divendres, 23 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Festa del Sagrat Cor de Jesús (Cicle A)

Sóc vostre, oh bon Jesús!

Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).

A l’Evangeli, en el que s’anomena l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».

I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.

El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu.
Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura:
a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar).
b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi.
c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres.

Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.

Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit.

diumenge, 4 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de la Pentecosta


L’Esperit Sant omplí tota la casa on estaven reunits.

El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.

L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.

Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.

L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.

En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.