dimecres, 26 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III de Pasqua o dels deixebles d’Emaús (Cicle A)


En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.

Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist.

Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.

Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?» 

Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres.

dimarts, 25 d’abril de 2017

NIT DE PASQUA


Només aquesta nit sap quan el Senyor va ressuscitar. La fe cristiana no té com horitzó la creu del Divendres Sant, sinó la Pasqua del Senyor. I, per això, a tot el món els creients avui s’abracen, es desitgen la pau, se’ls il·luminen els ulls i es diuen: Veritablement el Senyor ha ressuscitat! Tota la litúrgia pasqual d’aquesta nit, santa entre totes, proclama la glòria del Senyor Vivent. 

Els primers germans no saben com dir-ho: Ha ressuscitat! Ell ha retornat d’entre els morts. És el Primogènit dels germans! El rumor s’escampa... i encara ara és divulgat, com una Bona Notícia que transforma els cors. La nit del món ha estat il·luminada, com retirada per la Llum del Senyor Ressuscitat. La primera creació és no res comparada amb la nova creació, que és la resurrecció de Crist. El Pare no abandonà el seu Fill i la distància entre el Pare i el Fill ha estat retrobada per sempre. És com si el Pare hagués trobat el Fill i l’hagués abraçat i amb Ell a tota la humanitat. A totes les existències. Ets el meu Fill, el meu estimat. 

La resurrecció de Crist fa que l’home se senti Infinit, cridat a Déu. Cridat a la vida. Ell ha obert l’eternitat per a tots nosaltres. El paradís de Déu. Hem sortit del temps, obscurs i gris, que no va enlloc i s’obre el temps de Déu. Que ha canviat? Tot. Hem estat batejats en Crist i som una nova criatura, i nosaltres passem de mort a vida, de pecat a gràcia... Si Crist no hagués ressuscitat no sabríem on són els nostres difunts. No sabríem a quin Déu pregar, no tindríem els sagraments, no tindríem la força de l’amor que sempre és dins, que ens fa incansables en estimar, (si l’Església deixés d’estimar...) i la certesa que encara que la creu marca la monstruositat del mal en el món, l’única resposta és la de l’amor. 

L’Església sap que el Senyor és el Vivent, se sent consolada per la Presència del Senyor. El testimoni de la Resurrecció de Crist no ve de fora, sinó de dins «jo sé que el meu Senyor ha ressuscitat». El Senyor ens ha donat el seu Esperit Sant que habita en els nostres cors i ha creat l’Església, la comunitat dels creients. Tinguem un sol cor i una sola ànima, estimem-nos i estimem a tothom que en això es coneixerà que som deixebles seus. Caminem junts... Crist ha ressuscitat veritablement en els nostres cors. És el Senyor. El qui viu i el qui ens ha donat Maria per Mare.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l’Octava Pasqual o de l’Amor Misericordiós (Cicle A)

Aquest diumenge es proclama en els tres cicles Jn 20:19-31. Jesús s’apareix el diumenge de Pasqua a la vesprada. Els deixebles eren a casa «reunits» i tancats per por dels jueus. Amb raó era perillós manifestar-se com a seguidor d’un que havia estat ajusticiat, podrien córrer la mateixa sort. Jesús entrà (per Ell no hi ha cap porta tancada ni paret que impedeixi la llibertat del seu cos espiritual) i es posa «dempeus» i «al mig» (Jesús és sempre el centre, tots en cercle a una distància equidistant envers ell) i els saluda amb el Shalôm. Imagino el goig interior dels apòstols, devien pensar: «És Jesús». Son els esdeveniments fundacionals de l’Església, sense el testimoni dels apòstols no hi cap fe i no hi ha res.

Es presenta amb les marques de la passió per recordar la seva oblació i perquè quedés palès que el qui fou crucificat és el mateix que ha ressuscitat. No és un altre, és el mateix Crist.

La trobada amb el ressuscitat és sempre una missió: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Després, el Senyor es manifesta com el Déu creador i inspira sobre d’ells l’Esperit Sant, representa la creació de la nova humanitat. És l’Esperit del Pare i seu, és l’Esperit de la mort i de la resurrecció. És important la referència temporal «al cap de vuit dies» perquè indica la celebració setmanal de l’Eucaristia els diumenges (pròpiament és la segona eucaristia de la història), des d’aleshores la successió ha estat ininterrompuda. El diumenge, com diu el Salm 117 «És el dia que ha fet el Senyor». Jesús, per la seva resurrecció ha creat el diumenge, altrament seria un dia qualsevol de la setmana, serà per sempre el dia del Senyor i el dia de l’Església, sense precedents en el món d’Israel i menys en el món pagà, és la institució més genuïnament cristiana.

En aquesta cena s’hi fa present l’apòstol Tomàs, que anticipa el positivisme modern (només el que es veu és real sense entendre que tampoc es veu la música, la bellesa, la bondat...). El Senyor, per tercera vegada els saluda amb la pau divina (éirené), la pau que els havia promès la nit del Dijous Sant. El Senyor s’adreça a Tomàs i li mostra les marques de la passió en el seu cos divinitzat i, quasi compassivament, amb tendresa, li diu «No siguis tan incrèdul, sigues creient». Tomàs queda vençut i rendit i la fe de Tomàs resplendeix com un raig de llum dins del seu cor. Des d’ara sempre serà de Crist i formarà part de la comunitat que joiosament diu: «Hem vist el Senyor». Llavors s’arriba a un moment (punctum saliens) de tot l’Evangeli de Joan, perquè Tomàs fa la professió de fe més alta: «Senyor meu i Déu meu» que vol dir «Tu ets el meu Senyor i el meu Déu», que són títols divins.

El dubte de Tomàs mereix que dels llavis de Jesús brolli l’última i la més gran benaurança, és última i més gran perquè és la que més ens pertany «Feliços els que creuran sense haver vist», des d’ara totes les generacions cristianes posteriors estaran cridades a entrar dins del cenacle per professar la fe en la divinitat de Jesús sense haver vist i el gran prodigi, realment increïble i inaudit, és que els cristians estimem a Jesús sense haver-lo vist mai en aquest món i aquest amor és font d’alegria.

Una altre qüestió que un dia explicarem és el significat de les nafres en el cos del Crist gloriós, que és un tema molt estimat pel Papa Francesc al qual ens ha dit repetides vegades que els pobres, els que sofreixen, els dèbils són la carn de Jesús i en aquesta carn hem de reconèixer les marques de la Passió del Senyor.

dissabte, 22 d’abril de 2017

TROPARI DE PASQUA DE LA LITÚRGIA BIZANTINA


“Una Pasqua divina avui se’ns ha revelat.
Pasqua nova i santa.
Pasqua solemníssima de Crist Llibertador.
Pasqua immaculada i gran.
Pasqua dels creients.
Pasqua que obre les portes del Paradís.
Pasqua que santifica a tots els cristians.
Pasqua dolcíssima, Pasqua del Senyor. Pasqua!
Una Pasqua santíssima se’ns ha donat.
És Pasqua. Abracem-nos mútuament.
Tu ets la Pasqua que destrueixes la tristesa.
Perquè avui Crist Jesús ressuscita brillant.

Estikiràs de Pasqua de la Litúrgia Bizantina

dijous, 20 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Evangeli de Mateu.- Evangeli de la Nit de Pasqua (Cicle A)


L’Evangeli de Mateu de la Resurrecció és encantador. Els Evangelis de Pasqua són els més grans, realment fonamentals. Tots els Evangelis de l’any tenen sentit per l’anunci de la Resurrecció però els de Pasqua són realment la plenitud de l’anunci evangèlic. No hi ha nova més gran que la Resurrecció de Crist.

Passada la festa, quan l’alba encara havia de despuntar, en el crepuscle impressionant del matí de Pasqua, les dues dones, Maria i l’altra Maria, es lleven i se’n van al sepulcre, tallat a la roca. Hi ha una teofania: «L’àngel del Senyor, baixat del cel», que havia fet rodolar la pedra del sepulcre i l’àngel s’hi havia assegut, entronitzat damunt la pedra del sepulcre, a manera d’entronització. El terratrèmol, el segon després del Divendres Sant, estremeix la terra. I l’àngel «resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la meu». Qui és aquest àngel del Senyor, sinó el Senyor mateix, vencedor de la mort? La tradició més antiga de l’Església de Jerusalem, que conservà els records més antics dels primers dies, anomenava a aquest àngel amb el nom arameu de Mi-ka-el, que vol dir: «Qui com Déu?». Com Déu només ho és el Fill, que com el dia de la seva transfiguració apareix en la seva glòria, resplendent amb la fulgència d’un llamp i amb vestits blancs com la neu. Els guardes se sobresalten i queden com morts per l’esglai. El missatger anuncia la resurrecció.

És la divina tendresa de Déu que sap que les persones davant la manifestació del sobrenatural s’omplen de por que els diu: «No tingueu por, sé que busqueu Jesús, el crucificat». Doncs bé: Aquest ni hi és aquí, ha ressuscitat tal com ho havia predit. Com devia ressonar això en el cor de les dones? De manera incisiva i quasi increïble (ho esperaven tot menys això). No és aquí i no hi serà mai més. Aquest sepulcre està destinat a ser buit per sempre. «Veniu a veure ell on havia estat posat» i «aneu de seguida» a dir als deixebles que «ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea». És a dir, quan arribin a Galilea ja li trobaran, i la història que va començar allí, encara no ha acabat, continua i torna a començar. Però elles no caldrà que vagin a Galilea per veure el Senyor (el seu amor a Jesús era massa gran per esperar, elles que esdevenien com la enamorada del llibre dels Càntics que de nit havia sortit per trobar l’amor de la seva vida), el trobaran en el camí. Un camí que fan «amb por, però amb una gran alegria» i corrents (sento el batec del seu cor) per anunciar als deixebles la nova més gran i inesperada.

Mentre corrien pel corriol que pujava a la ciutat, Jesús els sortí al pas i les saluda, dient-los: Shalom, Déu vos guard. Primer l’àngel (el Senyor mateix no recognoscible en la seva glòria i ara, en figura corporal, (ell mateix, amb la seva veu, el crucificat) i, naturalment, les dones «se li acostaren, se li abraçaren els peus i l’adoraren». Prosternades davant del Fill de Déu, que s’apareix als homes «com el sol d’un dia serè». ¿Què donaríem per saber amb quina figura van veure el Senyor? Què podien fer sinó caure als seus peus, com li podien mirar els ulls? Jesús els dóna una missió: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». S’acompleix així el salm 21 que Jesús havia començat a pregar a la creu quan el verset 23 es diu: «Anunciaré als meus germans el vostre nom». Els deixebles que havien fugit no tant sols no són rebutjats sinó que els anomena per primera vegada i meravellosament «els meus germans». Nosaltres som d’aquesta descendència, d’aquests germans que reben l’anunci de la resurrecció i talment atletes, a manera de cursa de relleus, l’hem de transmetre, generació rere generació. Les dones, «Maria i l’altra Maria» sempre seran representants del sexe femení, coratjós i capaç de grans amors, amb raó, i com a record, en la disposició més antiga de les esglésies, la banda de l’Evangeli estava reservada a les dones, perquè elles foren les primeres de rebre l’anunci de la Resurrecció.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Via Crucis 2017


Preguem:

Us demanem, Senyor,
la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat,
per la qual el vostre Fill
va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.
Per nostre Senyor Jesucrist.

1. ESTACIÓ – JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Condemnar a Jesús a mort és condemnar l’Amor. Expulsar l’amor de l’existència i del món és un infern, car llavors les forces del mal es desencadenen sense aturador. Només l’Amor pot salvar el món. Només la bellesa del Crist crucificat salva el món de sí mateix, de l’odi i l’orgull dels poderosos que espolien la raça dels pobres, sense nom, condemnats a malviure sense treball ni diners, sense goig.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


2. ESTACIÓ – JESÚS PREN LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Prenem amb Jesús la creu de la pròpia vida, tal com és a la seva presència i seguim-lo. El cristià no tant sols estima la creu, sinó que l’accepta i fins tot en dóna gràcies perquè així es pot assemblar amb el seu Senyor. La creu de la nostra vida –tot allò que ens és motiu de sofriment– no és nostra, és també de Jesús. Prenent la seva Creu va prendre totes les nostres i Ell amb el seu amor consola, dóna força i ens acompanya. Ell està al començament del camí de la fe, ens acompanya tota la vida i ens rebrà gloriós en el seu Regne.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



3. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Jesús humiliat, postrat, a terra, enmig dels carrers de Jerusalem. Calia que fos així perquè els humiliats per la vida, vexats pels sofriments, el trobessin allí, a terra. Jesús els és germà en la seva humiliació. Solidari amb ells, car només un pobre pot comprendre un altre pobre. Ell que estima com un tresor la seva vida.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



4. ESTACIÓ – JESÚS RETROBA LA SEVA MARE


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

En el camí de la vida –amb la creu que ens cal portar de dolor– sempre retrobem la mare. Una mare en té prou amb la mirada per a comprendre-ho tot d’un fill. I Maria pensà: «No et puc veure així, fill meu, preferiria mil vegades la meva mort abans que la teva». La mirada de Maria és de consol, ella «la Compassiva», ella «la plena de misericòrdia». El piadós sant Bernat es pregunta: «Qui patia més, la mare o el Fill?».
Tractant amb un noi, víctima de la drogoaddicció, una mare va dir a un mossèn: Cuide a mi hijo, padre, no lo deje. Sí, l’amor de les mares envers els fills els salven en aquest món i en l’altre. Preguem per les mares que ploren sobre els seus fills.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


5. ESTACIÓ – EL CIRINEU AJUDA A JESÚS A PORTAR LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Cirineu, l’estranger que venia del camp, segons els evangelis, representava l’Església. L’Església visible i l’altra Església, la que només Déu coneix. El Cirineu és el representant de tantes persones que ajuden als altres a portar la creu. Beneïts siguin tots els voluntaris, per exemple, que recullen els qui venen de l’infern de la guerra, a la illa de Lesbos. Beneïdes totes les persones que recullen les pateres que arriben a les platges de Lampedussa, on la Creu ha estat exaltada. Beneïts els seus cors i els seus braços. Benaurats tots els qui fan el bé. Benaurats tots els Cirineus del món. Tot el bé que es fa s’uneix a tot el bé que s’ha fet en el món des del seu començament. Un bé que es recollit per Déu, plenitud de bé i d’amor. El Cirineu –que no formava part dels deixebles– ens recorda les paraules tant clares i precises: «Tot el que féreu o deixàreu de fer per un d’aquests germans meus, per insignificant que sigui, m’ho féreu o m’’ho deixareu de fer a mi».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



6. ESTACIÓ – LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Verònica significa la «la veritable imatge» de Jesús. Al vel de la Verònica (de la veritable imatge) hi ha imprès el rostre de l’home de dolor, el portat a la mort sense motiu. L’home de dolor que dóna la vida i aquesta és la imatge més autèntica de Jesús, la que s’hi assembla més. Aquest és el rostre del Fill estimat del Pare.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


7. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Jesús cau de nou a terra. Tot era insuportable. També els pecats que portem són insuportables, càrrega feixuga que ens aclapara i ens avergonyeix. El pecat sempre ens humilia, però el pecat més gran és no aixecar-nos, i encara més greu és tirar endarrere i desistir. Postrat a terra –enmig de la cridòria dels soldats i de l’anonimat de la gent que passava– Crist es fa solidari amb els pecadors que som nosaltres, car és pels nostres pecats que moria i cal sentir els braços de Jesús que ens ajuden a aixecar-nos, i la paraula de Jesús, a cau d’orella del penitent: Jo t’absolc dels teus pecats. Tu vals infinitament més als meus ulls que els teus pecats. Ets un fill i una filla estimada de Déu, és per tu que he anat a la Creu, és per tu que he donat la vida, t’estimo i et vull donar la vida eterna».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


8. ESTACIÓ – JESÚS CONSOLA LES DONES DE JERUSALEM.

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Consoleu, consoleu al meu poble, diu el Senyor, digueu-li que ja ha patit més del que calia, digueu-li que ja li arriba el temps de la seva pau. Preguem pels nostres germans perseguits per causa de la fe, pels cristians de la plana de Mossul a l’Irak i en tants altres llocs del món. Coneixen la mort, l’exili, la violació de les seves filles i la tortura. Les seves Esglésies han estat destruïdes, les icones de la Mare de Déu tirades a terra. Consoleu els nostres germans en la fe. Consoleu els preveres i els religiosos, que els hagués estat tant fàcil de marxar, però s’han quedat allí, amb el seu poble. Que el Senyor consoli l’Església perseguida. Només Ell pot fer. Que arribi allí el missatger de la pau.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


9. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Per tercera vegada i a prop del Calvari. Jesús encara s’aixeca, cal arribar fins al final. La humiliació del Senyor obre un camí per la vida: «Ell ha ensenyat en Ell mateix el camí de la humilitat per retornar cap a Déu» (diu, sant Agustí ). Tinguem present tantes existències humanes que arriben al límit de les pròpies forces i diuen: «No puc més, Senyor». Els límits del sofriment són veritablement terribles. És com un sentir-se morir. Que aquestes existències trobin els braços de Crist que els dóna la mà i els diu: «Sí que pots, jo estic amb tu». Amb l’amor del Senyor tot és possible. L’Escriptura diu: «Si som constants amb Ell en les proves, també regnarem amb Ell» (2 Tim 2:12a).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



10. ESTACIÓ – CRIST ES DESPULLAT DELS SEUS VESTITS


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Els pobres vestits del Senyor, la túnica i el mantell de l’Anyell immaculat, xops de sang i de terra. El seu calçat i la cinta vermella que els joves d’Israel portaven per recollir-se els cabells. És la pobresa del Fill de Déu viscuda fins al final i en plenitud.
Ell que predicà la benaurança dels pobres i que digué que el Fill de l’home no té lloc per reclinar el seu cap (Mt.8:20), ara sí que el troba, en el tronc de la seva Creu. Allí reclinarà el seu cap. Tota la Trinitat era present. Tots tres ho sabien, ells que són la substància del mateix i únic Déu. El Pare sabia tot el que el Fill patia, i el Fill sabia tot el que el Pare patia per Ell en el mateix amor crucificat del Sant Esperit. I tot aquest amor, també aquest dolor, era per nosaltres, per mi i per tu. Nu i pobre vingué el Verb en aquest món, nu i pobre el Verb de Déu, revestit d’humanitat, entrarà a la vida de Déu, aquella vida que posseïa amb el Pare. Vet aquí el nou Adam, prop de l’Arbre de la Vida. El primer desobeí i el segon fou obedient fins a la mort i «una mort de creu». La nuesa del nou Adam ens retorna a la innocència original i davant del Crist despullat hem de dir: «L’alegria més gran de la meva vida és ser fill de Déu en tu, Jesús estimat». Si per Quaresma sentim les llàgrimes i el plany d’Adam davant de les portes del paradís perdut, per Pasqua sentim els crits de joia de la humanitat que retroba el paradís i el Regne i la túnica del baptisme, aquella que els soldats no gosaren esquinçar.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



11. ESTACIÓ – CRIST ÉS CLAVAT A LA CREU


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Amb un esgarrifament i un esglai dels qui el seguien la Creu fou elevada. Maria i el deixeble eren allí, amb els pecadors que crucificaven el Fill. L’Església (els apòstols) l’havia abandonat i un dels seus l’havia traït. La Creu és encara elevada sobre el món amb l’immens Gòlgota del sofriment de tota la humanitat i del sofriment innocent. Aquests dies ha arribat la fatídica notícia de les armes químiques esclatades a Síria. Crist és crucificat en tots els innocents, la seva Creu és elevada davant nostre. I no hem de fugir, ni mirar a una altra banda o fer veure que no ho veiem. Maria era allí sofrent, com una mare de Síria que plora pel seu fill mort per causa de les armes químiques. Entre sanglots aquesta dona ha dit: Això és el regne de l’odi. El regne de l’odi és el Maligne que no coneix què vol dir estimar. Preguem per la pau en l’estimada Síria. Que les forces del mal desencadenades allí, com en el calvari, siguin aturades. Preguem en silenci pel do de la pau. Doneu la pau al nostre temps (Silenci).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


12. ESTACIÓ CRIST MOR A LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Com diu el tropari de la litúrgia de l’orient: Que tota la creació calli i tota carn emmudeixi per la mort del Fill estimat del Pare. Realment: «Tot s’ha complert». I allí on el Fill inclina el cap sobre el seu pit, ple de l’amor al Pare, l’Esperit Sant és donat. És el primer fruit del seu retorn al Pare. La vida neix allà on la vida és donada. Crist ha mort amb una doble mirada, vers el Pare, obedient fins al darrer alè de la vida i vers la humanitat. Un únic i un mateix amor. Estic segur que la darrera mirada de Jesús va ser per la mare, com si digués: «Es perquè siguin tots, com tu, oh Mare, que moro».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



13. ESTACIÓ CRIST ES DAVALLAT A LA CREU I DONAT A LA MARE


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

El cos de Crist és davallat de la Creu. Maria el rep. Era la mare i estremida besa el cos immaculat de l’Anyell. L’han reduït al no res. El cos de Crist glorificat serà confiat a l’Església, el cos de l’Eucaristia, celebrada, rebuda i adorada. (L’Església sense l’Eucaristia no seria res). Però el cos de Crist també són els pobres i desvalguts, la humanitat sofrent. Sobre ells el Senyor també ha dit: «Això és el meu Cos». També el Cos de Crist és l’Església, la tractada sense miraments pel món, avergonyida dels pecats dels seu fills, però també l’Esposa fidel que estima, prega i serveix en els seus sants. En el Cos de Crist davallat de la Creu resplendeixen els fills i filles de Déu (el sant poble de Déu) que viuen la crida a la santedat i que volen estimar Déu per damunt de totes les coses. Són els fills i filles de Déu que viuen i moren amb la humilitat dels fills de Déu i que són cridats a asseure’s a la dreta del Pare amb Jesucrist. Veniu, fills meus, rebeu en herència el Regne que Déu us havia preparat des de tota l’eternitat.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



14. ESTACIÓ- CRIST ÉS SEPULTAT


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Recordem els nostres difunts, ells han estat sepultats en la mort de Crist. Són els deixebles de Jesús que ens han precedit a les nostres parròquies i comunitats. Recordem els difunts que no deixen cap amic en aquest món que els recordi. No hi ha res més trist que l’enterrament d’un pobre. Així fou l’enterrament de Jesús. Però el qui va anar a veure de nit a Jesús per por, al final és el qui li compra un llençol per la seva sepultura. El leccionari que tanquem el Divendres de la mort del Senyor és tornat a obrir la nit de Pasqua per anunciar el més gran dels Evangelis i que els conté a tots: No busqueu entre els morts Aquell que viu. Ha ressuscitat. Està amb el Pare. Ens ha donat l’Esperit i ens convoca com Església. El Llibre de la Nova Aliança roman des d’aleshores obert (ningú el pot tancar) com a promesa i llum que il•lumina els nostres passos. La Creu a l’horitzó roman plantada i esdevé, com diu l’apòstol: «Saviesa, escàndol i follia pel món» i ens recorda les paraules de Pau (Col 1:24): «Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


Parenostre per les intencions del Sant Pare i per la indulgència