú, perquè ha perdut l’atractiu de Jesús.

Quan escoltes l’Evangeli d’avui interiorment pregues: Demanes massa, Jesús, qui ho pot viure això? Però quan el contemples crucificat i donant la vida per nosaltres amb l’Esperit que ens ha estat donat, dius: Sí, Senyor, seguir-vos és una aventura, un risc, una radicalitat. Vós en sabeu la mesura. Nosaltres només tenim la certesa de la vostra misericòrdia, però també de la nostra feblesa, que vós dispenseu sempre.

Aquesta és la radicalitat que el Senyor exigeix als seus deixebles. No és la llei dels mínims, sinó dels màxims. No pas minimalista, sinó maximalista. Es tracta de deixar actuar l’Esperit en nosaltres. El cristià no ha d’estar preocupat només per no pecar, sinó per viure la gràcia. L’argument de la vida cristiana no és el pecat, és la gràcia, que ens és donada i hem de viure.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge V del Temps Ordinari (Clicle A)


Encén el llum i passa la sal

El bon Jesús encara devia sorprendre més als seus oients quan els va dir, després de les benaurances, que ells, els deixebles, estaven destinats a ser la llum i la sal de la terra.

Empra les imatges quotidianes, la sal de cada dia per cuinar i la llum quan la nit ve i cal encendre la llàntia perquè il·lumini tots els qui són a casa (les pobres i humils cases de Palestina). Ho seran ells i tots els qui en el temps esdevindran deixebles del Mestre, també nosaltres.

La sal, tant pels antics com pels moderns, és un conservant. Els deixebles hauran de viure i conservar la memòria de la Presència de Déu en la història. Si aquesta memòria de Déu (del sacrifici de Jesús a la creu) es perd, el destí i la missió dels deixebles ja no serveix per a res, és per llençar com una resta inservible. La fe cristiana és una contenció que marca els límits del mal, marca els límits de la violència, marca els límits de la criatura humana (no som déus), marca els límits de la prepotència. Tot el que té el cristianisme d’humanisme –arrelat en la fe– és sal que conserva la memòria de Déu i il·lumina el món.

Els cristians no som certament herois i ho vivim realment en vasos de fragilitat i també som mundans, però el Senyor ens demana que siguem la memòria de Déu en el món. Si no és així ja no servim per a res i Déu cercarà i cridarà uns altres deixebles. Només pot ser això vivint-ho. Quan Déu per nosaltres no és una paraula, o un concepte. Quan Déu és una vida i una relació. Quan un cristià en el seu interior més íntim prega i diu: Déu meu. Només podem ser sal i llum de la terra en la mesura que el nostre cor és un vas comunicant de l’amor de Jesús donat.