dijous, 27 d’abril de 2017

Oh, Montserrat, bella muntanya, encara més bella Imatge, estimadíssima!


Les esglésies amb seu a Catalunya celebrem el dia 27 d’abril encara amb sentors de les roses de sant Jordi, la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Al bell mig del Principat i en una muntanya de formes singulars, úniques, que els angelets serraren, cobertes de romaní, una comunitat de benedictins conserva i venera, com un tresor valuosíssim la santa Imatge que forma part del nostre imaginari dels catalans. Tots els catalans d’una forma o altra porten Montserrat al cor. Ella és la Rosa d’abril i la millor flor de Pasqua. Poso tots els títols que el Virolai aplica a la Mare de Déu per pregar-los:

Rosa d'abril R/ Pregueu per nosaltres.
Morena de la serra R/ Pregueu per nosaltres.
De Montserrat estel R/ Pregueu per nosaltres.
Reina del Cel que els Serafins baixaren R/ Pregueu per nosaltres.
Alba naixent d'estrelles coronada R/ Pregueu per nosaltres.
Ciutat de Déu que somnià David R/ Pregueu per nosaltres.
Mística Font de l'aigua de la vida R/ Pregueu per nosaltres.
Roser del Cel, que els serafins voltegen R/ Pregueu per nosaltres.
Cedre gentil, del Líban corona R/ Pregueu per nosaltres.
Arbre d'encens, Palmera de Sió R/ Pregueu per nosaltres.

La poesia de Mn. Jacint Verdaguer s’inspira en el capítol 24 del Siràcida, en què l’autor sagrat compara la saviesa present enmig del poble com si habités en un jardí imaginari on arbres i  flors ho emplenen tot dels perfums. Són imatges molt propis de la poesia bíblica. L’Església cristiana, des d’antic, ha aplicat aquestes imatges de la Saviesa de Déu a santa Maria, ella que la «Càtedra de la saviesa» que és el Crist. Els monjos de Montserrat a clar del dia d’avui canten aquesta oda de la Saviesa, dedicant-la a la Mare de Déu.

Ella enmig del paradís, abans perdut i ara retrobat, per obra del Misteri Pasqual del Crist, és enmig del paradís el jardí de saludables perfums, ella (Maria) és la Mare del Bell Amor, el bell Amor, que és Crist. Tot escoltant el Nigra sum (de Pau Casals) dels escolans de Montserrat, recitem aquests versos tant bells de la Sagrada Escriptura, que la litúrgia – amb la seva llibertat – aplica a Santa Maria. Mare dels deixebles estimats del seu Fill. Llegiu aquest text lentament, es fa mel a la boca, pensant en la Mare de Déu. Ella ha arrelat per sempre en el nostre poble, que sigui un poble beneït on la vida sigui respectada, els pobres estimats i la llibertat donada i les comunitats eclesials donin el perfum de la caritat.

Del llibre del Siràcida (24:14-21)
Oda a santa Maria

12 M'he arrelat en un poble gloriós,
en la possessió del Senyor tinc la meva heretat.
13 Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l'Hermon.
14 M'hi he fet gran com la palmera d'Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut.
15 He escampat el meu perfum com el cinnamom i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima,
com la resina perfumada de gàlban, ònix i estorac,
i com el fum de l'encens de la tenda santa.
16 He eixamplat les meves branques com una alzina,
branques esplèndides i boniques.
17 Sóc com una vinya que treu brots plens de bellesa,
i les meves flors són esplèndides i abundants.
18 Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.
19 »Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits.
20 Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III de Pasqua o dels deixebles d’Emaús (Cicle A)


En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.

Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist.

Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.

Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?» 

Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres.

dimarts, 25 d’abril de 2017

NIT DE PASQUA


Només aquesta nit sap quan el Senyor va ressuscitar. La fe cristiana no té com horitzó la creu del Divendres Sant, sinó la Pasqua del Senyor. I, per això, a tot el món els creients avui s’abracen, es desitgen la pau, se’ls il·luminen els ulls i es diuen: Veritablement el Senyor ha ressuscitat! Tota la litúrgia pasqual d’aquesta nit, santa entre totes, proclama la glòria del Senyor Vivent. 

Els primers germans no saben com dir-ho: Ha ressuscitat! Ell ha retornat d’entre els morts. És el Primogènit dels germans! El rumor s’escampa... i encara ara és divulgat, com una Bona Notícia que transforma els cors. La nit del món ha estat il·luminada, com retirada per la Llum del Senyor Ressuscitat. La primera creació és no res comparada amb la nova creació, que és la resurrecció de Crist. El Pare no abandonà el seu Fill i la distància entre el Pare i el Fill ha estat retrobada per sempre. És com si el Pare hagués trobat el Fill i l’hagués abraçat i amb Ell a tota la humanitat. A totes les existències. Ets el meu Fill, el meu estimat. 

La resurrecció de Crist fa que l’home se senti Infinit, cridat a Déu. Cridat a la vida. Ell ha obert l’eternitat per a tots nosaltres. El paradís de Déu. Hem sortit del temps, obscurs i gris, que no va enlloc i s’obre el temps de Déu. Que ha canviat? Tot. Hem estat batejats en Crist i som una nova criatura, i nosaltres passem de mort a vida, de pecat a gràcia... Si Crist no hagués ressuscitat no sabríem on són els nostres difunts. No sabríem a quin Déu pregar, no tindríem els sagraments, no tindríem la força de l’amor que sempre és dins, que ens fa incansables en estimar, (si l’Església deixés d’estimar...) i la certesa que encara que la creu marca la monstruositat del mal en el món, l’única resposta és la de l’amor. 

L’Església sap que el Senyor és el Vivent, se sent consolada per la Presència del Senyor. El testimoni de la Resurrecció de Crist no ve de fora, sinó de dins «jo sé que el meu Senyor ha ressuscitat». El Senyor ens ha donat el seu Esperit Sant que habita en els nostres cors i ha creat l’Església, la comunitat dels creients. Tinguem un sol cor i una sola ànima, estimem-nos i estimem a tothom que en això es coneixerà que som deixebles seus. Caminem junts... Crist ha ressuscitat veritablement en els nostres cors. És el Senyor. El qui viu i el qui ens ha donat Maria per Mare.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l’Octava Pasqual o de l’Amor Misericordiós (Cicle A)

Aquest diumenge es proclama en els tres cicles Jn 20:19-31. Jesús s’apareix el diumenge de Pasqua a la vesprada. Els deixebles eren a casa «reunits» i tancats per por dels jueus. Amb raó era perillós manifestar-se com a seguidor d’un que havia estat ajusticiat, podrien córrer la mateixa sort. Jesús entrà (per Ell no hi ha cap porta tancada ni paret que impedeixi la llibertat del seu cos espiritual) i es posa «dempeus» i «al mig» (Jesús és sempre el centre, tots en cercle a una distància equidistant envers ell) i els saluda amb el Shalôm. Imagino el goig interior dels apòstols, devien pensar: «És Jesús». Son els esdeveniments fundacionals de l’Església, sense el testimoni dels apòstols no hi cap fe i no hi ha res.

Es presenta amb les marques de la passió per recordar la seva oblació i perquè quedés palès que el qui fou crucificat és el mateix que ha ressuscitat. No és un altre, és el mateix Crist.

La trobada amb el ressuscitat és sempre una missió: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Després, el Senyor es manifesta com el Déu creador i inspira sobre d’ells l’Esperit Sant, representa la creació de la nova humanitat. És l’Esperit del Pare i seu, és l’Esperit de la mort i de la resurrecció. És important la referència temporal «al cap de vuit dies» perquè indica la celebració setmanal de l’Eucaristia els diumenges (pròpiament és la segona eucaristia de la història), des d’aleshores la successió ha estat ininterrompuda. El diumenge, com diu el Salm 117 «És el dia que ha fet el Senyor». Jesús, per la seva resurrecció ha creat el diumenge, altrament seria un dia qualsevol de la setmana, serà per sempre el dia del Senyor i el dia de l’Església, sense precedents en el món d’Israel i menys en el món pagà, és la institució més genuïnament cristiana.

En aquesta cena s’hi fa present l’apòstol Tomàs, que anticipa el positivisme modern (només el que es veu és real sense entendre que tampoc es veu la música, la bellesa, la bondat...). El Senyor, per tercera vegada els saluda amb la pau divina (éirené), la pau que els havia promès la nit del Dijous Sant. El Senyor s’adreça a Tomàs i li mostra les marques de la passió en el seu cos divinitzat i, quasi compassivament, amb tendresa, li diu «No siguis tan incrèdul, sigues creient». Tomàs queda vençut i rendit i la fe de Tomàs resplendeix com un raig de llum dins del seu cor. Des d’ara sempre serà de Crist i formarà part de la comunitat que joiosament diu: «Hem vist el Senyor». Llavors s’arriba a un moment (punctum saliens) de tot l’Evangeli de Joan, perquè Tomàs fa la professió de fe més alta: «Senyor meu i Déu meu» que vol dir «Tu ets el meu Senyor i el meu Déu», que són títols divins.

El dubte de Tomàs mereix que dels llavis de Jesús brolli l’última i la més gran benaurança, és última i més gran perquè és la que més ens pertany «Feliços els que creuran sense haver vist», des d’ara totes les generacions cristianes posteriors estaran cridades a entrar dins del cenacle per professar la fe en la divinitat de Jesús sense haver vist i el gran prodigi, realment increïble i inaudit, és que els cristians estimem a Jesús sense haver-lo vist mai en aquest món i aquest amor és font d’alegria.

Una altre qüestió que un dia explicarem és el significat de les nafres en el cos del Crist gloriós, que és un tema molt estimat pel Papa Francesc al qual ens ha dit repetides vegades que els pobres, els que sofreixen, els dèbils són la carn de Jesús i en aquesta carn hem de reconèixer les marques de la Passió del Senyor.

dissabte, 22 d’abril de 2017

TROPARI DE PASQUA DE LA LITÚRGIA BIZANTINA


“Una Pasqua divina avui se’ns ha revelat.
Pasqua nova i santa.
Pasqua solemníssima de Crist Llibertador.
Pasqua immaculada i gran.
Pasqua dels creients.
Pasqua que obre les portes del Paradís.
Pasqua que santifica a tots els cristians.
Pasqua dolcíssima, Pasqua del Senyor. Pasqua!
Una Pasqua santíssima se’ns ha donat.
És Pasqua. Abracem-nos mútuament.
Tu ets la Pasqua que destrueixes la tristesa.
Perquè avui Crist Jesús ressuscita brillant.

Estikiràs de Pasqua de la Litúrgia Bizantina

dijous, 20 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Evangeli de Mateu.- Evangeli de la Nit de Pasqua (Cicle A)


L’Evangeli de Mateu de la Resurrecció és encantador. Els Evangelis de Pasqua són els més grans, realment fonamentals. Tots els Evangelis de l’any tenen sentit per l’anunci de la Resurrecció però els de Pasqua són realment la plenitud de l’anunci evangèlic. No hi ha nova més gran que la Resurrecció de Crist.

Passada la festa, quan l’alba encara havia de despuntar, en el crepuscle impressionant del matí de Pasqua, les dues dones, Maria i l’altra Maria, es lleven i se’n van al sepulcre, tallat a la roca. Hi ha una teofania: «L’àngel del Senyor, baixat del cel», que havia fet rodolar la pedra del sepulcre i l’àngel s’hi havia assegut, entronitzat damunt la pedra del sepulcre, a manera d’entronització. El terratrèmol, el segon després del Divendres Sant, estremeix la terra. I l’àngel «resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la meu». Qui és aquest àngel del Senyor, sinó el Senyor mateix, vencedor de la mort? La tradició més antiga de l’Església de Jerusalem, que conservà els records més antics dels primers dies, anomenava a aquest àngel amb el nom arameu de Mi-ka-el, que vol dir: «Qui com Déu?». Com Déu només ho és el Fill, que com el dia de la seva transfiguració apareix en la seva glòria, resplendent amb la fulgència d’un llamp i amb vestits blancs com la neu. Els guardes se sobresalten i queden com morts per l’esglai. El missatger anuncia la resurrecció.

És la divina tendresa de Déu que sap que les persones davant la manifestació del sobrenatural s’omplen de por que els diu: «No tingueu por, sé que busqueu Jesús, el crucificat». Doncs bé: Aquest ni hi és aquí, ha ressuscitat tal com ho havia predit. Com devia ressonar això en el cor de les dones? De manera incisiva i quasi increïble (ho esperaven tot menys això). No és aquí i no hi serà mai més. Aquest sepulcre està destinat a ser buit per sempre. «Veniu a veure ell on havia estat posat» i «aneu de seguida» a dir als deixebles que «ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea». És a dir, quan arribin a Galilea ja li trobaran, i la història que va començar allí, encara no ha acabat, continua i torna a començar. Però elles no caldrà que vagin a Galilea per veure el Senyor (el seu amor a Jesús era massa gran per esperar, elles que esdevenien com la enamorada del llibre dels Càntics que de nit havia sortit per trobar l’amor de la seva vida), el trobaran en el camí. Un camí que fan «amb por, però amb una gran alegria» i corrents (sento el batec del seu cor) per anunciar als deixebles la nova més gran i inesperada.

Mentre corrien pel corriol que pujava a la ciutat, Jesús els sortí al pas i les saluda, dient-los: Shalom, Déu vos guard. Primer l’àngel (el Senyor mateix no recognoscible en la seva glòria i ara, en figura corporal, (ell mateix, amb la seva veu, el crucificat) i, naturalment, les dones «se li acostaren, se li abraçaren els peus i l’adoraren». Prosternades davant del Fill de Déu, que s’apareix als homes «com el sol d’un dia serè». ¿Què donaríem per saber amb quina figura van veure el Senyor? Què podien fer sinó caure als seus peus, com li podien mirar els ulls? Jesús els dóna una missió: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». S’acompleix així el salm 21 que Jesús havia començat a pregar a la creu quan el verset 23 es diu: «Anunciaré als meus germans el vostre nom». Els deixebles que havien fugit no tant sols no són rebutjats sinó que els anomena per primera vegada i meravellosament «els meus germans». Nosaltres som d’aquesta descendència, d’aquests germans que reben l’anunci de la resurrecció i talment atletes, a manera de cursa de relleus, l’hem de transmetre, generació rere generació. Les dones, «Maria i l’altra Maria» sempre seran representants del sexe femení, coratjós i capaç de grans amors, amb raó, i com a record, en la disposició més antiga de les esglésies, la banda de l’Evangeli estava reservada a les dones, perquè elles foren les primeres de rebre l’anunci de la Resurrecció.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Via Crucis 2017


Preguem:

Us demanem, Senyor,
la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat,
per la qual el vostre Fill
va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.
Per nostre Senyor Jesucrist.

1. ESTACIÓ – JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Condemnar a Jesús a mort és condemnar l’Amor. Expulsar l’amor de l’existència i del món és un infern, car llavors les forces del mal es desencadenen sense aturador. Només l’Amor pot salvar el món. Només la bellesa del Crist crucificat salva el món de sí mateix, de l’odi i l’orgull dels poderosos que espolien la raça dels pobres, sense nom, condemnats a malviure sense treball ni diners, sense goig.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


2. ESTACIÓ – JESÚS PREN LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Prenem amb Jesús la creu de la pròpia vida, tal com és a la seva presència i seguim-lo. El cristià no tant sols estima la creu, sinó que l’accepta i fins tot en dóna gràcies perquè així es pot assemblar amb el seu Senyor. La creu de la nostra vida –tot allò que ens és motiu de sofriment– no és nostra, és també de Jesús. Prenent la seva Creu va prendre totes les nostres i Ell amb el seu amor consola, dóna força i ens acompanya. Ell està al començament del camí de la fe, ens acompanya tota la vida i ens rebrà gloriós en el seu Regne.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



3. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Jesús humiliat, postrat, a terra, enmig dels carrers de Jerusalem. Calia que fos així perquè els humiliats per la vida, vexats pels sofriments, el trobessin allí, a terra. Jesús els és germà en la seva humiliació. Solidari amb ells, car només un pobre pot comprendre un altre pobre. Ell que estima com un tresor la seva vida.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



4. ESTACIÓ – JESÚS RETROBA LA SEVA MARE


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

En el camí de la vida –amb la creu que ens cal portar de dolor– sempre retrobem la mare. Una mare en té prou amb la mirada per a comprendre-ho tot d’un fill. I Maria pensà: «No et puc veure així, fill meu, preferiria mil vegades la meva mort abans que la teva». La mirada de Maria és de consol, ella «la Compassiva», ella «la plena de misericòrdia». El piadós sant Bernat es pregunta: «Qui patia més, la mare o el Fill?».
Tractant amb un noi, víctima de la drogoaddicció, una mare va dir a un mossèn: Cuide a mi hijo, padre, no lo deje. Sí, l’amor de les mares envers els fills els salven en aquest món i en l’altre. Preguem per les mares que ploren sobre els seus fills.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


5. ESTACIÓ – EL CIRINEU AJUDA A JESÚS A PORTAR LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Cirineu, l’estranger que venia del camp, segons els evangelis, representava l’Església. L’Església visible i l’altra Església, la que només Déu coneix. El Cirineu és el representant de tantes persones que ajuden als altres a portar la creu. Beneïts siguin tots els voluntaris, per exemple, que recullen els qui venen de l’infern de la guerra, a la illa de Lesbos. Beneïdes totes les persones que recullen les pateres que arriben a les platges de Lampedussa, on la Creu ha estat exaltada. Beneïts els seus cors i els seus braços. Benaurats tots els qui fan el bé. Benaurats tots els Cirineus del món. Tot el bé que es fa s’uneix a tot el bé que s’ha fet en el món des del seu començament. Un bé que es recollit per Déu, plenitud de bé i d’amor. El Cirineu –que no formava part dels deixebles– ens recorda les paraules tant clares i precises: «Tot el que féreu o deixàreu de fer per un d’aquests germans meus, per insignificant que sigui, m’ho féreu o m’’ho deixareu de fer a mi».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



6. ESTACIÓ – LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Verònica significa la «la veritable imatge» de Jesús. Al vel de la Verònica (de la veritable imatge) hi ha imprès el rostre de l’home de dolor, el portat a la mort sense motiu. L’home de dolor que dóna la vida i aquesta és la imatge més autèntica de Jesús, la que s’hi assembla més. Aquest és el rostre del Fill estimat del Pare.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


7. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Jesús cau de nou a terra. Tot era insuportable. També els pecats que portem són insuportables, càrrega feixuga que ens aclapara i ens avergonyeix. El pecat sempre ens humilia, però el pecat més gran és no aixecar-nos, i encara més greu és tirar endarrere i desistir. Postrat a terra –enmig de la cridòria dels soldats i de l’anonimat de la gent que passava– Crist es fa solidari amb els pecadors que som nosaltres, car és pels nostres pecats que moria i cal sentir els braços de Jesús que ens ajuden a aixecar-nos, i la paraula de Jesús, a cau d’orella del penitent: Jo t’absolc dels teus pecats. Tu vals infinitament més als meus ulls que els teus pecats. Ets un fill i una filla estimada de Déu, és per tu que he anat a la Creu, és per tu que he donat la vida, t’estimo i et vull donar la vida eterna».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


8. ESTACIÓ – JESÚS CONSOLA LES DONES DE JERUSALEM.

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Consoleu, consoleu al meu poble, diu el Senyor, digueu-li que ja ha patit més del que calia, digueu-li que ja li arriba el temps de la seva pau. Preguem pels nostres germans perseguits per causa de la fe, pels cristians de la plana de Mossul a l’Irak i en tants altres llocs del món. Coneixen la mort, l’exili, la violació de les seves filles i la tortura. Les seves Esglésies han estat destruïdes, les icones de la Mare de Déu tirades a terra. Consoleu els nostres germans en la fe. Consoleu els preveres i els religiosos, que els hagués estat tant fàcil de marxar, però s’han quedat allí, amb el seu poble. Que el Senyor consoli l’Església perseguida. Només Ell pot fer. Que arribi allí el missatger de la pau.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


9. ESTACIÓ – JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Per tercera vegada i a prop del Calvari. Jesús encara s’aixeca, cal arribar fins al final. La humiliació del Senyor obre un camí per la vida: «Ell ha ensenyat en Ell mateix el camí de la humilitat per retornar cap a Déu» (diu, sant Agustí ). Tinguem present tantes existències humanes que arriben al límit de les pròpies forces i diuen: «No puc més, Senyor». Els límits del sofriment són veritablement terribles. És com un sentir-se morir. Que aquestes existències trobin els braços de Crist que els dóna la mà i els diu: «Sí que pots, jo estic amb tu». Amb l’amor del Senyor tot és possible. L’Escriptura diu: «Si som constants amb Ell en les proves, també regnarem amb Ell» (2 Tim 2:12a).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



10. ESTACIÓ – CRIST ES DESPULLAT DELS SEUS VESTITS


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Els pobres vestits del Senyor, la túnica i el mantell de l’Anyell immaculat, xops de sang i de terra. El seu calçat i la cinta vermella que els joves d’Israel portaven per recollir-se els cabells. És la pobresa del Fill de Déu viscuda fins al final i en plenitud.
Ell que predicà la benaurança dels pobres i que digué que el Fill de l’home no té lloc per reclinar el seu cap (Mt.8:20), ara sí que el troba, en el tronc de la seva Creu. Allí reclinarà el seu cap. Tota la Trinitat era present. Tots tres ho sabien, ells que són la substància del mateix i únic Déu. El Pare sabia tot el que el Fill patia, i el Fill sabia tot el que el Pare patia per Ell en el mateix amor crucificat del Sant Esperit. I tot aquest amor, també aquest dolor, era per nosaltres, per mi i per tu. Nu i pobre vingué el Verb en aquest món, nu i pobre el Verb de Déu, revestit d’humanitat, entrarà a la vida de Déu, aquella vida que posseïa amb el Pare. Vet aquí el nou Adam, prop de l’Arbre de la Vida. El primer desobeí i el segon fou obedient fins a la mort i «una mort de creu». La nuesa del nou Adam ens retorna a la innocència original i davant del Crist despullat hem de dir: «L’alegria més gran de la meva vida és ser fill de Déu en tu, Jesús estimat». Si per Quaresma sentim les llàgrimes i el plany d’Adam davant de les portes del paradís perdut, per Pasqua sentim els crits de joia de la humanitat que retroba el paradís i el Regne i la túnica del baptisme, aquella que els soldats no gosaren esquinçar.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



11. ESTACIÓ – CRIST ÉS CLAVAT A LA CREU


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Amb un esgarrifament i un esglai dels qui el seguien la Creu fou elevada. Maria i el deixeble eren allí, amb els pecadors que crucificaven el Fill. L’Església (els apòstols) l’havia abandonat i un dels seus l’havia traït. La Creu és encara elevada sobre el món amb l’immens Gòlgota del sofriment de tota la humanitat i del sofriment innocent. Aquests dies ha arribat la fatídica notícia de les armes químiques esclatades a Síria. Crist és crucificat en tots els innocents, la seva Creu és elevada davant nostre. I no hem de fugir, ni mirar a una altra banda o fer veure que no ho veiem. Maria era allí sofrent, com una mare de Síria que plora pel seu fill mort per causa de les armes químiques. Entre sanglots aquesta dona ha dit: Això és el regne de l’odi. El regne de l’odi és el Maligne que no coneix què vol dir estimar. Preguem per la pau en l’estimada Síria. Que les forces del mal desencadenades allí, com en el calvari, siguin aturades. Preguem en silenci pel do de la pau. Doneu la pau al nostre temps (Silenci).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


12. ESTACIÓ CRIST MOR A LA CREU

Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Com diu el tropari de la litúrgia de l’orient: Que tota la creació calli i tota carn emmudeixi per la mort del Fill estimat del Pare. Realment: «Tot s’ha complert». I allí on el Fill inclina el cap sobre el seu pit, ple de l’amor al Pare, l’Esperit Sant és donat. És el primer fruit del seu retorn al Pare. La vida neix allà on la vida és donada. Crist ha mort amb una doble mirada, vers el Pare, obedient fins al darrer alè de la vida i vers la humanitat. Un únic i un mateix amor. Estic segur que la darrera mirada de Jesús va ser per la mare, com si digués: «Es perquè siguin tots, com tu, oh Mare, que moro».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



13. ESTACIÓ CRIST ES DAVALLAT A LA CREU I DONAT A LA MARE


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

El cos de Crist és davallat de la Creu. Maria el rep. Era la mare i estremida besa el cos immaculat de l’Anyell. L’han reduït al no res. El cos de Crist glorificat serà confiat a l’Església, el cos de l’Eucaristia, celebrada, rebuda i adorada. (L’Església sense l’Eucaristia no seria res). Però el cos de Crist també són els pobres i desvalguts, la humanitat sofrent. Sobre ells el Senyor també ha dit: «Això és el meu Cos». També el Cos de Crist és l’Església, la tractada sense miraments pel món, avergonyida dels pecats dels seu fills, però també l’Esposa fidel que estima, prega i serveix en els seus sants. En el Cos de Crist davallat de la Creu resplendeixen els fills i filles de Déu (el sant poble de Déu) que viuen la crida a la santedat i que volen estimar Déu per damunt de totes les coses. Són els fills i filles de Déu que viuen i moren amb la humilitat dels fills de Déu i que són cridats a asseure’s a la dreta del Pare amb Jesucrist. Veniu, fills meus, rebeu en herència el Regne que Déu us havia preparat des de tota l’eternitat.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.



14. ESTACIÓ- CRIST ÉS SEPULTAT


Us adorem, oh Crist, i us beneïm. R/ Perquè amb la vostra Creu heu redimit el món.

Recordem els nostres difunts, ells han estat sepultats en la mort de Crist. Són els deixebles de Jesús que ens han precedit a les nostres parròquies i comunitats. Recordem els difunts que no deixen cap amic en aquest món que els recordi. No hi ha res més trist que l’enterrament d’un pobre. Així fou l’enterrament de Jesús. Però el qui va anar a veure de nit a Jesús per por, al final és el qui li compra un llençol per la seva sepultura. El leccionari que tanquem el Divendres de la mort del Senyor és tornat a obrir la nit de Pasqua per anunciar el més gran dels Evangelis i que els conté a tots: No busqueu entre els morts Aquell que viu. Ha ressuscitat. Està amb el Pare. Ens ha donat l’Esperit i ens convoca com Església. El Llibre de la Nova Aliança roman des d’aleshores obert (ningú el pot tancar) com a promesa i llum que il•lumina els nostres passos. La Creu a l’horitzó roman plantada i esdevé, com diu l’apòstol: «Saviesa, escàndol i follia pel món» i ens recorda les paraules de Pau (Col 1:24): «Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor. R/ Tingueu pietat.


Parenostre per les intencions del Sant Pare i per la indulgència

dijous, 6 d’abril de 2017

Hora Santa.- Dijous Sant 2017

El Testament del Senyor

Indicacions:

Cal tenir preparat un també per llegir els textos. L’Hora santa no és cap acció litúrgica, per tant no hi ha ni salutació ni benedicció. Que els lectors llegeixin pausadament (molt pausadament perquè l’assemblea pugui interioritzar). El qui presideix la celebració que llegeixi la monició ambiental i introdueixi en aquesta hora de pregària i d’adoració. Que tot es faci pausadament i en pau. Si disposeu i teniu possibilitats: el punteig d’una guitarra ajuda o de l’orgue suavíssima, en tot cas, és sempre preferible el silenci. És la nit del Dijous Sant. Es poden preparar tres ciris o llànties davant del Monument i el lector que llegeix cada fragment dels tres evangeli pot encendre’ls a manera de signe. Els cants sempre depenen de les possibilitats de cada lloc, sigueu creatius. Després de cada text evangèlic també es pot recitar un salm, que indico, tots estan als cantorals de MD i així no cal fer fotocòpies.


Cant inicial: El vespre abans (MD 354)

Monició ambiental

Entrem en la pregària del cor, estem davant del Senyor Jesús en el sagrament de l’Eucaristia. Entrem en comunió amb el Crist que per nosaltres accepta la voluntat del Pare a Getsemaní. Adorar el Senyor és estimar-lo i obrim el Testament que el Senyor ha segellat amb la sang de la seva creu.  Mort el testador, diu la carta als Hebreus, el Testament és intocable, ens pertany per sempre. Tot el que el Senyor ens ha donat és nostre i ningú ens ho podrà prendre.

«Digne és l’Anyell que ha estat immolat d’obrir el document» i «Ell ens ha fet dignes de tenir part en l’herència, reservada dalt del cel per nosaltres». El Senyor ens ha donat com herència els tres dons més grans: el manament nou de l’amor, l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal. Aquest és el seu Testament, sense caducitat ni prescripció. Tot això ens ho ha donat en el Sagrament de la Cena, demà ens donarà encara un altre do, que forma part del seu Testament, a Maria per Mare.

El Senyor ens estima tal com som, Ell sap on ha arribat la nostra fe i la nostra caritat, també la nostra pregària. El Senyor ens estima tal com som, però ens somnia una mica millors i ens vol «més deixebles».

El Senyor sap de tots els nostres sofriments i de les nostres infidelitats. Com diu el Salm: Vós porteu el compte de la meva vida errant i recolliu dins del vostre odre totes les meves llàgrimes. Preguem en aquesta nit sant ardentment, per nosaltres, pels qui estimem, per l’Església, pel món. Acompanyem Jesús que plora per nosaltres a Getsemaní i per nosaltres accepta la voluntat del Pare. Sentim que el Senyor ens diu: «Adora’m ara en l’Eucaristia de la nit del Dijous Sant. Jo sóc al començament de la teva fe, i t’acompanyo en el camí, no et deixaré mai sol, fins i tot quan m’oblides, i al final em retrobaràs en la plenitud de la meva glòria».

Silenci

Vós que ens heu donat el manament nou de l’amor
    Senyor, tingueu pietat/ Senyor, tingueu pietat
Vós que ens heu donat el Pa de la Vida
    Senyor, tingueu pietat,/ Senyor, tingueu pietat
Vós que ens heu donat el Sagrament del vostre sacerdoci
    Senyor, tingueu pietat/ Senyor, tingueu pietat

Preguem:

Senyor,
    vós que duguéreu a terme l’obra de la redempció dels homes
    pel misteri pasqual del vostre Fill únic,
    concediu que experimentem sempre
    nous augments de salvació
    els qui, en la celebració dels sagraments,
    proclamem amb fe
    la mort i la resurrecció del vostre Fill.
Ell, que amb vós viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant,
    Déu, pels segles dels segles.

El manament de l’amor

De l’Evangeli de sant Joan:

«Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.  Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Cant: Si jo parles mi llengües (MD 137, del grup Canta la teva fe), On hi ha veritable amor (MD 344), Jo crec en l’amor MD 75 La bondat i l’amor del Senyor (MD 50), Tothom coneixerà que som del Crist (MD 112) o bé es recita el salm 24: MD 402.


Meditació

El Senyor ens ha donat el seu amor, amb aquest amor aprenem d’estimar-nos els uns als altres. L’amor del Senyor fa que el manament de l’amor sigui nou cada dia. L’amor de Crist no és una idea ni un sentiment, és gràcia pura que portem al cor, és gràcia de l’Esperit Sant (Rm 5:5). És una gràcia de compassió, és comprendre que l’altre és un bé per a mi, que ens deia el Papa Francesc al començament de la Quaresma. Es reproduir en nosaltres la creu de Jesús, amb els braços oberts per acollir, per donar, per sostenir. És ser un regal pels altres i caminar amb els altres, participant de les seves alegries i dels seus problemes. Només les persones som capaces d’estimar gratuïtament, són les restes de la nostra semblança de la imatge de Déu. Hi ha coses que es poden fer pagant o cobrant, o les poden fer les màquines (robots), només les persones tenim la capacitat d’estimar gratuïtament. Estrenem cada dia el manament nou de l’amor, que mai envelleixi en nosaltres. L’amor de Jesús, aquest «com jo us he estimat» és la font de l’amor que mai envelleix, que mai es cansa.

Silenci llarg de pregària.

L’Eucaristia

De l’Evangeli de sant Joan:

«Jesús els diu:-Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia. Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel»,  i es preguntaven: -Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel? Jesús els digué:-No murmureu entre vosaltres. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell».

Cant. No fixeu els ull (MD 121) Es tant a prop meu ( MD 122), Jo crec en vós (MD 13)  O bé es recita el salm 144. MD 417

Meditació

Nosaltres no murmurem com els jueus, que no entenien ni podien entendre, nosaltres sí que sabem com Jesús s’ho ha fet per a donar-nos el pa de la vida, per a fer-ho ha hagut de morir a la creu. L’Eucaristia és presència de Crist en nosaltres: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo, en ell». No hi ha moment més alt ni més profund de comunió amb Crist aquí a la terra que quan rebem el Cos del Senyor. Fixeu-vos en la intimitat: «Ell en mi i jo en Ell». Tots dos amb una plena reciprocitat. D’aquesta intimitat en brolla l’Església i es crea la comunió eclesial, perquè Crist està en cadascú i en tots. L’Eucaristia és vida, penyora de resurrecció, aliment dels qui pelegrinen cap al Regne. Adorem profundament l’Eucaristia. A diferència de l’aliment corporal, en el qual nosaltres l’assimilem, per créixer i viure, en l’aliment de l’Eucaristia, és a la inversa, Crist ens assimila al seu Cos i ens dóna la vida, vida de gràcia i fa que la nostra existència sigui pasqual, això és, joiosa, humil, entregada i plena de confiança en el Pare del cel, la voluntat del qual volem complir. Diguem a Jesús: «Senyor, no sabria viure sense el vostre amor».

Silenci llarg de pregària

El ministeri sacerdotal

De l’evangeli de sant Joan:

«Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que tu m'has donat. Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc.  No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat.  Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat. »No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat.

Cant: Vós sou Senyor ma fortalesa (MD 17) o bé es recita el salm 22 (MD 407).

Meditació

El darrer que va fer Jesús –abans de sortir cap a l’hort de l’Oliveres- és pregar pels apòstols. El Senyor els havia fet partíceps del seu sacerdoci que transmetrien pel Sagrament de l’Orde a molts germans, generació rere generació, fins que Ell torni. El sacerdoci ministerial forma part del Testament del Senyor, de l’herència que ens ha donat. Ells seran consagrats en la Veritat, que és la seva Paraula, ells hauran d’estar en aquest món i hauran de ser alliberats del Maligne, ells no seran compresos, com tampoc ho fou Jesús, perquè la nit no pot comprendre el dia. Però ells portaran la joia de la fe, una joia completa. Ells hauran de viure dins de l’Amor de la Trinitat: «Que també ells estiguin en nosaltres, Pare». Amb el sacerdoci ministerial se’ns va donar l’Església com a comunió eclesial. Preguem intensament pels nostres sacerdots, que visquin amb l’amor de Crist dins del cor. Que no cerquin altra cosa que estimar Jesús i fer-lo estimar. I demanem al Senyor el do de les vocacions noves i santes per a la vida de l’Església. Tantes vegades el Senyor ha dit en la pregària sacerdotal: «Vinc cap a tu, Pare». Tots som viatgers, poble que peregrina cap al Regne, pels camins insospitats que ens porta el Senyor, pel camí que Ell ha escollit per nosaltres. Sempre amb la creu de l’amor, no hi ha cristianisme sense creu.

Silenci llarg de pregària

Les 10 intercessions

Un lector proposarà aquestes 10 pregàries i els fidels contestaran amb una resposta, la millor: Kyrie elesion.

1.   Pel Papa Francesc i per les seves intencions. Que el Senyor l’ajudi a presidir la comunió de les Esglésies en la caritat, el consoli i li sigui donada sempre l’alegria de l’Esperit Sant.

2.   Per les zones devastades per la guerra (la interminable guerra de Síria, els conflictes armats de l’Africa): Que la pau sigui donada al món i tanta gent deixi de sofrir.

3.   Pels ingents camps de refugiats, sense recursos, sense escola, sense futur, pels pròfugs i exiliats: Que el Senyor els ajudi i ajudi també tots els qui els ajuden

4.   Per la nostra arxidiòcesi, pel bisbe Jaume, pels preveres i pels diaques, per totes les parròquies i comunitats: Que tots sentim la presència del Senyor que ens acompanya.

5.   Pels qui sofreixen, per manca de recursos econòmics i pels qui pateixen la manca d’un treball digne: Que trobin una societat solidària i una Església compassiva i acollidora.

6.   Pels qui estan malalts, amb les malalties greus que fan patir a les famílies, per les persones que pateixen depressió i tristesa; també pels malalts mentals i pels seus familiars: Que ningú es trobi sol, que sentin la presència del Senyor que els estima, els ajuda, els dóna esperança o consol.

7.   Pels joves cristians que rebin l’efusió de l’Esperit Sant i els doni la certesa de la fe, i pels altres joves que ja s’han acostumat a viure sense Déu i sense l’Església: Que l’Esperit Sant ens doni apòstols de la joventut.

8.   Per la nostra estimada parròquia (Comunitat): Que el Senyor la beneeixi, que creixen en l’amor de Jesús, que Ell sigui el cor i el centre de la nostra comunitat.

9.   Per les persones que estimem (diguem en silenci els seus noms), que els arribi ara mateix, com a fruit de la fe i de l’amor, la benedicció de Déu.

10.      Pels cristians de la plana de Móssul (l’antiga Nínive) a l’Irak i en tants altres llocs del món, que coneixen una furient persecució, el martiri, l’exili: Que el Senyor als ajudi i se sentin sempre sota la protecció de la Mare de Déu.

     Es poden afegir intencions lliures

    Pare nostre

    Mentre sigui abans de les 12 de la nit es pot cantar el     Tantum ergo i encensar el Sagrament.


diumenge, 2 d’abril de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge V de Quaresma (Cicle A)

Llàtzer, surt fora!!

El darrer evangeli de la gran Quaresma conté el relat de la narració de la resurrecció de Llàtzer. Sempre m’he preguntat on va néixer l’amistat de Jesús amb Maria, Marta i Llàtzer, els tres germans, que el Senyor estimava. L’Evangeli no ens ho diu. La figura femenina de Marta és eclesial. Representa anticipadament tota l’Església. Ella dirà a la nit de Pasqua: Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, las vida i la resurrecció. Llàtzer ressuscità per tornar a morir, però Crist ressuscità per sempre. Cap home en la història ha dit: Jo sóc la resurrecció i la vida. La vida de Crist ens ha estat donada, regalada, repartida. Viscuda en aquest món i plenament en la vida eterna.

El Senyor se n’ha anat vers el Pare i allí ens ha preparat un lloc. Un lloc per cadascú de nosaltres. Un lloc que ens té reservat en el cel. Per cadascú. Això és meravellós. Al final absolut el Crist cridarà sobre nosaltres i ens farà sortir de la mort i el primer que veurem és el seu Rostre gloriós.

Si bé és cert que en aquest món morim cada dia, també és cert que en aquest món la vida de Crist ens va prenent per la fe i la gràcia. Com Marta, amb l’Església, diguem: Sí, Senyor, crec que tu ets la Resurrecció i la Vida i que tens un cel reservat per a mi. Un lloc reservat per a mi i que ara està buit, és per a mi i pels meus germans. Des d’aleshores el Senyor treu les lloses de la nostra vida i ens diu: «Surt de la teva tristesa, de la teva superficialitat, del teu tancament ...» «Surt a la vida, respira l’Esperit Sant i camina. Vés cap a Déu. Canta i estima».