dilluns, 19 de març de 2018

Hora Santa del Dijous Sant 2018

Observacions

El temps de pregària que s’ha convingut anomenar l’Hora santa de l’agonia de Jesús no és cap acte litúrgic. Això permet que hi hagi una gran llibertat i adaptació a cada comunitat. Cal preparar-la pensant amb els fidels que es reuneixen en aquesta hora. No cal dir que el més important és la pregària i la participació en la pregària de Jesús a Getsemaní. I una profundíssima adoració de l’Eucaristia, reservada en la Missa del sant Sopar per a la Litúrgia dels presantificats de demà. Els elements que us trameto tal volta us poden ajudar. No indico els cants ja que tothom sap quins són els cants més escaients per un tipus de pregària així. No hem d’oblidar, sobretot, que l’Hora Santa se celebra dins del Tríduum que hem començat amb la Missa del sant Sopar del Senyor. Hi ha parròquies que allarguen l’adoració durant més temps.

Reunits tots a la capella on s’ha fet la reserva es pot començar amb un cant o amb un silenci i el qui presideix diu les següents paraules convidant a la fe.

President

Jesús està a l’hort de les Oliveres. Sap que la seva hora ha arribat. Ara ja ha acabat el temps de l’ensenyament, ara ve el temps final de l’oblació. Allí comença la seva Passió. Es postra en la roca i deix la seva vida a les mans del Pare. La seva obediència l’ha portat fins aquest extrem. Germans i germanes, davant del sagrament de l’Amor participem de l’oblació de Jesús al Pare en l’amor de l’Esperit Sant. Adorem profunda i intensament el Senyor, present en l’Eucaristia. Sentim ben viva la paraula del Senyor als deixebles en aquesta nit sant: ¿No sou capaços de vetllar una hora amb mi? Que cadascú de nosaltres ofereixi els sofriments de la seva vida al Senyor i el desig d’estimar-lo. També demanem el do de la fe i els dons de l’Esperit Sant. No ens avergonyim de dir al Senyor que l’estimem i que volem seguir-lo fins al darrer instant de la nostra vida.

Es fa un temps llarg de silenci i d’adoració. Després es diuen pausadament aquestes lletanies. El monitor diu el tropari i l’assemblea respon. Tot pausadament.

Vós sou el nostre Salvador R/ Us adorem i us beneïm, Senyor. .
Vós sou el Pa de la vida R/ Us adorem i us beneïm, Senyor.
Vós sou l’alegria més gran de la nostra vida. R/ Us adorem i us beneïm, Senyor.

Vós sou el Pa que dóna la vida al món. R/ Us adorem i us beneïm...
Vós, Pastor bo que ens preneu als vostres braços. R/ Us adorem i us beneïm...
Vós, Anyell de la nova Pasqua. R/ Us adorem i us beneïm...

Vós, l’Espòs de l’Església. R/ Us adorem i us beneïm...
Vós, amic i germà dels pobres. R/ Us adorem i us beneïm...
Vós, fornal d’amor. R/ Us adorem i us beneïm...

Vós, aquí present en el Sagrament. R/ Us adorem i us beneïm...

Es pot acabar l’adoració amb un cant de lloança, segons el criteri del qui prepara la pregària. Mentre es canta l’himne es pot posar encens a l’encenser.

LECTURA DE LA PARAULA DE DÉU.

Un lector llegeix aquest fragment de la carta de sant Pau. (1Co 11, 17-26).


Lectura de la primera carta de santa Pau als cristians de Corint

Germans estimats:

Després de les instruccions que us acabo de donar, el que ara us diré no serà per a felicitar-vos: quan us reuniu, no és en bé vostre, sinó en mal. Primer de tot, sento a dir que, quan us reuniu en comunitat, hi ha divisions entre vosaltres. El resultat és que, quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor, perquè, en el moment de l'àpat, cadascú menja el sopar que ha portat, i mentre els uns passen gana els altres beuen massa. ¿Que no teniu les vostres cases, si voleu menjar i beure? ¿O bé menyspreeu l'Església de Déu i voleu avergonyir els qui no tenen res? Què us haig de dir? Que us en felicito? En això no us puc pas felicitar!

La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.


Monitor 1. Com exhorta sant Pau als fidels de Corint és una contradicció inacceptable rebre el Cos de Crist des de la divisió i la discriminació. El sagrament de l’Eucaristia no es pot separar del manament de l’amor. No es pot rebre el Cos de Crist i sentir-se allunyat dels que tenen fam i set, són explotats, estan empresonats o es troben malalts (breu silenci).


Monitor 2. Com afirma el Catecisme de l'Església Catòlica: «L'Eucaristia comporta un compromís en favor dels pobres. Per rebre a la veritat el Cos i la Sang de Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, els seus germans». De la comunió eucarística ha de sorgir en nosaltres tal força de fe i amor que visquem oberts als altres, amb entranyes de misericòrdia cap a totes les seves necessitats (breu silenci).

Es pot cantar un himne o resar un salm. Després es pot continuar amb aquestes lletanies. Sobretot es diuen pausadament per afavorir la interiorització.

LLETANIES DE LA CARITAT FRATERNA

Déu Pare, que us doneu en el Fill. R/ Tingueu pietat de nosaltres.
Jesucrist, que us doneu al Pare. R/ Tingueu pietat de nosaltres.
Esperit Sant, font de tota amor, R/ Tingueu pietat de nosaltres.
Trinitat santa, Un sol Déu. R/ Tingueu pietat de nosaltres.

De l'odi i de l'enveja. R/ Allibereu-nos Senyor
Del ressentiment i la rancúnia. R/ Allibereu-nos Senyor
De la venjança cap als altres. R/Allibereu-nos, Senyor
De tota forma d'egoisme, R/ Allibereu-nos Senyor
De la manca de compromís a favor dels altres. R/Allibereu-nos, Senyor
De la injustícia i de la mesquinesa, R/ Allibereu-nos, Senyor
De la tendència a jutjar i condemnar, R/ Allibereu-nos Senyor
De només parlar i no fer. R/Allibereu-nos, Senyor.
De la murmuració i de la crítica, R/ Allibereu-nos Senyor
Del judici temerari i de la calúmnia, R/ Allibereu-nos Senyor
De l'orgull i de la supèrbia R/ Allibereu-nos Senyor
De la susceptibilitat i de la impaciència, R/ Allibereu-nos Senyor
De la tendència a aïllar-nos i a tancar-nos, R/ Allibereu-nos Senyor
De la sospita i de la desconfiança cap als altres, R/ Allibereu-nos Senyor
De qualsevol forma d'indiferència i fredor envers els germans, R/ Allibereu-nos Senyor
D’un cor que no gràcies ni demanar perdó. R/ Allibereu-nos Senyor
Dels respectes humans per manifestar la nostra fe. R/ Allibereu-nos Senyor
De les paraules dures i de la prepotència, R/ Allibereu-nos Senyor
De la manca de delicadesa i dels prejudicis, R/ Allibereu-nos Senyor
D’un cor fred i sense entranyes. R/Allibereu-nos, Senyor.

Es poden continuar de manera espontània


LECTURA DE L’EVANGELI

Després es llegeix l’Evangeli, extret de la Pregària sacerdotal del Senyor, si hi ha un prevere que el proclami ell amb l’estola blanca posada. Cal proclamar l’evangeli pausadament i amb molta unció l’evangeli, considerant que aquesta nit el Senyor va pregar per nosaltres. Després pot exhortar als fidels a la celebració ben viva del Misteri Pasqual que celebrem.

De l’Evangeli de sant Joan:

Després d'haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel i digué:

Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui. Jo t'he glorificat a la terra, duent a terme l'obra que m'havies encomanat.

He fet conèixer el teu nom als qui tu has pres del món i m'has donat; eren teus i tu me'ls has donat, i ells han guardat la teva paraula. Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria.

Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres.

No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.

No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat.


Si el qui presideix ho creu oportú es fa una breu meditació sobre el text. Després es pot fer l’acte d’esperança del beat Claude de la Colombière. Caldria que els fidels tinguessin impresa aquesta pregària per recitar-la junts i prendre-la per emprar-la en la seva vida privada. (El beat Claude, jove jesuïta, professor de matemàtiques, foul confessor de santa Margarida, tot el que féu quedar sota el signe del fracàs i del sofriment. Ell recitava sovint aquest acte d’esperança composat per ell mateix).

Acte d’esperança

Es recita aquesta pregària. Els asteriscs marquen les pauses.

Estic tan convençut, Déu meu, que vetlleu sobre tots els qui esperen en Vós, i que res no pot faltar a qui de Vós ho espera tot, que he decidit viure des d'ara sense cap preocupació, descarregant sobre Vós totes les meves inquietuds. * Estic íntimament convençut que mai no serà excessiva la meva confiança en Vós, i el que de Vós rebré serà molt més del que jo hagi esperat. * Espero que Vós m'estimareu sempre, i que jo, per part meva, us estimaré sempre més; i per fer arribar d'un cop la meva esperança tan lluny com pugui anar, jo us espero a Vós mateix, oh Creador meu, ara i per tota l'eternitat. Amén.

INTERCESSIONS

Es fan aquestes intercessions, se’n poden ometre i afegir naturalment. Tenen valor les pregàries espontànies.

President

Havent arribat l’Hora de passar d'aquest món al Pare, el Senyor Jesús ens va deixar el testament del seu amor en el do suprem de l'Eucaristia. Conscients que el Pare ho ha posat tot a les mans, adrecem a El nostra pregària dient: Escolta, Senyor, la nostra pregària.

Assemblea: Escolteu, Senyor, la nostra pregària. (O una resposta cantada)

* Pel bisbe i els preveres de la nostra Església de Tarragona, perquè visquin el seu sacerdoci com a servei incansable i donació sense límits a Crist, present en els seus germans. Preguem.

* Pels cristians dividits, perquè el memorial de la santa Cena faci ressonar en el seu esperit l'ardent desig de la unitat que el Senyor va expressar en la seva oració sacerdotal al Pare. Preguem.

* Per la santa Església, perquè, enfortida amb el pa de la vida, camini pel món anunciant amb les paraules i les obres l'Evangeli de Jesús. Preguem.

S’ometen o s’afegeixen segons l’oportunitat.

• Per les Esglésies que han conegut la prova, la persecució i el martiri, que sota la protecció de la Mare de Déu, continuïn el camí eclesial. Preguem.
• Pels camps vastíssims de refugiats, a Grècia, a Israel, al Líban, perquè trobin en Déu la força i el consol, també l’esperança. Per tots els qui els ajuden i perquè es trobi el camí de retorn o d’integració a les nacions. Preguem.
• Pels qui són a la presó, perquè Déu que coneix qui és veritablement culpable, els doni consol i esperança. Preguem.
• Pels emigrants i pels qui entre nosaltres són ciutadans sense drets, com és ara els manters, que els seus drets com a persones siguin reivindicats. Preguem.
• Per Càritas, perquè tots els qui hi treballin descobreixin a Jesucrist com la font de tota caritat. Preguem.
• Pels monestirs que viuen la tristesa de no tenir vocacions, perquè el Senyor els beneeixi. Preguem
• Perquè el Senyor concedeixi noves i santes vocacions al sacerdoci. També pels nostres seminaristes. Preguem.

*Pels joves que retrobin l’evangeli de Jesús i la fe com a font d’alegria i sentit de la seva vida i per tots els animador i catequistes dels joves de l’arxidiòcesi. Preguem.

*Per la nostra parròquia (comunitat) perquè creixi com una comunitat viva de deixebles de Jesucrist. Preguem.

* Pels governants, els homes d'empresa i els dirigents sindicals, perquè uneixin els seus esforços en la consecució de treball, casa i pa per a tothom. Preguem.

*Pels metges que aprenguin la diagnosi del cor i pels mestres que transmetin als alumnes valors d’humanitat. Preguem.

* Pels malalts i moribunds, perquè siguin alimentats i conformats amb el Pa eucarístic que alimenta i enforteix. Preguem.

President:

Units a l’oblació que Jesús fa aquesta nit al Pare diguem la seva oració, el Pare nostre, per tot i per tothom.

Pare nostre

Pare, en aquesta hora suprema en què Crist ens ha convidat a menjar la Pasqua amb Ell, feu-nos dignes de ser hereus i comensals de la seva glòria en el banquet etern. Us ho demanem pel mateix Jesucrist nostre Senyor.

Assemblea: Amén.

Si encara no és mitja nit es pot encensar el Sagrament i cantar l’himne eucarístic.

Via Crucis 2018


Oració inicial

Us adoro, oh santa Creu,
ornada amb el Cos santíssim del meu Senyor,
amarada i coberta de la seva Sang preciosa.
Us adoro, oh Déu meu, clavat a la Creu per mi.
Us adoro, oh santa Creu per amor d’Aquell qui és el meu Senyor.
Amén.


Primera estació.- JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT.

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm,
R/. Perquè amb la vostra santa Creu heu redimit el món.

Meditació:

A Jesús tots el varen condemnar. Els jueus i els pagans. Tots l’entregaren. I l’Església l’abandona: Judes el traeix, Pere el nega i el deixebles fugen. Ell es disposa a viure les seves darreres hores sol. Només amb la mirada vers el Pare i amb l’amor de l’Esperit dins del seu cor. Ser cristià és aprendre, dia rere dia, a fer el camí de la fe, viscut en la vida quotidiana, amb aquesta intimitat: només Déu sap el camí de la meva fe. Ell sap del meu amor i coneix els meus sofriments. Ell sap de les pregàries i dels sentiments del meu cor. Només Déu. Cal caminar cada dia confiant en el seu amor. Amb la mirada posada en Déu: Ell és l’origen, el camí, la meta i el contingut de la vida eterna. Ho cantem en el Salm: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vos».

V./ Tingueu pietat de nosaltres, Senyor.
R./ Tingueu pietat

Oh, Santa Mare, en mon cor fixeu les nafres de Jesús clavat a la Creu.


Segona estació.- JESÚS PREN LA SEVA CREU.

Meditació

Ell pren la Creu. Sap que amb ella anirà a la mort. Aquí acaba el seu camí. Tota la seva predicació. Vers aquí l’ha portat l’obediència al Pare. Ara ja ha acabat el temps de la predicació del Regne de Déu, ara el consuma amb l’ofrena de la seva vida. 

Li ho han pres tot. Però l’Esperit de l’Amor ningú no li pot prendre. Està present en el seu cor.  Ell havia dit: «El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement» (Joan 10, 17). Ell pren la creu amb la llibertat sobirana del seu amor. En la creu morirà, una creu que marcarà pels segles dels segles la perfectíssima geometria de l’amor de Déu Trinitat. És mirant la creu que comprenem les paraules de sant Pau:

«Demano a Déu que, per la fe,  faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat  de l'amor de Crist» (Ef 3, 16).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Tercera estació.- JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA.

Meditació

Hi ha tres caigudes, perquè en tot hi ha un inici, un creixement i una plenitud. Als inicis de la vida cristiana hi ha un propòsit: per amor a Tu portaré la Creu. En aquest propòsit inicial, tant generós, sovint caus i aviat desisteixes. Després ve la creu de la vida, aquesta també et fa caure. De vegades fins a l’extrem de dir: No puc més, no puc més amb la meva vida. Prou, Senyor... Finalment, i això és una gràcia, aprens que no ets sol a portar la creu. Jesús la porta amb tu i per tu. Cal que posem la creu de Jesús en la nostra vida. Aquesta ens salva. Amb Jesús no tant sols podem acceptar la creu de la vida, fins i tot la podem estimar i, encara, en podem donar gràcies, perquè ella ens santifica i ens fa imitadors del Crist que per tots ha portat la creu. L’apòstol va dir: «Estic content de patir en la meva pròpia vida allò que encara falta als sofriments de Crist en bé del seu cos, que és l’Església» (Col 1:26). També l’Escriptura diu: «Alegreu-vos de poder compartir els sofriments de Crist» (1Pe 4:3).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Quarta estació.- JESÚS TROBA LA SEVA MARE

Meditació

L’amor, quan és ple i madur, calla i comprèn sense paraules. A una mare no cal dir-li res del fill, ho sap tot i ho endevina tot. Maria, trobant-lo en el camí de la creu, ho comprèn tot de Jesús. Ella recorda les paraules que Jesús li havia dit durant les alegres noces de Canà: «Encara no és arribada la meva hora». Ella sap que ara és quan ha arribat aquesta hora. També el Senyor la mira amb un immens amor, és la seva estimada mare, i dins seu decideix que ens la donarà a tots. Com si li digués: «T’estimo tant, mare, que et regalaré a molts com a fills, ells també seran germans meus.». És per això que després dirà al deixeble estimat: «Fill, aquí tens la teva mare». Entre llàgrimes i sense dir-s’ho, tots dos endevinen que ara se celebren les veritables Noces, les de Déu amb la humanitat. Sentim les paraules de l’Apocalipsi: «Ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell, i la seva esposa ja està engalanada» (Ap 19,7).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Cinquena estació.- JESÚS ÉS AJUDAT PEL CIRINEU A PORTAR LA CREU

Meditació:

Jesús es deixa ajudar pel Cirineu. Aquest era un estranger, algú que no formava part del poble de la fe. És com si diguéssim: «Un no catòlic va ajudar Jesús». Sempre hem de recordar tantes persones que, perquè estimen, no estan lluny de Déu. Per aquest amor, per petit que sigui, ja estan en Déu. L’amor, la caritat, no s’han extingit en els seus cors. Pensem, per exemple, en tants voluntaris que, tal volta no són creients, i recullen els immigrants en la seva dramàtica travessa per arribar a les costes d’Europa.

També hem de considerar un altre punt: Jesús es deixa ajudar per un altre. Tots som pobres, pecadors i portem les ferides de la vida. Tots necessitem de l’amor de Déu i de l’amor dels altres. No podem pecar de suficiència i hem de tenir la humilitat de deixar-nos ajudar pels altres. Demanem ara al Senyor que les persones que passen per situacions de sofriment, trobin persones bones que les ajudin i elles tinguin la humilitat de deixar-se ajudar.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Sisena estació.- LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS

Meditació

És bonica la tradició de l’Església-Mare de Jerusalem que traduí en un personatge una veritat teològica. Verònica vol dir: «Veritable icona», veritable imatge. Els cristians contemplarem la faç de Jesús en les persones que porten inscrit en el rostre el sofriment: els refugiats sense pàtria, els exiliats, els empresonats, les dones maltractades, els infants que no poden jugar per causa de la guerra, els aturats i tots aquells que són víctimes de la injustícia del món. En ells cal contemplar la faç velada de Jesús i són aquests rostres aquells als que hem d’eixugar les llàgrimes del dolor, amb una caritat activa, solidària i incansable. Intercedim en aquesta estació pels qui sofreixen. Fem silenci. La pregària d’intercessió és la forma més alta i cristiana de solidaritat. Tal volta en moltes situacions no podem fer res, però sempre podem pregar. La pregària és estimar els altres en Déu i en la comunió dels sants. Amb la pregària estic a prop dels qui sofreixen i també a prop dels qui els ajuden. Tot el que es fa en el Cos de Crist és participat per tots.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Setena estació.- JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

Meditació

En aquesta segona caiguda el Senyor ens recorda que tots som pecadors.  Tots els sants, excepte Maria, són pecadors convertits a Jesucrist. Que ningú de nosaltres digui: «Jo no peco». Tots pequem, al menys d’omissió. El cristià ha de dir, amb el Salm, «Aparteu la mirada dels meus pecats, Senyor» i també «Tinc sempre present el meu pecat i he fet el que és dolent als vostres ulls». Cal tenir els pecats davant dels nostres ulls, perquè Déu no els tingui presents davant dels seus. Els dies sense Déu són dies perduts, dies sense pregària, dies sense testimoni, dies sense amor. Som deixebles desmemoriats, amb el cor endurit, amb amors possessius, referits al propi jo. De tot això hem de demanar perdó al Senyor. També de les paraules vanes i de la peresa per a fer el bé. I així tantes coses per l’estil.

En aquesta Quaresma adelerem-nos a rebre el Sagrament de la Penitència. És el Sagrament de l’alegria, d’un nou començament. El Senyor ha caigut perquè nosaltres ens puguem redreçar. La vida cristiana és un tornar a començar sempre. Anem de començament en començament fins a un començament sense fi.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Vuitena estació.- JESÚS TROBA LES DONES DE JERUSALEM

Meditació

Elles el planyen, eren dones de Jerusalem. Representaven la ciutat de Sió que plora la mort dels seus fills com si fos la mort d’un fill primogènit. ¿Qui les pot consolar? Elles, joioses, l’havien vist entrar a la ciutat com un rei, ara el veuen “tret de la ciutat”, ple d’ignomínia i dut a la mort. La passió de Jesús sempre consola l’Església. El Senyor li surt a l’encontre per donar-li la pau, el perdó i la força. Ell no abandonarà mai els qui són seus. Ell sempre els mirarà compassius: «Almenys vosaltres m’heu estimat».

Que ressoni el cant de les Lamentacions: Jerusalem, Jerusalem, converteix-te al Senyor, el teu Déu; que és el mateix que dir: Església, Església, converteix-te al teu Senyor. El Senyor mateix, per boca del profeta Osees diu al poble: «Jo seré el metge de les seves apostasies, els estimaré ni que no s’ho mereixin».


Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Novena estació. - JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA

Meditació

No pot més i cau per tercera vegada. Al límit de les seves forces. Com un sacerdot que es postra davant de les grades de l’altar, així el Senyor, abans de pujar a la seva creu. Ell, que a la creu esdevindria al mateix temps, sacerdot, altar i víctima. Tres vegades ha caigut, perquè tres vegades Sant és el Senyor. 

La darrera caiguda del Senyor, enmig de la multitud, ens fa contemplar el seu títol de glòria: Ell és el rei. És rei perquè es el qui ha estimat més. Fixeu-vos: Jesús sempre va per terra: ajupit davant de la pecadora dibuixant una sentència d’amor a terra, agenollat per rentar els peus dels seus deixebles, postrat sobre la roca a Getsemaní i, ara, caigut, bocaterrosa, en el tram final del camí de la creu. Vet aquí la reialesa del Senyor, la reialesa de l’amor. Oh Crist, salvador nostre, salveu-nos!

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Desena estació. – JESÚS ES DESPULLAT

Meditació

Talment Adam, que després del pecat s’adonà que anava nu, també el Senyor havia de ser despullat per a esser elevat a la creu. En Jesús va ser crucificat el primer Adam, per tal que es manifestés com el darrer Adam que dóna la vida (1 Co 15,15). En Crist tota la humanitat pecadora és exposada davant Déu (com una mena de confessió general). En la nuesa de Jesús veiem al descobert els nostres propis pecats i els del món. Cal que sentim en la nuesa de Jesús, la vergonya de les incapacitats per estimar, i del mal que hem fet.. Tot ha quedat descobert en Crist Crucificat. Ell expia tant la culpa com la pena i, si a l’infern hi ha algú, no és per cap culpa ni per cap pena (perquè ell les ha expiades) sinó perquè ha refusat el seu amor. En l’himne que trobem escrit a la carta de sant Pere escoltem aquestes paraules: «Ell mateix va portar els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, morts als pecats, visquéssim com a justos. Ell, amb les seves ferides, ens curava»

Així Ell reconciliava el món, i entregava tota la humanitat a Déu Pare en l’amor de l’Esperit Sant. Ell que havia predicat: Benaurats els pobres ara compleix a la perfecció la benaurança i esdevé «el pobre» (pobre y sin nada, de sant Joan de la Creu) i, amb la seva pobresa, ens enriqueix a tots i ens obre el paradís que Adam va perdre. El primer Adam va tancar el jardí, el segon l’obre. I ningú ja no el pot tancar rere seu. L’obre per tots nosaltres.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Onzena estació.- JESÚS ÉS CLAVAT A LA CREU

Meditació

Claven a Jesús en la creu i la sang raja de les seves mans i els peus, complint-se a la perfecció les paraules del Salm: Les meves mans i els meus peus han foradat. Els soldats tiben les cordes i amb un esglai el cos de Crist queda elevat entre el cel i la terra. El dolor del Senyor és indicible i inimaginable. Ell recita els salms del poble de la fe: Pare, a les vostres mans lliuro el meu esperit... tot jo tinc set de vós, Déu meu... Déu meu per a què m’heu abandonat?. Mentre les trompetes del temple convocaven al sacrifici de la tarda, el veritable Anyell de la Pasqua era immolat i la salmòdia del Servent de Jahvè, recitada amb els seus llavis, esdevenia com unes primeres Vespres. Les primeres Vespres del dia solemne de Pasqua, quan les campanes de tota l’arxidiòcesi i de tota l’Església, tocaran a glòria.

Així el Senyor oferia el sacrifici que ens salva. El sacrifici amb el qual glorificava perfectament al Pare i santificava, també perfectament, la humanitat. Ofert amb l’encens -foc i amor de l’Esperit Sant- Jesús clavava a la creu el document que ens feia culpables i l’anul·lava, al temps que se’ns enduia com un seguici triomfal (cf. Col 2:15). 

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Dotzena estació. - JESÚS MOR A LA CREU 

Meditació

Ell havia dit: «Mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot es complirà». Amb la seva mort, Jesús compleix tota la llei per nosaltres, és per això que les seves darreres paraules seran Tot ha estat consumat; això és, tot l’amor viscut. Més és impossible.

Inclinà el cap sobre aquell pit ple de pregàries i d’amor al Pare. La darrera mirada, segur, va ser per Maria i per Joan (és el darrer que va veure en aquest món). Oh sí, la darrera mirada de Jesús és per l’Església! És com si digués: És per tu, Església meva, que moro; és per tu que dono la vida! És l’amor que et vivificarà generació rere generació!. Serà aquest amor que l’Església, en boca de Maria, cantarà en el Magnificat: L’amor dels qui creuen en Ell s’estén de generació en generació.

Ella, ara, la pobra serventa de Déu, només podia repetir plena de fe: Que sigui així, Senyor; Déu meu, que es faci segons la teva voluntat. Cadascú de nosaltres pot dir en aquest moment com sant Pau: M’ha estimat i s’ha entregat per mi. Que tota la creació emmudeixi davant de la mort del Just. Tota la Trinitat és aquí: el Pare ha lliurat el Fill en l’amor de l’Esperit Sant per nosaltres. Sant, Sant, Sant, veritablement sant és el Senyor.

Cadascú de nosaltres ha de repetir dins seu:
Sóc fill (a) de Déu per la gràcia del baptisme
Per voluntat de Déu, Maria és la meva mare.
Sóc membre del Cos de Crist
Sóc temple de l’Esperit Sant
Sóc fill (a) de l’Església.
Sóc hereu (va) de la vida eterna. 

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Tretzena estació.– JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU

Meditació

Desclaven Jesús i el davallen de la Creu. Nicodem porta el llençol per amortallar i Josep d’Arimatea el rep. Maria besa el front santíssim de Jesús i diu: «Gràcies, fill meu, per tot el que has fet per nosaltres». Enmig del gran dolor el deixeble estimat hi és present. Tots ells representen l’Església que rep el Cos de Crist. Se saben custodis i hereus del seu amor. L’Església custodiarà el Cos de Crist, l’adorarà en el Sagrament i l’estimarà en els pobres.

El rostre de Jesús, deixondit i distès ja del dolor, retroba la pau immensa del Fill de Déu. També nosaltres contemplant la Faç de Jesús trobem la pau, la pau dels fills i filles de Déu. Tota l’Església, plena d’estupor, es pregunta en aquesta estació: ¿Què n’haig de fer amb aquest amor immens i insuperable?

Només pot fer una cosa: Deixar que l’amor del Crist flueixi en el cor de tots, com un riu de gràcia, també de caritat. L’Església, quan es regada per la gràcia, esdevé un jardí on tot creix. Creixen la pregària, el desig de la lloança, la caritat humil, la passió pels pobres i per la justícia. Creix també el consol i la comprensió que ens hem de regalar els uns als altres.  Els qui no viuen en l’amor de Crist no poden ser testimonis de ningú i de res, fora d’ells mateixos. Els apòstols i els màrtirs creixen en la terra de l’amor del Crist, on ha arrelat llur cor.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Catorzena estació.- JESÚS ES SEPULTAT

Meditació

Les mirròfores arriben amb els perfums. Uns perfums que ja no necessitaran. El cos de Jesús es posat a la pedra de la unció. Maria de Magdala porta la mirra, (és aquella dona de la qual el Senyor havia profetitzat: «Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet»). (Mc 14:9). Malgasta-la tota, Maria, és el teu Senyor. Ningú mai més t’ho retraurà. És un perfum d’amor que emplena tota la casa de l’Església, com la sentor de la pedra de la unció de sant Sepulcre. És ja perfum de Pentecosta.

L’amor, les mans i el cor amoroseixen el cos santíssim de Jesús exànime. Es posat amb una reverent delicadesa dins del sepulcre i la llosa es feta rodolar. La nit cau i comença el gran silenci del dissabte sant, l’esperança s’ha esvaït del cor de tots, menys del cor de Maria. Caldrà esperar l’albada, la primera llum que desfà la nit. Serà llavors que la nova correrà, com els deixebles al sepulcre, i es propagarà increïble: Jesús ha ressuscitat! No és aquí!. L’Església s’apressarà a encendre, al cor de la nit, el foc nou i la llum nova. Jesús per la glòria de la seva resurrecció no ha sortit de la història, forma part de la nostra història, la de tots i cadascú i nosaltres som els qui vivim en Crist. Som una creació nova i cadascú de nosaltres pot dir amb Tomàs: Senyor meu, i Déu meu. ¿Com podríem negar la resurrecció si cadascú de nosaltres pot experimentar el Crist vivent dins del seu cor? 

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...

Parenostre.

Oració final

Us demanem, Senyor,
la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill
va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.
Per nostre Senyor Jesucrist.

divendres, 23 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Festa del Sagrat Cor de Jesús (Cicle A)

Sóc vostre, oh bon Jesús!

Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).

A l’Evangeli, en el que s’anomena l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».

I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.

El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu.
Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura:
a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar).
b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi.
c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres.

Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.

Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit.

diumenge, 4 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de la Pentecosta


L’Esperit Sant omplí tota la casa on estaven reunits.

El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.

L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.

Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.

L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.

En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.

diumenge, 28 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l'Ascensió del Senyor (Cicle A)


El final de l’evangeli de Mateu –com tot aquest evangeli és grandiós-. El text relata la darrera aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles. L’Ascensió del Senyor –a la dreta del Pare– no és una inauguració d’una absència, sinó d’una presència nova. Ja no el veurien mai més amb els ulls de la carn, però el portaran sempre en el cor per la donació de l’Esperit de la Pentecosta. En primer lloc es una manifestació de la Trinitat: el Pare pren el Fill en l’Esperit Sant. El pren, se l’endu (analámbano). Així es anomenada la festa en ritus bizantí: Análêpsis. El qui ha davallat és ara el qui puja: la katábasis esdevé anàbasis. Tot queda invertit. Amb un gir complet teològic, com redreçat vers Déu. Tot el que havia estat posat de cap per avall ara ha estat posat de cap per amunt. Amb un moviment que ho inclou tot. L’Ascensió celebra l’article de la professió de fe: Et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris.

La fe cristiana arriba al punt més alt i increïble: un de la nostra humanitat, (la humanitat que el Verb va assumir) està en Déu, una humanitat glorificada. Per tant, l’ascensió de Jesús és preludi i possibilitat de la resurrecció de la nostra carn (de la nostra humanitat). És en el seu Cos gloriós que ressuscitarem en la vida benaurada. Realment magnífic. La humanitat (qualsevol home i dona) porta la imatge de Déu per creació. Aquesta imatge no podia ser destruïda ni es podia perdre. Jesús pel seu misteri pasqual ha recuperat per tots nosaltres «la imatge i la semblança de Déu». l’Esperit Sant que amaga i vela cap a dins de la Trinitat la humanitat glorificada del Senyor és representat en el núvol de la glòria, el mateix núvol que el revelarà al final de la història. Sant Joan Damascè, citat al CEC n. 663, explica: "Per dreta del Pare entenem la glòria i l’honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn"

Els onze deixebles a la muntanya de la Galilea, no vol dir la Galilea del nord, sinó al capdamunt de la muntanya de les Oliveres, ben a prop de la ciutat (això és un equívoc que s’ha arrossegat molt de temps). Ells en veure Jesús es van postrenar. La prosternació és adoració només deguda a Déu. Els imagineu? Tots onze postrats, a terra, sense gosar mirar, I dins de manera recurrent el pensament. «És Jesús, és el Senyor, és el Mestre». En tot l’evangeli els deixebles s’acosten a Jesús, ara finalment és al revés: El Mestre s’acosta a ells. El text del leccionari diu: «alguns, però, dubtaren», és clarament una mala traducció, quasi còmica: Com podien dubtar? La traducció és: «Tot i que alguns havien dubtat». I, oh sorpresa, ara ve el gran manament precedit per la forma reial «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra». I en nom d’aquesta autoritat grandiosa, els envia en missió. Una missió grandiosa també, que no coneixerà límits ni en el temps ni es l’espai.

«Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». La traducció no és acurada, significa: «Aneu, sortiu de Jerusalem» Aneu a tots els pobles perquè ells hauran de formar un poble de pobles, un poble de molts i de moltes nacions. I feu a aquests a qui anireu a trobar «Deixebles meus».

El nou poble serà un poble de deixebles, el nou Poble de Déu. El signe de pertinença serà la triple immersió en un únic Nom, de tres Persones, el Nom (Unitat) format per les tres Persones (Trinitat). Vet aquí que tot el Nou Testament arriba a la plenitud amb la revelació de l’únic Nom, de l’essència única i de la distinció de Persones. Tot el Nou Testament troba en aquest final de Mateu la síntesi i no es pot dir que aquest final sigui posterior o teologitzat ulteriorment, pertany al primaríssim nucli de la tradició apostòlica i esdevé la professió de fe en la Trinitat, que s’imposa davant de l’arrianisme que vindria d’ahir i dels noves formes arianes actuals que neguen la divinitat del Fill.

Ells hauran de prendre aquest decisió d’enormes consequêncies. Ara i aquí començava el camí de l’Església. En aquest camí vivim, ens hi hem posat, volem que les nostres transcorrin. és un camí pel qual han passat molts abans que nosaltres i també, molts, després de nosaltres passaran. Però per uns i pels altres, i també per nosaltres, preval la única promesa: Jo seré cada dia amb vosaltres fins a la fi del món. Que bonic Déu! l’Evangeli de Mateu s’obria amb la profecia i revelació de l’Infant que portava el nom de l’Emmanuel. També aquest Evangeli s’acaba, a manera de solemníssima i impressionant inclusió, amb el Jo seré amb vosaltres. I cada dia, sempre. Crist ja és Emmanuel en el seu Nadal i ho és també en la glòria de la seva Ascensió. No puc deixar el comentari sense transcriure el bell prefaci de l’Ascensió El Senyor de l’univers, no ha pujat per apartar-se de a nostra petitesa. Sinó perquè nosaltres els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor

divendres, 26 de maig de 2017

Oh, Pasqua nostra!


Totes les santes Esglésies celebren a tot el món la cinquantena de la Pasqua, és una praxi ecumènica i universal i patrimoni de l’Església encara indivisa. Celebrem el «gran dia» de cinquanta dies, les set setmanes i el múltiple de cinc que indica plenitud. Per tot arreu ressona el triple al·leluia. El primer perquè lloem el Senyor, el segon perquè, si el lloem poc, el lloem encara més i el tercer perquè el lloem amb entusiasme. Tots participen de l’alegria universal: «Per això ple de la gran alegria de la Pasqua tot el món exulta», que canta el Prefaci. És una alegria que el Senyor ens ha donat que ve de saber que el Senyor ens estima, amb l’amor que el Pare li té: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor » (Jn 15:9). Tenir notícia que el Senyor ens estima amb el mateix amor que el Pare li té és quelcom abismal.

En aquests cinquanta dies, tant els neòfits com els fidels, tenen dret a participar de la santa mistagògia. Aquesta paraula que és inusual a les nostres comunitats, hauria de ser comuna i familiar, com ho és la paraula «catequesi» i d’altres. La mistagògia és anar pel camí que porta cap a dins del misteri. La catequesi mistagògica no és per aprendre res, sinó per assaborir molt. Per la predicació, la pregària i la lectio divina és penetrar (més i més) en el que som com a creients. Crist és allò que m’ha passat a mi, el Qui he conegut, el Qui estimo, perquè és també el Qui em coneix i el qui m’estima. Quan conèixer el Crist és «el que m’ha passat» la pregària brolla sola, també el desig d’estimar i d’unir-me a la comunitat Església. I estar content que sigui així i donar-ne amb senzillesa gràcies a Déu.

És un ensenyament des de l’experiència i vivència de cada creient i de cada Església. L'Esperit Sant és el gran mistagog diví, el qui ens fa entrar en el món de Déu. És descobrir la meravella de què hem estat batejats en la mort i en la resurrecció de Crist i que vivim, en la temporalitat de la vida present, la Vida de Déu. És descobrir amb admiració de què hem estat ungits per l’Esperit Sant, que ens dóna el coneixement de les coses de Déu, ens fa apòstols i ens dóna una mirada de tendresa vers la humanitat i una passió pels qui sofreixen. Es descobrir (més i més) què significa participar del banquet eucarístic, ja que qui s’uneix al Senyor esdevé un sol esperit en Ell (1Co 6:17). La mistagògia ve de la predicació al ritme de les lectures dels diumenges de Pasqua, que ens situen no al llindar del Misteri de Crist, sinó en el cor. Les lectures dels diumenges de Pasqua són bresques del mel.

Si volem créixer en nombre hem de créixer en qualitat. És una llei molt cristiana. Si no hi ha qualitat de vida cristiana, l’Església no pot evangelitzar res. Quin amor de Crist hem d’anunciar si nosaltres no n’hem fet carn de la nostra carn i vida de la nostra vida? La qualitat de la vida cristiana ve de la vida de la gràcia, només de la gràcia, del Foc inconsumible que ens és donat per la Pentecosta.