diumenge, 28 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l'Ascensió del Senyor (Cicle A)


El final de l’evangeli de Mateu –com tot aquest evangeli és grandiós-. El text relata la darrera aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles. L’Ascensió del Senyor –a la dreta del Pare– no és una inauguració d’una absència, sinó d’una presència nova. Ja no el veurien mai més amb els ulls de la carn, però el portaran sempre en el cor per la donació de l’Esperit de la Pentecosta. En primer lloc es una manifestació de la Trinitat: el Pare pren el Fill en l’Esperit Sant. El pren, se l’endu (analámbano). Així es anomenada la festa en ritus bizantí: Análêpsis. El qui ha davallat és ara el qui puja: la katábasis esdevé anàbasis. Tot queda invertit. Amb un gir complet teològic, com redreçat vers Déu. Tot el que havia estat posat de cap per avall ara ha estat posat de cap per amunt. Amb un moviment que ho inclou tot. L’Ascensió celebra l’article de la professió de fe: Et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris.

La fe cristiana arriba al punt més alt i increïble: un de la nostra humanitat, (la humanitat que el Verb va assumir) està en Déu, una humanitat glorificada. Per tant, l’ascensió de Jesús és preludi i possibilitat de la resurrecció de la nostra carn (de la nostra humanitat). És en el seu Cos gloriós que ressuscitarem en la vida benaurada. Realment magnífic. La humanitat (qualsevol home i dona) porta la imatge de Déu per creació. Aquesta imatge no podia ser destruïda ni es podia perdre. Jesús pel seu misteri pasqual ha recuperat per tots nosaltres «la imatge i la semblança de Déu». l’Esperit Sant que amaga i vela cap a dins de la Trinitat la humanitat glorificada del Senyor és representat en el núvol de la glòria, el mateix núvol que el revelarà al final de la història. Sant Joan Damascè, citat al CEC n. 663, explica: "Per dreta del Pare entenem la glòria i l’honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn"

Els onze deixebles a la muntanya de la Galilea, no vol dir la Galilea del nord, sinó al capdamunt de la muntanya de les Oliveres, ben a prop de la ciutat (això és un equívoc que s’ha arrossegat molt de temps). Ells en veure Jesús es van postrenar. La prosternació és adoració només deguda a Déu. Els imagineu? Tots onze postrats, a terra, sense gosar mirar, I dins de manera recurrent el pensament. «És Jesús, és el Senyor, és el Mestre». En tot l’evangeli els deixebles s’acosten a Jesús, ara finalment és al revés: El Mestre s’acosta a ells. El text del leccionari diu: «alguns, però, dubtaren», és clarament una mala traducció, quasi còmica: Com podien dubtar? La traducció és: «Tot i que alguns havien dubtat». I, oh sorpresa, ara ve el gran manament precedit per la forma reial «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra». I en nom d’aquesta autoritat grandiosa, els envia en missió. Una missió grandiosa també, que no coneixerà límits ni en el temps ni es l’espai.

«Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». La traducció no és acurada, significa: «Aneu, sortiu de Jerusalem» Aneu a tots els pobles perquè ells hauran de formar un poble de pobles, un poble de molts i de moltes nacions. I feu a aquests a qui anireu a trobar «Deixebles meus».

El nou poble serà un poble de deixebles, el nou Poble de Déu. El signe de pertinença serà la triple immersió en un únic Nom, de tres Persones, el Nom (Unitat) format per les tres Persones (Trinitat). Vet aquí que tot el Nou Testament arriba a la plenitud amb la revelació de l’únic Nom, de l’essència única i de la distinció de Persones. Tot el Nou Testament troba en aquest final de Mateu la síntesi i no es pot dir que aquest final sigui posterior o teologitzat ulteriorment, pertany al primaríssim nucli de la tradició apostòlica i esdevé la professió de fe en la Trinitat, que s’imposa davant de l’arrianisme que vindria d’ahir i dels noves formes arianes actuals que neguen la divinitat del Fill.

Ells hauran de prendre aquest decisió d’enormes consequêncies. Ara i aquí començava el camí de l’Església. En aquest camí vivim, ens hi hem posat, volem que les nostres transcorrin. és un camí pel qual han passat molts abans que nosaltres i també, molts, després de nosaltres passaran. Però per uns i pels altres, i també per nosaltres, preval la única promesa: Jo seré cada dia amb vosaltres fins a la fi del món. Que bonic Déu! l’Evangeli de Mateu s’obria amb la profecia i revelació de l’Infant que portava el nom de l’Emmanuel. També aquest Evangeli s’acaba, a manera de solemníssima i impressionant inclusió, amb el Jo seré amb vosaltres. I cada dia, sempre. Crist ja és Emmanuel en el seu Nadal i ho és també en la glòria de la seva Ascensió. No puc deixar el comentari sense transcriure el bell prefaci de l’Ascensió El Senyor de l’univers, no ha pujat per apartar-se de a nostra petitesa. Sinó perquè nosaltres els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor

divendres, 26 de maig de 2017

Oh, Pasqua nostra!


Totes les santes Esglésies celebren a tot el món la cinquantena de la Pasqua, és una praxi ecumènica i universal i patrimoni de l’Església encara indivisa. Celebrem el «gran dia» de cinquanta dies, les set setmanes i el múltiple de cinc que indica plenitud. Per tot arreu ressona el triple al·leluia. El primer perquè lloem el Senyor, el segon perquè, si el lloem poc, el lloem encara més i el tercer perquè el lloem amb entusiasme. Tots participen de l’alegria universal: «Per això ple de la gran alegria de la Pasqua tot el món exulta», que canta el Prefaci. És una alegria que el Senyor ens ha donat que ve de saber que el Senyor ens estima, amb l’amor que el Pare li té: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor » (Jn 15:9). Tenir notícia que el Senyor ens estima amb el mateix amor que el Pare li té és quelcom abismal.

En aquests cinquanta dies, tant els neòfits com els fidels, tenen dret a participar de la santa mistagògia. Aquesta paraula que és inusual a les nostres comunitats, hauria de ser comuna i familiar, com ho és la paraula «catequesi» i d’altres. La mistagògia és anar pel camí que porta cap a dins del misteri. La catequesi mistagògica no és per aprendre res, sinó per assaborir molt. Per la predicació, la pregària i la lectio divina és penetrar (més i més) en el que som com a creients. Crist és allò que m’ha passat a mi, el Qui he conegut, el Qui estimo, perquè és també el Qui em coneix i el qui m’estima. Quan conèixer el Crist és «el que m’ha passat» la pregària brolla sola, també el desig d’estimar i d’unir-me a la comunitat Església. I estar content que sigui així i donar-ne amb senzillesa gràcies a Déu.

És un ensenyament des de l’experiència i vivència de cada creient i de cada Església. L'Esperit Sant és el gran mistagog diví, el qui ens fa entrar en el món de Déu. És descobrir la meravella de què hem estat batejats en la mort i en la resurrecció de Crist i que vivim, en la temporalitat de la vida present, la Vida de Déu. És descobrir amb admiració de què hem estat ungits per l’Esperit Sant, que ens dóna el coneixement de les coses de Déu, ens fa apòstols i ens dóna una mirada de tendresa vers la humanitat i una passió pels qui sofreixen. Es descobrir (més i més) què significa participar del banquet eucarístic, ja que qui s’uneix al Senyor esdevé un sol esperit en Ell (1Co 6:17). La mistagògia ve de la predicació al ritme de les lectures dels diumenges de Pasqua, que ens situen no al llindar del Misteri de Crist, sinó en el cor. Les lectures dels diumenges de Pasqua són bresques del mel.

Si volem créixer en nombre hem de créixer en qualitat. És una llei molt cristiana. Si no hi ha qualitat de vida cristiana, l’Església no pot evangelitzar res. Quin amor de Crist hem d’anunciar si nosaltres no n’hem fet carn de la nostra carn i vida de la nostra vida? La qualitat de la vida cristiana ve de la vida de la gràcia, només de la gràcia, del Foc inconsumible que ens és donat per la Pentecosta.

dissabte, 20 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge VI de Pasqua o de la promesa de l'Esperit Sant (Cicle A)


Aquest Diumenge VI de Pasqua és en tots tres cicles el: «Diumenge de la Promesa de l’Esperit Sant», el qual anomena: «Advocat, Defensor». Fins a cinc vegades en el discurs de comiat el Senyor fa la promesa de l’Esperit Sant: I)14:16-17; II) 14:26; III) 15:26-27; IV) 16:17-18 i V) 16:13-15. La perícopa evangèlica es continuació directa del fragment del diumenge passat. No hem d’oblidar el context solemne, dramàtic, confidencial d’aquests moments. El Senyor els havia rentat els peus, (havia instituït l’Eucaristia), havien escoltat la predicció de la traïció de Judes i de la negació, havien sentit que ell era el «camí, la veritat i la vida», i també que ell era la icona perfectíssima del Pare: «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare». Ara els comunica una altra nova: rebran l’Esperit Sant com a darrer do seu, com el regal darrer, últim i també el més gran de Jesús. El rebran com una realitat divina (perquè tot el que és seu, és del Pare) i «en Déu tot és Déu», menys la paternitat, la filiació i l’espiració, que són pròpies de les divines persones de la Trinitat, consubstancials per essència i naturalesa a la Trinitat Santa.

El fragment és circular, obert i tancat amb el mateix tema. Tot és una qüestió d’amor: «Si m’estimeu». Ell pregarà al Pare (ho farà des de la creu) i el Pare ens donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Defensor (paráklêtos), advocat defensor. El qui ens defensa sempre davant del Pare, com un dir: «Aquests són meus». Com un advocat que defensa els qui han experimentat el pecat del món i obté l’absolució. La sorpresa dels deixebles devia ser enorme!

El món, que significa el món que es tanca a la llum de Déu, la no fe, dominat pels poders del Mal, no el pot rebre, però ells sí, perquè ells han estimat el Fill. (Estimar i creure, aquí és el mateix). El món no és capaç de conèixer-lo ni de veure’l i davant la manifestació de l’amor, pur i gratuït, el món escamparà la sospita, el dubte, perquè no pot creure que la llum i l’amor siguin purs. Perquè la nit no pot suportar la llum, li molesta. L’ Església amb la seva pobra fe, humil i senzilla, serà sempre la casa de l’Esperit Sant i la morada de l’amor de Déu. Allí farà estada: «Perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres». Així ell tornarà a nosaltres i no ens deixarà orfes.

Jesús ja no el tindran mai més al davant, no veuran més els seus ulls ni sentiran mai més les seves mans a les seves espatlles però estarà dins d’ells, en el seu cor. Com una Presència inconsumible. I l’Esperit Sant els farà participar de la Vida de Crist: «Jo visc i vosaltres viureu». Aquest «d’aquí a poc temps» és el temps que hi ha entre Pasqua i Pentecosta. Aquell dia passarà quelcom meravellós: «Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». La seva absència (apousía) serà omplerta de la Presència inefable de l’Esperit Sant que, dins nostre, donarà testimoni de què el Crist ha ressuscitat i està amb el Pare. Una presència recíproca, vosaltres estareu en mi i jo en el Pare, i el Pare estarà en el Fill i els deixebles. I aquest «estar» és el mateix Esperit Sant, que és un romandre sempre, un quedar-se per sempre. Som hostes de la Trinitat Divina. Aquest és el destí de la humanitat redimida, en aquest món i en l’altre. Els deixebles formen en Ell una realitat única, que per Ell (Jesús) està dins del Pare. I s’estableix la llei de menor a major: el qui m’estima el meu Pare l’estimarà B) I jo també l’estimaré i C) I em manifestaré a ell. Es manifestarà en el secret de la pregària i en el darrer dia, quan la presència invisible esdevindrà presència visible en el Regne. Mireu quina cosa més maca: estem en aquest món, però ja estem en Déu. El cel serà l’eclosió d’aquesta veritat. En el camí l’Esperit defensarà com un advocat excel·lent, el millor. No és d’ofici, és d’amor. El tema és encara és més profund, ja que no tant sols defensa, sinó que consola. En el Salm hem cantat: «Ell és la nostra alegria».

dissabte, 13 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge V de Pasqua o del «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare» (Cicle A)


El fragment evangèlic forma part del que s’anomena el discurs de comiat del Senyor a llevant taula del Sant Sopar. Forma part de la comunicació íntima i confidencial de Jesús als apòstols, als quals abans havia rentat els peus, els havia donat el manament de celebrar l’Eucaristia i el manament de l’amor com a distintiu únic i decisiu per la comunitat: «En això coneixeran que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres».

Fa una impressió molt gran endinsar-te en el diàleg de Jesús amb els apòstols en el fragment que es proclama. Gairebé és com una indiscreció, només permesa a la família dels amics de Jesús. El text és profundíssim teològicament i ple d’ensenyaments per a la vida cristiana. Per dir-ho així, és un punt culminant (punctum saliens) del IV Evangeli. Realment és un evangeli culminant, el seu punt més alt.

El fragment comença amb aquestes paraules:

«Que els vostres cors s’asserenin.
Confieu en Déu, confieu en mi.
A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:
si no n’hi hagués,
¿Us podria dir que vaig a preparar-vos estada?
I quan hi hauré anat a preparar-vos-la
tornaré i us prendré a casa meva.
Perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.
I ja sabeu quin camí hi porta allà on jo vaig.»

Jesús, tot acomiadant-se, (penseu que és el darrer dia de la seva vida i ja no el veurien mai més abans de la resurrecció) els demana que tinguin serenitat i confiïn en Ell i en el Pare (recordeu-vos que també abans els havia fet el do de la pau com a herència: «La meva pau us deixo, la meva pau us dono». Si el Senyor ens ha donat la pau és nostra per sempre i ningú ni res no ens la pot prendre. Els apòstols han de tenir confiança perquè a la casa «del meu Pare» hi ha lloc per a tots. Tots és tots. I, per tant, l’expressió vol dir “per cadascú”.

La missió de Jesús serà preparar aquesta estada. Una estada, diguem-ho ja per sempre, que és en la beatíssima Trinitat. La Trinitat Santa serà l’Hoste Diví dels homes redimits, santificats i divinitzats. En una mútua reciprocitat. Així com en el sí de la Trinitat Santa cadascuna de les Persones divines conté l’altra, sense disminució ni augment, així la mateixa Trinitat contindrà de manera recíproca els deixebles i els deixebles contindran la Trinitat de manera recíproca i infinita. I això és la Vida eterna, vista des de la primera perspectiva, encara que no única.

El Senyor tornarà amb la missió de l’Esperit Sant per prendre’ns a casa seva i per poder viure allà on Ell és. L’expressió «perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic» no significa una localització sinó una manera de ser i, per tant, «allà on jo estic» seria millor traduir-ho per “allà on jo sóc”. Ja que el Senyor és amb el Pare i l’Esperit Sant com a Verb etern que és. On és ara el Crist? En l’Amor substancial de la Trinitat, allí també nosaltres hi hem de ser, d’aquest amor substancial participarem.

Llavors Tomàs, amb el realisme que el defineix fa una pregunta molt assenyada i evident: «¿Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber qui camí hi porta?».

És llavors que Jesús fa una afirmació de les més apodíctiques i solemnes del Nou Testament «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Cal reconèixer en el «Jo sóc» el subjecte diví, típic del IV Evangeli. Ell, Jesús, és la VIA, la VERITAT i la VIDA. Ell és el camí per anar cap a Déu: Crist com a únic mediador (1Tim 1:5; He 8:6; 12:24) i que fa pensar en la «porta» de l’Evangeli del Diumenge precedent. Cert que «ningú arriba al Pare si no per mi».

Les tres definicions convergeixen les unes amb les altres: Ell és el camí veritable per a rebre la Vida (vida divina). És el camí de la veritable Vida. Aquesta Vida ja no es refereix a la vida humana, temporal, caduca i efímera, sinó a la Vida Divina, aquella que el Pastor bo ens dóna en abundància, segons el mateix Evangeli del Diumenge anterior (Jn 10:10).

La vida divina és l'única existència veritable, la vida humana sempre cal diferenciar entre vida i existència. Car la vida divina no és donada per ningú, ni creada per ningú, és en sí mateixa. La vida humana sempre es rep per creació o generació.

Estar en Jesús i viure en el do de l’Esperit Sant es trobar-se en el camí, participar de la veritat i tastar la vida que posseirem en plenitud, per gràcia i per misericòrdia, després de la mort. Justament, per això, la mort ja no és mort, sinó èxode. (No oblidem que aquest evangeli s’empra en la litúrgia exequial).

«Si m’heu conegut a mi,
heu de conèixer igualment el meu Pare,
des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist».

Es prepara un dels moments més forts de la revelació cristiana. Quan senten aquestes paraules els deixebles estan confosos. I pren la paraula Felip (el de Betsaida, el mateix poble d’on el Senyor va cridar els primers deixebles, Simó i Andreu). Ell és un bon coneixedor de les Escriptures com bon hebreu i sap que ningú pot veure Déu sense morir (Ex 33:18.20) i sap també que «Déu ningú mai l’ha vist» (Jn 1:18a).

Jesús li contesta «Fa tant de temps que jo estic entre vosaltres i no em coneixes» i al límit mateix de la revelació del NT: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare». Hem arribat al punt més alt de la revelació: Jesús revela la seva identitat, Ell està en el Pare i el Pare està en Ell. Aquest estar és també ser. Forma part del Misteri Substancial de Déu i en aquest «estar amb» hi ha l’Esperit Sant. Car només per l’Esperit el Pare pot estar amb el Fill i el Filla amb el Pare. Tota la Trinitat està aquí! «Glòria a vós, Senyor, que us heu manifestat als homes», canta la litúrgia dels grecs una i altra vegada.

Són dos verbs en perfet duratiu. Crist es revela aquí com la icona del Pare (Col 1:15), Déu invisible s’ha donat a conèixer als homes (Jn 1:18). Ell és la Icona consubstancial del Pare, perfecte en la seva divinitat i perfecte, també, en la seva humanitat. Rostre visible, Verb audible i sentible. Humanitat nascuda veritablement de la Mare i, per tant, palpable. (cf. 1 Jn1:1-4). Realització suprema de l’estada de Déu entre els homes (Jn 1:14). Terme, final i desenllaç i l’extrem possible de la revelació de Déu. Meta de la redempció dels homes. Des d’ara ja res més de nou i de més gran és possible. És comprensible que no ho coneguessin, ho podien intuir, però no ho podien saber, els caldrà la «confirmació o la unció en l’Esperit» per a comprendre-ho. Ho aniran comprenent després de la Pasqua. Així també nosaltres.

Quan ho comprenguin i rebin el do de l’Esperit faran, fins i tot, obres més grans que el Fill, car aquestes estaven sota el signe de la kènosi, però la dels deixebles estaran sota el signe de la Pentecosta. En l’Eucaristia els deixebles rebran en els Sants Misteris, vivificants, transformants el segell de l’eternitat. ja que és en l’Eucaristia, que l’Església, l’Única Santa i l’Esposa del Senyor, es manifesta i es dóna el Crist com a camí per anar cap al Pare, com a veritat fidel de l’amor de Déu i anticipació de la Vida divina. Com un segell, com una penyora.

divendres, 5 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge IV de Pasqua o del Bon Pastor (Cicle A)


Des de fa segles el IV Diumenge de Pasqua s’anomena el Diumenge del Bon Pastor (Christus Pastor Bonus). En els tres cicles es proclama el capítol 10 de sant Joan; en el cicle A, el d’aquest any, el començament de l’anomenat «Discurs del bon pastor», els versets 1-10. El text comença amb aquesta introducció: «Us ho dic en tota veritat». Aquesta expressió solemníssima fa referència al «jo diví» i es podria traduir: Jo, el Déu Fidel-Amén, el Fidel, us parlo a vosaltres. És el Verb de Déu que comunica la seva Paraula per revelar el seu misteri com a judici inefable (Jn 12:48c). El discurs ve donat, a la manera dels Sinòptics, com a paràbola (paroimía) del verset 6. La paràbola és plena de figures:

Des de la il·luminació de l’Esperit Sant comprenem millor la qualitat de Crist en la glòria de la Resurrecció com a pastor del seu poble. Ell és el pastor legítim i senyor del ramat, que entra per la porta de casa seva (a diferència dels lladres que no entren per la porta i que entren per allò més horrible (robar, matar i fer destrossa). Ell entra per la porta de «casa seva», a ell el porter que hi ha posat obre, i dins no es comporta com un estrany, sinó que coneix les ovelles, les crida pel seu nom i les fa sortir i aquestes «reconeixen la seva veu». Tots aquests temes els desenvoluparà al llarg del discurs. El que sorprèn en el text que comentem és l’expressió «Jo sóc la porta» (es repeteix dues vegades). El Senyor s’ha auto-anomenat «Porta». No és una porta qualsevol, l’article determinat indica que no és una porta qualsevol, sinó la Porta per excel·lència. De fet l'«única porta per anar cap a Déu».

Els estudiosos hi veuen una referència a la porta del temple, que donava a l’atri del santuari, a l’atri del Sants dels sants, el lloc santíssim de la presència de Déu (cf. Sl 117:20) per la qual només els justos poden entrar. Ell és la porta per entrar a la presència de Déu, al santuari de la seva glòria. Abans s’ha definit a si mateix com a «veritat i camí», ara es defineix com a porta d’entrada del santuari.

El sentit és semblant a la carta als Hebreus (10:19) quan afirma: «Per tant, germans, tenim plena llibertat d'entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús». Ell ha vingut per fer-nos entrar en la llibertat dels fills de Déu i perquè aquests rebin la vida en abundància: «perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir». Aquesta vida és la participació de la mateixa vida de Déu. Una vida que és la plenitud divina, l’Esperit Sant. Que el Senyor, des del tron de la misericòrdia, la santa i vivificant Creu, donarà al Pare i aquest per amor al Fill la doni als homes (Jn 19.30-34). Des d’una creu perenne d’una Pentecosta infinita.

Crist és la porta del Regne. No passaríem a un país estranger sense el passaport, com tampoc entraríem a un lloc d’internet sense la contrasenya. Per entrar cap a Déu cal passar per la porta que és Crist. Ell es Porta i Pastor alhora. I no hem de fer cas dels qui no són d’ell i dels pastors que «por no tener el espíritu ablandado en Cristo, ni entran ni dejan entrar» (St Joan de la Creu).

Crist és la porta, per aquesta porta entrà el bon lladre, Pere amb les seves llàgrimes, el deixeble estimat amb el seu amor, els màrtirs amb la seva glòria, els fills i les filles de Déu amb la seva humilitat i amb el cor penedit i humiliat. Per aquesta porta passarem tots, en el darrer èxode del poble de Déu. Es com si el Senyor ens digués, llavors: «Passeu, passeu, sou a casa», sou del meu ramat. Com cantem en el salm: «Som el seu ramat i el poble que ell estima». Creieu: amb Jesús com a pastor mai trobarem la porta tancada, ni serà tancada darrere nostra.

El Senyor, l’únic Pastor de l’Església, li prepara una «taula davant seu» i allí la nodreix divinament. És en l’Eucaristia que el Senyor li dóna la «vida a desdir», i la divinitza. L’Església allí és l’Esposa, l’Estimada. Per la qual el Senyor li ha donat la vida, Ell que l’ha fet sortir (èxode) a la terra de la llibertat. El mateix Esperit, aquesta Vida abundant, que li ha estat donada conduirà l’Església fins a la fi del temps.

dijous, 27 d’abril de 2017

Oh, Montserrat, bella muntanya, encara més bella Imatge, estimadíssima!


Les esglésies amb seu a Catalunya celebrem el dia 27 d’abril encara amb sentors de les roses de sant Jordi, la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Al bell mig del Principat i en una muntanya de formes singulars, úniques, que els angelets serraren, cobertes de romaní, una comunitat de benedictins conserva i venera, com un tresor valuosíssim la santa Imatge que forma part del nostre imaginari dels catalans. Tots els catalans d’una forma o altra porten Montserrat al cor. Ella és la Rosa d’abril i la millor flor de Pasqua. Poso tots els títols que el Virolai aplica a la Mare de Déu per pregar-los:

Rosa d'abril R/ Pregueu per nosaltres.
Morena de la serra R/ Pregueu per nosaltres.
De Montserrat estel R/ Pregueu per nosaltres.
Reina del Cel que els Serafins baixaren R/ Pregueu per nosaltres.
Alba naixent d'estrelles coronada R/ Pregueu per nosaltres.
Ciutat de Déu que somnià David R/ Pregueu per nosaltres.
Mística Font de l'aigua de la vida R/ Pregueu per nosaltres.
Roser del Cel, que els serafins voltegen R/ Pregueu per nosaltres.
Cedre gentil, del Líban corona R/ Pregueu per nosaltres.
Arbre d'encens, Palmera de Sió R/ Pregueu per nosaltres.

La poesia de Mn. Jacint Verdaguer s’inspira en el capítol 24 del Siràcida, en què l’autor sagrat compara la saviesa present enmig del poble com si habités en un jardí imaginari on arbres i  flors ho emplenen tot dels perfums. Són imatges molt propis de la poesia bíblica. L’Església cristiana, des d’antic, ha aplicat aquestes imatges de la Saviesa de Déu a santa Maria, ella que la «Càtedra de la saviesa» que és el Crist. Els monjos de Montserrat a clar del dia d’avui canten aquesta oda de la Saviesa, dedicant-la a la Mare de Déu.

Ella enmig del paradís, abans perdut i ara retrobat, per obra del Misteri Pasqual del Crist, és enmig del paradís el jardí de saludables perfums, ella (Maria) és la Mare del Bell Amor, el bell Amor, que és Crist. Tot escoltant el Nigra sum (de Pau Casals) dels escolans de Montserrat, recitem aquests versos tant bells de la Sagrada Escriptura, que la litúrgia – amb la seva llibertat – aplica a Santa Maria. Mare dels deixebles estimats del seu Fill. Llegiu aquest text lentament, es fa mel a la boca, pensant en la Mare de Déu. Ella ha arrelat per sempre en el nostre poble, que sigui un poble beneït on la vida sigui respectada, els pobres estimats i la llibertat donada i les comunitats eclesials donin el perfum de la caritat.

Del llibre del Siràcida (24:14-21)
Oda a santa Maria

12 M'he arrelat en un poble gloriós,
en la possessió del Senyor tinc la meva heretat.
13 Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l'Hermon.
14 M'hi he fet gran com la palmera d'Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut.
15 He escampat el meu perfum com el cinnamom i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima,
com la resina perfumada de gàlban, ònix i estorac,
i com el fum de l'encens de la tenda santa.
16 He eixamplat les meves branques com una alzina,
branques esplèndides i boniques.
17 Sóc com una vinya que treu brots plens de bellesa,
i les meves flors són esplèndides i abundants.
18 Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.
19 »Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits.
20 Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.