SALMS PASQUALS (I)

SALM 109

La següent sèrie de salms els designem "Salms pasquals" ja que la tradició litúrgica de l'Església els ha resat com a profecia de la glòria del Senyor Ressuscitat ia lloança seva. Aquest ús s'origina ja en el Nou Testament. Amb raó aquests salms són presents en la celebració de les Hores del diumenge sobretot, i, presents d'una manera especial en el Temps Pasqual i en la tríade de les solemnitats: Pasqua, Ascensió i Pentecosta. La més antiga tradició litúrgica romana va diferenciar el Temps de Pasqua de la resta de l'Any litúrgic, ja sigui per l'ús establert d'uns salms determinats com per la profusió de l'al•leluia. S'explicita el sentit pasqual de cada salm amb l'antífona pròpia indicada per al temps de Pasqua.

El Salm 109: Dixit Dominus a Domino meo, l'Església el canta cada diumenge com a primer salm de les II Vespres del Dia del Senyor. Generacions i generacions de cristians han cantat aquest Salm quan el sol es pon el Dia del Senyor i el cantaran fins que el Senyor torni. Realment és suggestiu que la comunitat, reunida al capvespre del Diumenge, per a l'oració vespertina comenci la salmòdia amb el Salm 109 ja que aquest constitueix una proclamació del Senyor ressuscitat i glorificat. És el dia que l’Església ha celebrat l'Eucaristia, és el primer dia de la nova creació. Precisament des d'aquesta perspectiva, el Salm esdevé un cant lluminós adreçat per la litúrgia cristiana al Ressuscitat en el dia festiu, memòria de la seva Pasqua. És el Salm més cristià del saltiri. L’Església reunida al capvespre del dia del Senyor amb el salm contempla el cel obert amb el Crist, assegut a la dreta del Pare. Això li és una gran alegria.

Realment és el Salm més cristià ja que el Senyor Jesús s'atribueix a si mateix les seves paraules: Per tant, si David l'anomena Senyor, com pot ser fill seu? (Mt 22:45). Ell mateix es refereix al Salm quan en el Sanedrí parla de la glòria del Fill de l'home assegut a la dreta de Déu (Mt 26:64). També l'apòstol Pere en la seva predicació kerigmàtica del dia de la Pentecosta cita el al Salm: A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha donat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu. Perquè David no va pujar pas al cel, però va dir: “Oracle del Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta, i espera que posi els enemics com a escambell dels teus peus” (Ac 2,34-35).

És el Salm més citat del Nou Testament, fins a 14 vegades i sant Agustí diu al principi de la seva predicació que "és un salm breu per les seves paraules, però dens en els seus continguts" (In Ps 109,1) i proclama aquestes solemnes paraules en la seva predicació:

"Era necessari conèixer l'únic Fill de Déu, que havia de fer-se present els homes, per assumir l'home i esdevenir home a través de la naturalesa assumida: va morir, va ressuscitar, va ascendir al cel, on seu a la dreta del pare i ha complert entre les nacions el que havia promès [..] Tot això, per tant, havia de ser profetitzat, havia de ser anunciat, havia de ser comunicat com destinat a venir, perquè, venint d'una manera sobtada, no donés lloc a la por, ans al 'contrari: ja que havia estat anunciat, fos acollit amb fe i esperat amb alegria. Dins d'aquestes promeses cal incloure aquest Salm, que profetitza, en termes tan clars i explícits, a nostre Senyor i Salvador Jesucrist, que no podem tenir el més mínim dubte que realment es proclama el Crist” (In Ps 109:3).

El primer oracle: Crist, Rei exaltat a la dreta del Pare

En el primer oracle (v.1) s'escolta la Paraula més alta de la gloriosa i indivisible Trinitat. És la Paraula de Déu (Jahvè) dirigida a aquell que és "el meu Senyor" (Adonai), investint-lo de la seva pròpia glòria i entronitzant-lo com a rei victoriós: "Seu a la meva dreta". Jesús és el rei vencedor en la seva Creu que per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts. Jesucrist que va pujar al cel i està a la dreta de Déu, ell se'n va anar al cel i està a la dreta de Déu. A ell estan sotmesos àngels, autoritats i poders (1Pe 3:22) i ara espera que Déu faci dels enemics l'escambell dels seus peus, l'últim enemic és la mort. El darrer enemic destituït serà la mort. Així sant Pau escriu: Crist ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus (1Co 15:35)

És a partir d'aquest Salm que l'Església va articular el llenguatge de la fe i les paraules del Credo: "Sedet ad dexteram Patris" (Seu a la dreta de Déu Pare). El tema de la sessio Christi ad dexteram Patris és particularment entranyable en la comunitat del Nou Testament i és present en els antics himnes cristològics (Fl 2,6-11; 1Tm 3,16). La resurrecció manifesta el Senyor com el Kyrios de tot l'univers. També es troba en un dels himnes més antics de la litúrgia, el Glòria: Vós que seieu a la dreta del Pare, tingueu pietat de nosaltres.

Segon oracle: Crist, Fill de Déu des de l'eternitat

El que ha estat exaltat i ara s'asseu a la dreta del Pare és el qui ha estat engendrat, com la rosada, abans de l'aurora i la glòria sagrada ja era príncep des del dia del seu naixement (v. 3). Aquest verset és molt arcaic segons els exegetes i és difícil establir correctament el seu text original, d'aquí la disparitat d'interpretacions. Sigui quin sigui el text original l'Església orant ha confessat la seva fe a través d'aquestes paraules en la condició divina de Crist. El qui seu a la dreta de Déu és també el qui ha estat engendrat abans de tots els segles, perquè ell és «Déu de Déu, llum veritable nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat i de la mateixa naturalesa del Pare», per això el salm confessa que des del principi ha estat engendrat. I també es diu que és príncep des del si de la mare, amb una al•lusió preciosa a les entranyes de la Immaculada Verge Maria. El salm canta, doncs, tant la concepció del Messies, com el seu naixement virginal. És la glòria de Déu que es manifesta, la glòria que Jesús reclama per a sí en la seva pregària sacerdotal: Ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís (Jn 17:4).

Tercer oracle: Crist, summe i etern sacerdot

El que ha nascut abans de l'aurora in splendoribus sanctis és sacerdot, amb un sacerdoci que ve del cel, més enllà i abans fins i tot que el sacerdoci levític, que uneix i reconcilia Déu i l'home. Un sacerdot, sine patre sine matre sine genealogia, per indicar que és do de Déu. Sota la figura de Melquisedec (rei de pau) es presenta davant el poble amb l'ofrena del pa i del vi es profetitza a Crist que lliura eucarísticament seu Cos i la seva Sang. La carta als Hebreus desenvolupa aquí amb una bella teologia, contraposant l'ordre de Melquisedec a l'ordre del sacerdoci levític per manifestar la superioritat del primer i per revelar el nou tabernacle, no construït per mans humanes: Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec (Hb 6:20).

Tant els fidels, com els ministres ordenats, tenen goig de cantar: El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec. L’aliança segellada per Jesucrist, sacerdot de la nova aliança, mai més serà derogada i roman per sempre. Ni tan sols els nostres pecats poden que Déu es desdigui del que en Crist i per Crist ens ha promès.

En Ell, per tant, tenim l'àncora de la nostra esperança. No hi ha res de efímer en Crist, amb Ell tot roman per sempre. L'Església participa, amb el cant del Salm, dels misteris de l'Espòs, perquè el que es canta en el Salm es compleix en ella, sobretot en el Dia del Senyor. Certament ella, l'Església, participa de la seva reialesa victoriosa, de la seva filiació divina, del seu sacerdoci; amb raó som un poble de reis i de sacerdots. (Les paraules Tu es sacerdos in aeternum han estat sempre presents en la litúrgia del sagrament de l'Orde).

Amb raó l'assemblea desitja i exclama: Que el Senyor estengui lluny des de Sió, el poder del teu ceptre. Un ceptre que segons sant Joan Crisòstom, és la seva santa creu, perquè els enemics siguin posat a l'estrada dels seus peus, no per destruir-los, sinó perquè allí el reconeguin com a Senyor. Déu Pare que està a la seva dreta, el dia del seu poder trencarà les forces del mal perquè no facin més mal a la terra. Vegeu el comentari del salm de sant Joan Crisòstom: Expositio in Psalmum CIX 3, 4 i 5 ss).

Finalment en l'enigmàtic v.7: De torrente in via bibet, propter ea exaltabit caput, el Senyor ha abaixat el cap per beure del torrent de la nostra humanitat i ha estat humiliat és el que per la seva resurrecció s'aixeca per portar al seu poble a la seva heretat. Ell sempre va davant. Crist sempre davant nostre i per sobre nostre. Però també Crist en nosaltres esperança de la glòria (Col 1:27).

El salm es canta a les II Vespres dominicals i a gairebé a totes les solemnitats. Amb el salm 109, tant en el curs romà i monàstic, començava la sèrie dels salms de vespres que es distribuïen setmanalment amb cinc salms cada dia fins al salm 147. Va ser un ús secular que va perviure fins a la reforma de l'Ofici Diví. És bonic pensar que generacions de creients, entre ells tants sants i santes, han cantat la glòria del Senyor amb aquest Salm, en el qual David, inspirat per l'Esperit Sant, va anunciar a l’avançada la glòria del seu Senyor.

Les comunitats cristianes reunides per a les Vespres del diumenge, joioses de celebrar el dia del Senyor han de cantar amb alegria i una gran esperança aquest salm. La bellesa no resideix en les paraules, sinó en el que aquestes anuncien: Crist està assegut a la dreta de Déu Pare i és el rei victoriós i el sacerdot d'una nova aliança, de la qual nosaltres pel baptisme i la fe formem part. No hi ha alegria més gran que proclamar amb el Salm, que Jesús coneixia i que els apòstols feien servir per predicar la resurrecció, Jesucrist és rei i sacerdot amb un regne que no tindrà fi i amb un sacerdoci que mai serà abolit. La comunitat eclesial se sent joiosa de cantar-lo i s’hi complau.

El salm es canta amb el bell i sobri to setè gregorià. Les antífones enriqueixen el Salm amb perspectives sempre noves segons el temps litúrgic i les solemnitats.

SALM 109

Oracle del Senyor al meu Senyor:

«Seu a la meva dreta,
i espera que faci dels enemics
l'escambell dels teus peus»

Que el Senyor estengui lluny des de Sió
el poder del teu ceptre.
Impera enmig dels enemics.

«Ja eres príncep el dia que vas néixer,
tens la glòria sagrada des del si de la mare,
des del principi jo t'he engendrat».

El Senyor no es desdiu d'allò que jurà:

«Ets sacerdot per sempre,
com ho fou Melquisedec».

El Senyor és al teu costat,
i abat els reis el dia que s'indigna;
judica els pobles, i els fa presoners,
abat governants arreu de la terra.

Et fa guia del poble camí del seu país;
així redreçaràs el cap.

Preguem

Senyor, Déu totpoderós, vós heu glorificat el vostre Fill, fent-lo seure a la vostra dreta i heu destruït el poder dels seus enemics, feu que el seu ceptre s’estengui a tota la terra i que la seva victòria arribi a tots els pobles, ell que viu i regna amb vós, pels segles dels segles. Amén.

SALMS PASQUALS (II)

SALM 113 A

Lectura orant del Salm

El Salm 113 A: “In exitu Israel de Aegypto”, “Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte”, és estimadíssim en la litúrgia d'Israel i de l'Església. És un dels Salms al·leluiàtics perquè contenen l'aclamació pasqual al començament del Salm. És, com cap altre, un Salm pasqual: un esclat d'alegria pel do de la llibertat. Ressona com un himne d'un poble finalment lliure. El Salm forma part del gran Hal.lel i es canta a l'inici del Seder pasqual. També el Senyor i els apòstols van cantar aquest Salm segons el ritual d'Israel. La memòria dels esdeveniments de l'Èxode, tots ells continguts en el breu Salm, és el cor, el centre, de la fe d'Israel. Així Pau predicava: “El Déu d'aquest poble d'Israel escollí els nostres pares i, quan vivien com a immigrants al país d'Egipte, va fer-ne un gran poble i els en tragué amb la força del seu braç. Durant quaranta anys els va alimentar al desert” (Ac 13, 17-18a).

El Salm canta la sortida (èxode) del país de l'esclavitud (Egipte) i l'entrada a la terra promesa, evocades pel Mar Roig, que un cop passat obre el camí a la llibertat, i la porta d'entrada a la terra, representada en el pas del Jordà. Tant el mar com el riu es van obrir i deixaren pas al poble de Déu. La terra promesa va ser el seu santuari, terra realment santa, realment de Déu, la seva possessió i herència.

Durant el camí vers la terra, donada al poble com a herència, les meravelles es multipliquen: “les muntanyes saltaren com anyells” (la teofania del Sinaí) i Déu sadolla la set del seu poble amb la roca que s'obre com una deu d'aigua. El Salm canta com el mar deixa pas el poble de Déu, també el Jordà a la terra promesa. A la festa pasqual Israel el canta amb una joia molt viva.

El salm recorda les belles paraules del Exsultet, de la Vetlla pasqual: «Aquesta és la nit en que el Senyor, en altre temps, va treure d'Egipte els nostres pares, els fills d’Israel, i els va fer passar a peu eixut el Mar Roig”. Fixem-nos que en els moments que Déu actua en la història (teofonia) hi ha senyals de tremolor, “s’estremí la terra” i la naturalesa es postra davant Ell. La terra va tremolar en el primer Èxode, com va tremolar també, quan el Senyor va expirar a la Creu, complint per nosaltres la plenitud del segon Èxode. Com va tremolar en la seva resurrecció segons l'evangeli de Mateu 28,2: “Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol”.

El Salm canta també el Misteri del Jordà que és Crist, “Mysterium magnum Iordanis”. Ell és el riu d'aigua viva, un riu que va brollar del seu costat obert i un riu que torna sempre enrere, cap a l'origen, ad retrorsum, cap a la Trinitat. És el riu del Baptisme, del nou Èxode i de la nova humanitat.

La roca del sepulcre per la Resurrecció de Crist s'ha convertit en un estany d'aigua viva, que conté tota la gràcia de Crist, que inunda el món i els cors. En el si de l'Església, fundada per Crist, hi ha una font, que sempre raja, la font de l'aigua viva de la gràcia. L'Església és un pou donat a la humanitat on tots els homes poden venir a buscar, gratuïtament, l'aigua viva de la gràcia i beguin aquesta beguda espiritual. El Salm està present des d'antic i, ecumènicament, en el Ritual de la Iniciació Cristiana. És un Salm baptismal. El pas del Mar Roig sempre ha estat contemplat com a profecia del Baptisme. La sortida d'Egipte i els esdeveniments que el van acompanyar profetitzen els misteris de la nostra salvació. El Cos de Crist és el "santuari" (v.2a) i l’Església “la seva possessió” (v.2b). El Salm recorda l'antiga oració de la Vigília Pasqual:

Oh Déu, vós, amb la llum del nou Testament, heu fet entenedors els miracles dels temps antics: el Mar Roig fou imatge de la font baptismal i el poble alliberat de l’esclavitud, imatge del poble cristià (...).

També és el Salm més propi de les Exèquies cristianes, ja que els fills de l'Església surten d'Egipte d'aquest món i troben al país d'Israel i la terra de Judà com a santuari i possessió.

Tots els Salms pasquals, molts més que els penitencials, formen part des d'antic de la litúrgia exequial, ja que la mort del cristià és sempre la plenitud del Baptisme. La terra de la qual prenen possessió els que moren en el Senyor és la terra, el país, que el Senyor va prometre en la benaurança: “Feliços els humils: ells posseiran en herència la terra” (Mt 5, 3).

És el Salm d’aquells que la carta als Hebreus diu: “Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. I no es refereixen a la pàtria d'on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l'ocasió de tornar-hi. Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyeix d'anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat” (He 11,14-16).

Tots els liturgistes saben que aquest Salm, juntament com el 117, és el Salm més propi de les Exèquies cristianes. En alguns llocs era un costum molt antic, quan expirava un cristià, entonà aquest Salm. Un Salm que canta l'Èxode de l'Església de la qual cada cristià participa a la seva mort. Una mort que pels batejats és un emigrar de l’Egipte d’aquest món al santuari “no construït per mans humanes”. El Salm “In exitu Israel” , “Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte”, acompanya el cos del difunt en el seu trasllat i entrada a l'Església en el Ritual de les Exèquies. Els antics l’anomenaven el “velum victoriae”. Certament el vel de la victòria pasqual del Senyor cobreix el cos del cristià en el seu èxode d’aquest món a l'Església ara glorificada en el Senyor.

Orígens en la cèlebre Homilia IV sobre Josuè instrueix d'aquesta manera els catecúmens:

“En ser agregat al nombre dels catecúmens i en començar a sotmetre't a les prescripcions de l'Església, has travessat la mar Roja i, com en aquelles etapes del desert, et dediques cada dia a escoltar la llei de Déu i a contemplar la glòria del Senyor, reflectida en el rostre de Moisès. Quan arribis a la mística font del Baptisme i siguis iniciat en els venerables i magnífics sagraments, per obra dels sacerdots i levites, aturats com al Jordà, que coneixen aquells sagraments en tant que és possible conèixer-los, llavors també tu, per ministeri dels sacerdots, travessaràs el Jordà i entraràs a la terra promesa, en la qual et rebrà Jesús, el veritable successor de Moisès, i serà el teu guia en el nou camí. Llavors tu, conscient de tals meravelles de Déu, veient com el mar s'ha obert per a tu i com el riu ha detingut seves aigües, exclamaràs: ¿Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per tornar riu amunt? I et respondrà l'oracle diví: És davant del Senyor que s'estremí la terra, davant del Déu de Jacob, que converteix les roques en estanys, la pedra dura en dolls d'aigua viva”. (Orígenes, Homilia IV sobre Josuè, Cittá Nuova, Roma 1993, pp. 84-86).

Sant Pau empra aquest Salm en 1Co 10,4: “Tots van beure la mateixa beguda espiritual: bevien d'una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca era el Crist”.

Cantat en l'Església amb el tonus peregrinus, ha ressonat secularment en el cant de l'ofici vespertí dominical. Quan l'Església el canta s'omple de goig, una alegria molt íntima la pren, alhora molt eclesial. Sant Agustí en el seu llenguatge retòric comença a preguntar: “¿Quin és l'origen d'aquesta alegria? ¿De què el mar es retirés? ¿De què les muntanyes saltessin? L'alegria del Salm no rau en aquestes imatges sinó en la presència del Senyor. L’alegria ve únicament de la presència del Senyor glorificat: davant del Senyor s’estremí la terra. L'alegria del Salm està en el mateix Senyor ressuscitat, que consuma el seu èxode, pel Baptisme i la fe, en la seva Església” (cf. In Ps 113,8-9).

L’Església sap que el Misteri Pasqual és la font al centre, la plenitud de la seva fe i de la seva esperança. Amb aquest bellíssim Salm podem rellegir i fins i tot reviure en pocs versos l'epopeia d'Israel i l'epopeia de l'Església, de tota la humanitat, és a dir, l'esdeveniment central de la nostra salvació. Si el poder de Déu es va manifestar en les meravelles del primer Èxode molt més es manifesta en la nova Pasqua del nostre Baptisme: Crist ha fet del seu cos glorificat el seu santuari i de l'Església seu domini. Davant nostre pel Baptisme la mort retrocedeix, el pecat cessa i l'aigua viva de l'Esperit sadolla la set. Cantar aquest salm és un gran goig i consol.

Ant 2. Davant del Senyor s’estremí la terra, al·leluia

Salm 113 A

Les meravelles de l'Èxode.

Quan els fills d'Israel sortiren d'Egipte,
quan se n'anaren del poble estranger,
la terra de Judà fou el seu santuari,
el país d'Israel, la seva possessió.

El mar, en veure'ls, va fugir,
i el Jordà se'n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells,
enjogassades com petits de la remada.

¿Què tenies, mar, que vas fugir,
i tu, Jordà, per tornar riu amunt?
¿Per què saltàveu, muntanyes, com anyells,
enjogassades com petits de la remada?

És davant del Senyor que s'estremí la terra,
davant del Déu de Jacob,
que converteix les roques en estanys,
la pedra dura en dolls d'aigua viva.

Ant 2. Davant del Senyor s’estremí la terra, al·leluia

Preguem.

Oh Déu,
vós, amb la llum del nou Testament,
heu fet entenedors els miracles dels temps antics:
el Mar Roig fou imatge de la font baptismal,
i el poble alliberat de l’esclavitud,
imatge del poble cristià;
feu que totes les nacions de la terra,
havent aconseguit, per la fe,
la dignitat de ser el nou Israel,
reneixin per la participació del vostre Esperit.
Per Crist Senyor nostre.

SALMS PENITENCIALS (VII)

Lectura orant del Salm

SALM 142

El Salm 142: Domine, exaudi orationem meam, és l'últim dels Salms penitencials de la tradició litúrgica. El Salm, com els precedents, expressa l'oració de Crist unida a la de l'Església. En les paraules: “estenc a vós els braços i us miro, em sento tot jo com una terra esgotada, els Pares han volgut contemplar Crist mateix crucificat. I l'expressió: com una terra esgotada” evoca el “tinc set” del Senyor a la Creu. Cal tenir present per a la interpretació cristològica que és el segon Salm de les Vespres del Dissabte Sant.

És apropiat, segons la tradició litúrgica, perquè l'enemic, com a símbol del Mal i del Malvat en la història de la salvació, ha portat el salmista al llindar de la mort,  fins i tot a experimentar-la en si mateix: “L’enemic que em perseguia per matar-me m’ha trepitjat per terra, m’ha confinat a les tenebres igual que els morts de temps immemorial”. La mort és descrita com sepulcre, tenebra i oblit. Les Vespres del Dissabte Sant representen el principi d'una nit que coneixerà l'alba d'un dia gloriós, una llum nova, la gloriosa llum del Senyor Ressuscitat.

Això impregna del Misteri del Dissabte Sant el Salm; és des de les tenebres del dia de la sepultura del Senyor que cal resar el Salm. El Senyor amb la seva mort i la seva sepultura s'endinsa en les tenebra més denses, la mort amb l'absència de Déu, per vèncer-la i donar la vida. De manera inicial està latent ja aquí tota la teologia del Dissabte Sant. Tot infern, com a lloc de la no esperança i de la no presència de Déu, ha estat salvat per Jesucrist que experimenta per amor nostre la llunyania i l'abandó de Déu Pare. El Salm recorda el Tropari pasqual, cantat infinitat de vegades en la litúrgia oriental: “Crist ha ressuscitat d’entre els morts, amb la seva mort ha vençut la mort, i ens ha donat la vida”. Com evoca també el sublim vers del Vexilla Regis: Qua vita mortem pertulit, et morte vitam protulit.

L'orant està afligit perquè se sent abandonat per Déu, no a causa dels seus enemics, sinó pel seu pecat (v. 3.7). Amb aflicció recorda com Déu al llarg de la història s'ha manifestat amb Misericòrdia: cal notar els tres verbs: “evocar, meditar, considerar” i amb raó expressa el seu desig ardent de Déu “ja em faltà l’alè”, sense la seva mirada no troba la vida. Si Déu amaga el seu rostre ell ja no podrà viure: “No m’amagueu la vostra mirada que m’enfonsaria a la terra dels morts”. Les expressions de confiança arriben al cor: “confio en vós”, “en vós trobo refugi”, “vós sou el meu Déu”. L'Església ha tingut sempre una gran estima per quest Salm perquè ha descobert a ell l'oració del Fill estimat del Pare, que per amor nostre, ha suportat les tenebra, la llunyania del Pare i la mateixa mort. És, per tant, l’oració de Crist unida a la de l'Església. És  fàcil trobar en el Salm els temes que després confluiran en el Pare nostre com la súplica del perdó (v.2) i el desig de fer la voluntat de Déu (v.10). Recordem la predicació de sant Gregori el Gran:

“És el dia il·luminat per aquest autèntic sol que no es posa, al qual els núvols no poden fer tenebrós i que no és enfosquit per la boira ... Quan apareixerà el Crist --la nostra vida-- i comencem a veure Déu amb el rostre descobert, llavors desapareixerà tota ofuscació de les tenebres, es dissiparà el fum de la ignorància, s'aixecarà la boira de tota temptació ... Serà el dia més lluminós i resplendent, preparat per a tots els elegits per aquell que ens ha arrabassat del poder de les tenebres i ens ha portat al regne del seu Fill estimat. El matí d'aquest dia és la resurrecció futura ... En aquell matí brillarà la felicitat dels justos, apareixerà la glòria, serà una joia immensa veure Déu eixugant tota llàgrima dels ulls dels sants, quan quedarà destruïda la mort, quan els justos resplendiran com el sol en el regne del Pare. En aquell matí, el Senyor farà experimentar la seva misericòrdia ... dient: «Veniu a mi, beneïts del meu Pare» (Mateu 25, 34). Llavors es manifestarà la misericòrdia de Déu, impossible de concebre per la ment humana. De fet, el Senyor ha preparat per als qui l'estimen el que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home pot somniar” (PL 79 , col. 649-650).

Aquesta confiança de conèixer l'amor de Déu des del matí de la Resurrecció, només és fruit de la Misericòrdia de Déu, ell que és bo i fidel (v.1). Així el salmista s'atreveix a dir: “No vulgueu judicar el vostre servent, no podríeu absoldre ningú dels qui han viscut”. Paraules que hem de pronunciar amb una profunda reverència ja que el cristià sap que el judici ja s'ha realitzat en la Creu del Senyor i el seu judici ha estat no d'ira, sinó de Misericòrdia. En aquest sentit ho comenta dues vegades sant Pau (Ga 2,16; Ro 3,30) per desenvolupar la doctrina de la universalitat del pecat, però també la universalitat de la gràcia de Crist. Ningú és just per si mateix, perquè ningú pot complir a la perfecció la llei, la qual recorda la nostra condició d'homes pecadors, però que no salva, només salva Crist Salvador. El cristià, quan resa aquest Salm, ha de pensar en el judici particular amb una gran confiança: la Misericòrdia invocada pel Senyor mateix allà ens serà donada. El  Salm per les invocacions finals esdevé plenament cristià. El salmista ple de fe “vós sou el meu Déu”, demana a Déu que li ensenyi a complir la seva voluntat i que li ensenyi  els seus camins. També suplica: “Que el vostre esperit em condueixi per terra plana”. Aquesta expressió, segons alguns exegetes, ser refereix a la rampa pel qual els pelegrins d'Israel pujaven el vessant del temple fins arribar a la porta oriental i entrar-hi. Aquesta invocació a l'Esperit Sant (v.10) culmina la oració del cristià que sap que “els qui són guiats per l'Esperit de Déu, aquests són fills de Déu” (Rm 8,14). Déu que ha tret de l'angoixa de la mort a Jesús i li ha donat la Vida acompanya la penitència de l'Església per arribar al do de la Pasqua. El Salm cal resar-lo des de la convicció què la Pasqua del Senyor és la nostra; és nostra la seva mort, és nostra també la seva Resurrecció.

És un Salm que havent-lo recitat molts anys arriba a ser entranyable i particularment estimat. Un ha de ser molt conscient dels propis pecats, però també de la gràcia donada, abans i després, sempre. Déu sempre en els moments de foscor arriba amb la seva llum i dissipa les tenebres, gairebé les fereix.

El Salm es resa a les Laudes del dijous de la IV setmana, també els dimarts a Completes; al Orthros bizantina és el últims dels Exasalms recitats diàriament.

Salm 142 : Oració en temps d’angoixa

Ant. Que pugui escoltar el vostre amor a punta de dia-

Senyor,escolteu la meva pregària,

escolteu la meva súplica,*

responeu-me, vós que sou bo i fidel.

No vulgueu judicar el vostre servent:*

no podríeu absoldre ningú dels qui han viscut.

L'enemic que em perseguia per matar-me*

m'ha trepitjat per terra,

m'ha confinat al país de les tenebres,*

igual que els morts de temps immemorial.

El meu esperit se sent rendit,*

està consternat el meu cor.

Tot evocant el record dels temps antics,*

meditant les vostres proeses,

considerant les obres de les vostres mans,+

estenc a vós els braços i us miro,*

em sento tot jo com una terra esgotada.

De pressa, Senyor, responeu-me,*

que ja em manca l'alè;

no m'amagueu la vostra mirada,*

que m'enfonsaria a la terra dels morts.

Que pugui escoltar el vostre amor a punta de dia;*

confio en vós.

Feu-me conèixer el camí que haig de seguir,*

a vós elevo la meva ànima.

Allibereu-me de l'enemic, Senyor,*

en vós trobo refugi.

Ensenyeu-me a fer la vostra voluntat,*

vós sou el meu Déu.

Que el vostre esperit *

em condueixi per terra plana.

Senyor, pel vostre nom, guardeu-me la vida,*

vós que sou bo, traieu-me del perill.

Ant. Que pugui escoltar el vostre amor a punta de dia-

Senyor Jesucrist, que, sortint victoriós del sepulcre, ens feu experimentar la vostra gràcia el mati de la Resurrecció, i feu  resplendir una aurora fulgurant als qui vivien a  les tenebres, com morts ja oblidats. Quan la mort ens obri les portes al vostre encontre, no crideu a judici als vostres servents, que el vostre Esperit, que es bo, ens porti per terra plana al vostre Regne. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.

SALMS PENITENCIALS (VI)

SALM 129, DE PROFUNDIS

Lectura orant del Salm

El penúltim dels Salms penitencials està amarat ja d'un sentit pasqual. És un Salm pasqual perquè el Senyor, i amb ell l'Església, espera l'alba de la Resurrecció. És l'Israel, el vell i el nou, que espera el Senyor i confia en el seu amor. Els Pares, d'acord amb el significat bíblic del terme, afirmen que l'abisme, “de profundis”, “des de l’abisme” és el sheol, el lloc dels morts, on no hi ha esperança, del buit més colpidor. És un Salm estimat per la pietat de la Església. Un Salm que descriu totes les situacions existencials d'angoixa, de no esperança, de tenebres on no hi ha cap indici de llum. Des d'allí el creient crida al Senyor i espera que Ell estigui atent perquè sap del seu amor i que no hi cap pecat que Déu no pugui perdonar. Els verbs de confiança són recurrents en el Salm: “Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia, espera el Senyor la meva ànima”.  

El pecador que aquí parla i suplica ja està ja segur del perdó de Déu. En ell tot el poble de Déu reconeix l’infinita tendresa de Déu, “'hessed” i la seva incapacitat de respondre a l'aliança. Aquesta infidelitat és viscuda com una mort espiritual “des de l'abisme us crido, Senyor”, però el crit s’adreça a Aquell que és el mateix perdó: “perquè és molt vostre perdonar” “quia apud te propitiatio est”. El salmista té una gran confiança en la Paraula del qui és sempre fidel a la promesa: “Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia”.

El cristià ha d'aprendre a pregar des del més profund, àdhuc en el pecat, des de la humiliació del pecat. Justament el Catecisme de l'Església Catòlica cita sant Agustí comentant el Salm al n.2559

“Des d'on parlem quan preguem? ¿Des de l'altura del nostre orgull i de la nostra pròpia voluntat, o des de "el més profund" (Sal 130, 14) d'un cor humil i contrit? El que s'humilia serà enaltit (cf. Lc 18, 9-14). La humilitat és la base de l'oració. "Nosaltres no sabem demanar com convé" (Rm 8, 26). La humilitat és una disposició necessària per a rebre gratuïtament el do de l'oració: l'home és un captaire de Déu”(cf. Sant Agustí, Sermo 56,6,9).

“Si tinguéssiu en compte les culpes”: el cristià sap que Déu no porta el compte dels delictes, d'altra manera, ningú podria resistir el seu propi pecat, s'horroritzaria de si mateix fins a un extrem insuportable. Un cop el Senyor ha baixat a l'abisme, fins al regne de la mort, per haver assumit una carn de pecat, va pujar més amunt del cel per omplir-ho tot de la seva glòria.

“A vós us crido, Senyor”: el crit més significatiu d'història de salvació va ser el que va fer Jesús morint a la Creu. Va ser un crit de súplica esperançada des de la més absoluta foscor. Havia d’anhelar impacientment l’albada de la Resurrecció quan Déu respondria a la seva oració i al seu crit, redimint i salvant tota la humanitat. L'exaltació de Crist és la resposta del Pare al gran crit que ha eliminat la distància entre l'abisme més profund i el cel més alt. Jesús mateix va ser el “crit” del pecador, “l'esperança” del pecador, la “redempció” del pecador.

“Però és molt vostre perdonar i això ens infon respecte”: El perdó és diví. El perdó que el salmista espera el porta Jesucrist en el Nou Testament (Mt 9,2). Crist mateix és el perdó, Ell és la nostra reconciliació: “Per qui hem rebut la salvació i el perdó dels pecats” (Col 1,11)

El poder de Déu es manifesta com a perdó. Sant Agustí predica: “És més fàcil que Déu contingui la seva ira que no pas la seva Misericòrdia» (In Ps.76,11). I també sant Tomàs escriu: “És propi de Déu usar Misericòrdia i especialment en això es manifesta la seva omnipotència» (Sum. Theol. II-II, q. 30, a. 4). Un amor que infon reverència, no por, ja que el temor de Déu exclou tota por: “On hi ha amor no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por” (1 Jo 4,18).

Aquesta experiència de l'amor porta a aquesta actitud: ¿Com podem cometre pecat a la presència d'aquell que ens estima tant i perdona sempre? El perdó de Déu és sempre una sobre-exigència, no és un dir: “Ja puc tornar a pecar perquè Déu perdona sempre”, és un dir: ¿Com he de viure a partir d'ara amb el perdó que Déu m'ha regalat?

Més encara: el mateix Jesús és el perdó amb què Déu omple el cor dels homes fins a vessar amb la seva gràcia lliure i generosa: “perquè són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa”. En aquest sentit és el Salm del Dissabte Sant, al més profund, a la  mort, a la tenebra més impenetrable, descendeix el Senyor i allà espera l'alba de la Resurrecció, l'alba de la Pasqua.

Aquest Salm ens fa a tots “sentinelles del matí”. Aquesta és la condició del creient: ser un vigilant! El cristià es el qui espera sempre el despuntar de l'aurora. Els sentinelles d'Israel eren aquells que vigilaven el campament dels enemics i esperaven amb desig ardent el primer desvetllament del dia o els que feien la ronda a les muralles de la ciutat i esperaven veure el primer albor del dia. El cristià pot sentir-se submergit en la nit, però sap que la nit s'esgota en si mateixa, que arriba un moment que ja no pot haver-hi més nit i la primera llum de l'alba arriba. Tota l'existència del cristià la viu com un pressentiment de la llum.

El cristià viu sempre “al par de los levantes de la aurora” en el bellíssim vers de sant Joan de la Creu, existeix en el clarobscur de la fe i de l'esperança. La història i el camí de l'Església, també cadascuna de les nostres existències no va cap a la tenebra, va cap al matí, va fins a l'alba d'un dia sense ocàs. A la Nit més bella de l'any cantarem: Joiosa llum santa que ens portes la glòria! I també: O nit més clara que el dia! En cap altre Salm hi ha definició més preciosa de l'esperança cristiana: una nit que és ja, en esperança, una albada.  Som sentinelles que esperen el dia de la Resurrecció, l'alba de Pasqua, la seva plenitud: “El matí és la Resurrecció de Crist, la qual és el fonament de la nostra esperança: per aquest matí en que Ell ressuscita, espero» (S. Gregori el Gran). Recordem el preciós vers d'Isaïes: “Què veus sentinella a la nit?» (Is 21, 11s).

El Salm és realment un cant de peregrinació, de nit i de llum i sant Agustí fa de la seva predicació del Salm 129 una preciosa catequesi pasqual:

“Aquesta vigília matutina és la fi de la nit; per això,  fins a la nit la meva ànima espera en el Senyor. Després perquè no penséssim que hem d'esperar un sol dia en el Senyor, s’ha d'entendre què és el que  significa des de la vigília matutina fins al vespre. ¿Què penseu, germans, que vol dir des de la vigília matutina fins a la nit va esperar la meva ànima en el Senyor? Que el Senyor, per qui se'ns van perdonar els pecats, va ressuscitar d'entre els morts a l’alba i així esperem que el que s’esdevingué primer en el Senyor ha esdevenir en nosaltres. Ja se'ns van perdonar els nostres pecats, però encara no hem ressuscitat; si encara no hem ressuscitat, encara no va tenir lloc en nosaltres el que va precedir al nostre Cap. ¿Què va esdevenir al nostra Cap? Que va ressuscitar en la seva carn. ¿Per ventura està mort el seu esperit? Va ressuscitar el que va morir en ell. Va ressuscitar al tercer dia, i, en certa manera, el Senyor ens va dir això: "El que vau veure en mi, espereu-ho en vosaltres”; és a dir, com jo vaig ressuscitar, igualment ressuscitareu  vosaltres”(In Ps 129: 6).

És un ús antiquíssim cantar l'himne 129 en les II Vespres de Nadal i durant tota l’octava. Evoquem la santa icona de Nadal que prefigura el sepulcre i, per tant, la Resurrecció. Aquesta Pasqua que és Nadal. El Senyor il·lumina totes les tenebres. És en el davallament de Jesús als inferns, ad infera, expressat iconogràficament en la negror de la gruta, prefigurant anticipadament el sepulcre. El v.7, “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa” s’acompleix quan la Paraula de Déu es fa carn. Per Jesús, Senyor i Déu nostre, l’amor i la redempció generosa baixen del cel al nostre abisme. L’Església, el dia de Nadal, contemplant Jesús infant fiu, plena d’amor i tota emocionada: “Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa, és ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes”.

Una redempció que arriba a la plenitud en el Misteri de la Pasqua, en el pas de la mort a la vida, de les tenebres a la llum. Pel seu misteri de Pasqua el Senyor redimirà tota la humanitat de les seves culpes. L’Església davant de l’excés de l’amor de la Trinitat descobreix que fa més reverència un Déu que perdona, que no pas un Déu que castiga. Des del seu primer “Àngelus” el Papa Francesc predica que Déu no es cansa mai de perdonar. Amb raó el Salm canta davant del perdó de Déu: “i això ens infon respecte”.

Ningú espera tant ansiosament la matinada com un sentinella. Hem d’esperar sempre que la Misericòrdia de Déu es faci de dia sobre la humanitat i sobre el poble pecador. El gran perdó de Déu és fa ja present en aquelles paraules que van ressonar aquí a la terra: “Ànim, fill, els teus pecats són perdonats” (Mt 9,2). Moltes ovelles perdudes han estat trobades des de llavors. Tenen el rostre de la Samaritana, de Zaqueu, de Simó Pere, de Pau, el meu propi rostre.

En cada creient el Senyor es va preparant l'Esposa santa i irreprotxable, fins que pugui presentar-la engalanada com una núvia que s'engalana pel seu Espòs (Ap 21,2). Déu redimeix l'Església de totes les seves culpes (Et ipse redimet Israel ex omibus iniquitatibus eius). Redimirà els pecats de l'Església, però també els nostres, que som els seus fills.

El Salm ja s'utilitzava en la litúrgia d'Israel al Dia de l'Expiació. Actualment s'utilitza com a segon Salm a les I Vespres del Diumenge de la IVª setmana. També els dimecres a Completes. En tots dos casos té una clara significació pasqual. És tradicional a la litúrgia de les Exèquies i el Salm l'Església el canta en boca del difunt que en el  de profundis de la seva pròpia mort, clama al Senyor.

Salm 129. Clam de perdó

Ant. Des de l’abisme us crido, Senyor.

Des de l'abisme us crido, Senyor.

Escolteu el meu clam.

Estigueu atent, escolteu

aquest clam que us suplica.

Si tinguéssiu en compte les culpes,

¿qui es podria sostenir?

Però és molt vostre perdonar,

i això ens infon respecte.

Confio en la paraula del Senyor ,

la meva ànima hi confia.

Espera el Senyor la meva ànima,

més que els sentinelles el matí.

Que esperin el matí els sentinelles!

Israel espera el Senyor,

perquè són del Senyor l'amor fidel

i la redempció generosa.

És ell qui redimeix Israel

de totes les seves culpes.

V/ Són del Senyor l’amor fidel

R/ I la redempció generosa.

Senyor, Déu nostre, vós ens heu fet pressentir una albada de glòria en la Resurrecció del vostre Fill, no ens abandoneu en el fons de les nostres tenebres i perdoneu-nos els pecats ja que és molt vostre perdonar, així podem participar de la glòria del vostre Fill Ressuscitat d’entre els morts, ell que viu i regna pels segles dels segles. Amén.

SALMS PENITENCIALS (V)

SALM 101

Lectura orant del Salm

Domine, exaudi orationem meam.

Les paraules del Salm 101 trenquen el cor. Dimarts de la setmana IV, Ofici de lectura, l’Església en la Litúrgia de les Hores. Són les paraules del Senyor en la seva Passió, que pren aquí una vida real, com en cap altre lloc: “Senyor, escolteu la meva pregària, que el meu clam arribi a vós. No m'amagueu la vostra mirada en aquesta hora de perill; escolteu atentament, no trigueu més a respondre'm ara que us invoco. Els meus dies s'esvaeixen com el fum, es consumeixen com les brases els meus ossos; se m'asseca el cor com l'herba segada, no tinc esma de menjar el meu pa”. (2-5).

Al mig d’aquestes queixes doloroses ressona, com a resposta, la promesa d’una nissaga eterna per l’Abandonat i el Mort. De seguida el Sofrent es revifa amb una confiança incondicional, amb una visió profètica, en la fe. La queixa es para, tot d’una, i el Salm es canvia en un cant d’esperança, d’acció de gràcies per la salvació creguda amb seguretat i àdhuc contemplada: “Tingueu pietat de Sió, que ja és temps de compadir-la, ja n'és l'hora” (13-14). Com una ressonància mateixa de la paraula de Jesús “El meu temps encara no és arribat” (Jn7:6); ara arriba aquest temps, és el temps de la Misericòrdia.

Es revela en aquestes paraules del gran Salm qui és aquest Sofrent, qui és aquest Màrtir, és el Fill de Déu que dóna la vida i la dóna per Sió, la ciutat santa, l’Església. La figura de la núvia està al davant dels ulls del Sofrent. Com un ressò: “Digueu a la filla de Sió: Mira ve el teu Salvador i porta amb ell la recompensa” (Is 62:11). L’Església ja alliberada i salvada és la recompensa del sofrent, el seu calze de calze de glòria  Però per assolir aquest calze de glòria no refusa el calze de la passió i barreja amb llàgrimes el seu beure (v.10). El temps ha arribat, tempus venit. Ell ha guardat fins al darrera hora el millor vi (Jn 2:10). Sí, el temps ha arribat! Es l’hora de la Pasqua! És el temps de la Misericòrdia!

La carta als Hebreus 1,10-12 cita literalment els versets 27-28 com les paraules que el Pare diu al Fill. Això impressiona ja que és un exemple de com la comunitat apostòlica llegeix el Salm referint-lo a Jesucrist.

També Sant Joan de la Creu comenta aquests versets del Salm

Ha, pues, el espiritual de purgar y oscurecer su voluntad en este vano gozo, advirtiendo que la hermosura y todas las demás partes naturales son tierra, y que de ahí vienen y a la tierra vuelven; y que la gracia y donaire es humo y aire de esa tierra; y que, para no caer en vanidad, lo ha de tener por tal y por tal estimarlo, y en estas cosas enderezar el corazón a Dios en gozo y alegría de que Dios es en sí todas esas hermosuras y gracias eminentísimamente en infinito sobre todas las criaturas; y que, como dice David (Sal. 101, 27), todas ellas, como la vestidura, se envejecerán y pasarán, y sólo él permanece inmutable para siempre. Y por eso, si en todas las cosas no enderezare a Dios su gozo, siempre será falso y engañado; porque de este tal se entiende aquel dicho de Salomón (Si 2, 2), que dice hablando con el gozo acerca de las criaturas, diciendo: Al gozo dije: ¿Por qué te dejas engañar en vano?; esto es, cuando se deja atraer de las criaturas el corazón. (Subida al Monte Carmelo 3,21.2)

Realment és el Salm d'un pobre. Qui és aquest pobre?, es pregunta Agustí, que dedica dues enarrationes per comentar aquest Salm, i respon:

“Un pobre resa. Qui aquest pobre? És el qui s'ha fet pobre perquè nosaltres fóssim rics, la seva pobresa ens ha enriquit (2Co 8, 9). Mireu les seves riqueses: Totes les coses van ser fetes per mitjà d'ell (Jn 1,3). Com va arribar a menjar un pa de cendra i barrejar la seva beguda amb el plor? (v. 10). El salmista respon:  Sóc el teu servent i el fill de la teva serventa (Sal 116.16): En el si de la Verge s'ha revestit de la nostra pobresa. Però estem encara lluny de les cendres i les llàgrimes. Gairebé no m'atreveixo a dir-ho! És Ell i només Ell: prenent la condició d'esclau, va dir adéu al seu Pare; i fins i tot afegeix més pobresa a la pobresa, deixant a la seva mare, s'uneix a la seva Esposa i transfigura en si mateix el cos de la nostra humiliació. Llavors ja no ens admirarem més del pa de cendra i la beguda de llàgrimes. Amb una sola veu Crist i la dona viuen nostra pobresa, els nostres sofriments, el nostre plor. Ell és el Pobre, l'Espòs” (In Ps 101.1,1).

El Salm expressa també una gran confiança en Déu que no ha deixat de mirar amb amor la santa ciutat, la santa Jerusalem: Ja és  temps de compadir-la, ja n’és l’hora” (v 14) i entendreixen les paraules, que són una veritable professió d'amor: “Els vostres servents estimen aquestes pedres, els fa llàstima aquesta pols”. (v.15). L'oració penitencial es converteix en una fervent súplica per l'Església. Moltes vegades es presenta davant dels nostres ulls com un erm ple de desolació. El Salm és realment en els nostres llavis una professió d'amor i de compassió per l'Església. En Jesucrist conflueix el dolor del salmista, dels profetes i d'innombrables fills de l'Església. També a Ell li fa mal veure les pedres del temple disseminades, cansades, abatudes i vagant sense sentit. Ell contempla en les ovelles defallides d'Israel (Església), en els fills de la promesa, la ruïna que el salmista veia en les pedres fora de lloc i disperses. Jesús recull en la seva ànima el dolor dels creients per la desolació de l'Església, a la qual tants han abandonat i tantes vegades apareix maculada pel pecat dels seus fills.

El paisatge es desolador, la ciutat enderrocada, solitària. El dolor del salmista evoca el llibre de les Lamentacions: l'oració transcendeix la realitat dolorosa del just i l'amant de la ciutat, i es dirigeix ​​cap al Senyor, qui traspassa el temps i l'espai i viu en l'eternitat. El Salm és esmentat en el número 112 del Catecisme de l'Església Catòlica:

Al llarg dels segles, la fe d’Israel ha pogut desplegar les riqueses contingudes en la revelació del nom diví i aprofundir-les. Déu és únic, fora d’ell no hi ha déus. Transcendeix el món i la història. Ha fet el cel i la terra. «Ells passaran, però vós subsistireu, tots s’envelliran com un vestit (...) però vós sou sempre igual, els vostres anys no tenen fi» (Sl 101,27-28). En ell «no hi ha canvi ni ombra de variació» (Jm 1,17). Ell és «El qui és», des de sempre i per sempre; per això sempre és fidel a ell mateix i a les seves promeses.

Aquesta eternitat per als cristians té el nom de Jesucrist, el és el Fill etern de Déu rescatat de la mort i inici del poble creat de nou per a la lloança del Senyor (v. 19; cf. Ef 1: 2-14). Finalment Déu escoltarà les oracions i la ciutat, ara devastada, serà reedificada i serà de nou lloc d’aplec, on fins i tot els estrangers aniran a glorificar el nom del Senyor i el poble que serà creat de nou lloarà el Senyor (v.19) . Però tot això serà fruit de la Pasqua del Senyor.

SALM 101-  Pregària dels deportats

Ant. Que us arribi el meu clam, Senyor, no m’amagueu la vostra mirada. 

Senyor, escolteu, la meva pregària,

que el meu clam arribi a vós.

No m'amagueu la vostra mirada

en aquesta hora de perill;

escolteu atentament, no trigueu més a respondre

ara que us invoco.

Els meus dies s'esvaeixen com el fum,

es consumeixen com les brases els meus ossos;

se m'asseca el cor com l'herba segada,

no tinc esma de menjar el meu pa;

la força de planye'm,

la pell se m'encasta als ossos,

com les òlibes al desert

i els mussols a les ruïnes,

com els ocells solitaris als terrats,

passo la nit desvetllat i planyent-me.

Tot el dia els enemics m'escarneixen

i es valen del meu nom per maleir.

Menjo cendra com el pa de cada dia,

barrejo amb les llàgrimes la beguda,

veient amb quina violència

m'heu alçat per rebatre'm a terra.

Com l'ombra del capvespre la meva vida declina,

i em vaig assecant com l'herba.

Però vós, Senyor, regneu eternament,

i es perpetuarà de segle en segle el vostre record;

tingueu pietat de Sió,

que ja és temps de compadir-la, ja n'és l'hora.

Els vostres servents estimen aquestes pedres,

els fa llàstima aquesta pols.

Els estrangers donaran culte al nom del Senyor,

els reis de tot el món veneraran la seva glòria.

Quan el Senyor restaurarà Sió,

hi apareixerà la seva glòria,

escoltarà l'oració dels desvalguts,

farà cas de les seves pregàries.

Que quedi escrit per a les generacions que vindran,

i el poble creat de nou lloarà el Senyor.

El Senyor mira des de les altures del cel,

des del seu lloc sagrat guaita la terra,

per escoltar el plany dels captius,

per alliberar els condemnats a mort.

Anunciaran a Sió el nom del Senyor,

anunciaran la seva lloança a Jerusalem,

quan s'hi apleguin pobles i reialmes

per donar culte al Senyor.

Ell havia esgotat a mig camí les meves forces,

volia escurçar la meva vida, però li he dit:

“Déu meu, no em prengueu a la meitat dels meus anys,

mentre els vostres s'allarguen pels segles.

Al principi assentàreu la terra,

i el cel és obra de les vostres mans;

ells passaran, però vós subsistireu,

tots s'envelliran com un vestit,

i els canviareu com la gent muda de roba;

però vós sou sempre igual,

els vostres anys no tenen fi”.

Els fills dels vostres servents viuran segurs,

els seus descendents

es mantindran a la vostra presència.

Ant. Que us arribi el meu clam, Senyor, no m’amagueu la vostra mirada. 

Kyrie eleison

Christe eleison

Kyrie eleison

V/. Tingueu pietat de Sió,

R/ Que ja és temps de compadir-la, ja n'és l'hora.

Preguem:

Oh Déu i Pare nostre,

Vós heu manifestat en Crist que regneu eternament.

Salveu-nos i perdoneu-nos els pecats

i no ens refuseu després del temps breu de la nostra vida

i així puguem residir en la nova Sió, on,

amb tota la humanitat salvada,

contemplarem pels dels segles dels segles la vostra glòria.

Amén.

MEDITACIÓN SOBRE LA PARÁBOLA DEL HIJO EX-PRÓDIGO (En castellano)

de Mn. Rafael Serra

No hay que hacer elogio de la Parábola del hijo pródigo. Todos sabemos que a través de esta parábola el Señor hace la más bella descripción del corazón del Padre, su cardiografía. Esta parábola está inscrita en el alma de los bautizados. Es la parábola más cristiana, ya no pertenece para nada al Antiguo Testamento, es completamente del Nuevo Testamento, y, por tanto definitiva. Forma parte del testamento siempre nuevo del Señor. Es una parábola nuestra y que debemos recibir con un gran agradecimiento. Nunca nadie nos la quitará. La hemos de agradecer como debemos agradecer al Señor que nos hubiera dado el Padre nuestro. No importa para nada ni el hijo pequeño ni el hijo mayor, lo que es ostensible es el "Padre", sólo el Padre. Y su alegría y su abrazo. El Padre que se alegra sólo, sólo, porque el Hijo ha vuelto. Siempre y durante toda nuestra vida, en toda circunstancia, incluso en el último momento, siempre será verdad que: «Un Padre tenía dos hijos ...». Este será nuestro Dios ya sea que el Señor nos quiera mantener en la gracia o permita caigamos en el pecado. Siempre será verdad para cada uno de nosotros y para todos los que amamos. En definitiva: ¿Quién queda excluido del amor del Padre que nos espera a todos? ¿Quién puede decir a alguien: «A ti el Padre no te espera»? No hay ningún tipo de simetría entre la libertad del padre y la del hijo. Como tampoco la hay entre el retorno del hijo y el amor del padre que lo acoge. Entre el hijo que lo había prodigado todo y el Padre que prodiga de nuevo con sobreabundancia el Hijo que retorna sin nada. Tampoco hay simetría entre la justicia del padre y la del hijo mayor. Todo es desproporcionado, todo es divino.

La parábola contiene toda la ternura del corazón de Jesús:

La parábola no debe leerse sólo como una narración que nos enternece y nos cautiva. Es más que una bella narración para hablar del amor del Padre del cielo. Hay que descubrir que el que habla, el que explica la parábola, es el que la hace posible. Hay tanta ternura en esta parábola porque contiene toda la ternura del corazón de Jesús en relación al Padre del cielo, «su Padre». Es Él el Hijo que está unido al Padre, que no se ha ido nunca de su corazón y se dicen estas palabras: Tú siempre estás en mí y todo lo mío es tuyo. Son las palabras más bonitas del santo Evangelio. Él es el Hijo que nunca se ha ido del corazón del Padre y que siempre está unido a Él. Y aquí hay un desvelamiento de la Trinidad. Jesús como una especie de enigma, es decir, el que explica la parábola es la clave misma de interpretación. Aquí el Señor habla con la autoridad de quien es y de quien conoce; porque nadie conoce al Padre como el Hijo (Lc 10:22). Jesús cuenta la parábola con una ternura que nos llega tanto al corazón, porque Él se esconde en el camino del hijo pródigo, Él participa de su perdición y marca su regreso, Él es el que vuelve, incluso «cuando nosotros todavía éramos pecadores». Jesús toma la humanidad y la pone de cara al Padre. Y toda persona lo sepa o no, sabrá que retorna en Cristo hacia el Padre, que Cristo trae la humanidad, como lleva la oveja perdida. No hay ningún lugar por oscuro que sea que el hombre no pueda encontrar a Cristo. Allí, incluso en los infiernos existenciales, el Cristo está. Jesucristo es el evento permanente que revela el amor del Padre. El Espíritu Santo por la fe y la oración nos puede sumergir en este «acontecimiento».

El Padre lo es todo, el centro y la convergencia de los caminos:

No importa para nada que el hijo menor hubiera marchado y hubiera dilapidado toda una herencia, una herencia que no había trabajado, no importa para nada de qué tiene hambre, sólo por hambre, decide volver a la casa del Padre y así fue recibido con amor. ¿Hubiera vuelto el hijo si el dinero no se hubiese gastado? Volvió por necesidad y fue recibido por amor. Regresó a casa sin amor y recibió todo el amor. Tampoco importa para nada la reacción del hijo mayor, que a pesar de estar en casa del Padre no estaba en Su corazón, porque de lo contrario, no hubiera reaccionado de esa manera y él también se hubiera alegrado del regreso del hermano querido, al menos lo hubiese hecho por el amor que sabía que el Padre le tenía. Solo importa la contemplación adorante del misterio de la bondad del Padre que deja marchar, espera, acoge, abraza, perdona, le pone las sandalias del hombre libre y el anillo de hijo, y le invita al banquete de la fiesta y el amor. Importa el amor del Padre que tiene que salir a suplicar que el hijo mayor lo comprenda yle pide, como un pobre, que entre en la fiesta del amor. Él, sólo Él, es el centro de la parábola. No hay proporción entre el amor de este Padre y el comportamiento de sus hijos. No hay proporción ni medida. El amor del Padre es inagotable, el amor de los hijos, tanto el uno como el otro, es pequeño y casi inexistente. Al Padre no le importan las razones por las que el hijo pequeño ha vuelto, sólo le importa que sea en casa. Ni le pide nada ni le admite las excusas, no lo deja hablar, solo lo abraza. De hecho, si el hijo se había marchado de casa, no se había marchado nunca de la «casa de Su corazón». El Padre no tan solo no espera en casa al hijo pródigo, sino que lo espera cada día fuera y cuando lo ve corre hasta encuentro, se le echa al cuello y comienza a besarlo. Que se haya perdido, no quiere decir que Dios no sepa dónde está, indica simplemente que se pone en los caminos por los cuales el hijo puede regresar, si realmente hay alguno de adecuado. Cuando el Hijo de Dios desciende a la derelicción más profunda, hasta la pérdida del Padre experimentando su abandono, se realiza la kénosis más profunda del corazón de Dios para abrir el camino de los hijos que regresan.

La significación cristològica:

La significación de la parábola es cristológica y esto hace que se tenga que marcar como un texto mayor (textus maior) del Nuevo Testamento. La parábola no es una narración pedagógica de Jesús, es la actuación de Dios in actu. Es por razón del misterio de la encarnación y de la Pascua que el Padre se manifiesta de esta manera. Jesús elevado en la Cruz será la clave de comprensión de la realidad divina y siempre actual de quién es Deus caritas.

Cuando la humanidad ha sido reconciliada, el Padre será siempre el que espera a su hijo que se ha ido y el que pide al otro hijo que entre a la fiesta. Es para ir a buscar al hijo que se había perdido y para invitar a entrar al hijo mayor que Jesús ha venido. Toda la Trinidad está presente en la parábola. ¿Dónde está el Hijo? En el Verbo que la explica. ¿Dónde está el Espíritu Santo? En el amor que el Hijo lleva dentro cuando habla del Padre. Toda la simbólica trinitaria se manifiesta: las manos del Padre que abraza son las del Hijo -el amor-, por el que el Padre corre hacia el hijo perdido, lo abraza y lo aprieta en su seno -el Espíritu Santo. Allí se sienten los latidos del corazón. Como será también propio del Hijo el vestido, porque todos los que hemos sido bautizados en Cristo hemos sido revestidos de Cristo y será propio del santo Espíritu el anillo de la alianza, pues es el que ha sellado una alianza nueva dentro de los corazones, por el amor que nos ha sido derramado (Rom 5: 5). La muerte de Jesús que reconcilia el cielo y la tierra, manifiesta la gloria del Padre del cielo y lleva a plenitud la veritas de la parábola del hijo que vuelve a casa. La cruz de Jesús será la auto-manifestación del amor del Padre del cielo. Jesús con su muerte anuncia y testimonia que realmente el Padre del cielo es así. De que el Padre se manifiesta así, por cada uno de nosotros. Él nos espera siempre y espera que nos pongamos en camino, sea cual sea la edad, sean cuales sean los sufrimientos del corazón, sean cuales sean los pecados, sea cual sea el punto de partida. Él espera de que nos pongamos en camino y que desde ahora vayamos hacia Él, solo hacia Él. Por el camino que Él nos ha mostrado que es el camino del amor. Y es también por el Hijo, Jesús, Señor nuestro, que nos hace de nuevo herederos -la primera herencia no era nada comparada con ésta-, herederos de su amor; sí, el amor del Padre ya es herencia: «Tú siempre estás en mí y todo lo mío es tuyo». Es bien cierto que en «en Cristo hemos recibido nuestra parte en la herencia" (Ef 1:11). En cierto modo el Padre le da dos veces la vida, le da dos veces la herencia, pero la segunda es incomparablemente mayor que la primera, la de su amor y la de su perdón.

Detrás del Hijo pródigo hay una multitud que llegan:

Pero en Él, Cristo, todos volvemos a casa. Él que ha salido de la casa del Padre y ha asumido en este pobre hijo que de manera insensata se lo ha gastado todo y ha echado a perder una herencia que no había trabajado. De aquel que habiendo sido rico se ha vuelto pobre, de quien habiendo sido hijo se ha convertido en esclavo. El Señor lo ha ido a buscar y lo ha puesto amorosamente sobre sus hombros.

Para Cristo el hijo pródigo no retorna solo a casa, vuelve con una multitud, entre ellos por su gran misericordia, nosotros. Y cuando volvemos a Dios experimentamos que Él nos ha esperado siempre y que estamos en aquella casa de la que no tendríamos que habernos ido nunca. Una casa que siempre hemos añorado, como el pan blanco que el Padre tiene en casa. El hijo vuelve a casa con las heridas del camino, como mugriento, con sus pecados, con el daño que le han hecho y el daño que ha hecho, como horrorizado de sí mismo, pero regresa con la confianza de saberse hijo. Vuelve descalzo porque viene de la tierra de los hombres que no conocen la libertad, viene de la tierra donde caminar duele. Él, el hijo, también conocía el corazón del Padre, de otro modo no hubiera vuelto. Detrás del hijo pródigo están todos los hijos de Adán que por ilimitados caminos de retorno, llegan malheridos y avergonzados a casa. El hijo se había ido lejos, muy lejos, para no sentir la sombra del Padre, pero no podía borra la imagen y semejanza que le había impreso en el corazón. Toda la tradición patrística comenta la parábola en este sentido cristológico.

La Cuaresma es el retorno y la Pascua el reencuentro:

La parábola del hijo que vuelve a casa celebrada en plena Cuaresma y en este Jubileo de la Misericordia, nos enseña el sentido cuaresmal y pascual de la vida cristiana: Cuaresma marca el camino del regreso, tiempo de entrar dentro de sí y sin dudar ni permitir que nadie nos haga dudar, hacernos el propósito: Iré a casa de mi Padre. Por favor, el hijo no vuelve a casa de un extraño, en una casa que no lo conozcan, vuelve a casa de su Padre, quien lo había engendrado (donde necesariamente también hay una madre). De alguien que le puede reprochar todo, pero que nunca le podrá decir: «Tú no eres mi hijo, y no te conozco». E igualmente el hijo, siempre podrá decir una verdad que nada puede alterar: «Tú eres mi Padre, soy tu hijo». La Pascua es el reencuentro: el abrazo, el calzado del hombre libre -ya que sólo los esclavos iban descalzos-, el vestido nuevo y el anillo de la filiación. La Pascua es escuchar la Palabra: hoy estarás conmigo en el Paraíso. También el banquete de la fiesta con la alegría de los hermanos y de la Madre Iglesia gozosa por los hijos. Donde todos son invitados a tener la alegría de los ángeles por un pecador que se convierta, allí donde las noventa y nueve ovejas se alegran de reencontrar a la que faltaba. Pues la fiesta, no es fiesta plena, si no estamos todos. Todo esto tendrá resonancias en la liturgia de la noche de Pascua.

Nadie sabe si el hijo mayor entra o no entra en la fiesta, sólo se dice que el Padre le suplicaba. Al final todos entran a la fiesta -al final, siempre entran todos a la fiesta-, porque no hay nada más engorroso que estar fuera de la casa donde se oyen gritos de fiesta. Al final siempre se entra a la fiesta porque estar al lado de un lugar donde todos hacen fiesta y no poder entrar es insoportable. Porque la soledad entonces es enorme y amarga y también porque los que hacen la fiesta no la pueden hacer completa si saben que hay alguien que no quiere entrar, esto les es incomprensible. Más cuando la fiesta ha sido regalada. Más cuando la fiesta se hace en el corazón del Padre que está contento de tener en casa al hijo pequeño y grande, y que ya no piensa quién lo merece más. Sólo estar contento que estén y que se quieran. He aquí que el banquete no debe celebrar sólo la misericordia paterna, sino también la fraterna, pues siempre van unidas.

Son fiestas, como aquellas tan bonitas que organizan las familias de nuestras parroquias, para celebrar los cincuenta años del matrimonio de los padres: ¿dónde se hacen estas fiestas? En este o aquel restaurante? Que va! La fiesta se hace en el corazón de los padres y en el gozo de los hermanos que se quieren.

Sincronizados en la Hora de la Pascua:

Celebrar la santa liturgia es, amigos lectores, sincronizar en la hora de Jesús, es poner el reloj a la hora que marca la Pascua del Señor. La liturgia cristiana es un gesto hermoso de Jesús que sincroniza nuestros gestos con los suyos. Entramos en la Hora de Jesús, para la cual Él ha había venido. En la liturgia aprendemos a sincronizar nuestros movimientos, con los de Cristo, como aquella sincronización que se necesita para ejecutar un baile o una sinfonía. Los cristianos debemos vivir buscando esta sincronización del corazón con Jesús. Quien celebra la liturgia cristiana sabe que entra en el tiempo de Jesús, que trasciende el tiempo y nos hace participar en la eternidad, allí donde el Padre se prodiga con un amor sin medida. En la liturgia cristiana hay una vibración de eternidad. Los cristianos llevamos otro reloj que marca otra hora. Somos aquellos que si nos preguntan: ¿qué hora es? Debemos responder que vivimos en la hora de la Pascua, de la muerte y la resurrección de Cristo. Esta es la hora que tenemos que saber dar. El día en que Cristo murió y resucitó por nosotros, otro tiempo quedó sincronizado.

El banquete del reino se celebra con todos los hijos e hijas ex-pródigos que lo han gastado todo, y que ya no les queda nada más en este mundo sino el amor del Padre del Cielo que les espera. Y se celebra también con los hermanos que no quieren entrar, que no pueden comprender que el amor de Dios se prodiga tanto por los justos como por los pecadores, como el sol que ilumina todo o la lluvia que empapa a todos. El infierno sería una anomalía del amor de Dios: ¿Si no hay esperanza de que todos los hombres se salven porque debemos orar por todos ellos? En el Banquete del Reino está toda la prodigalidad del Padre. Inmensa. Gratuita. Sin fondos y sin porqués. Donde todo es gracia, que decía la pequeña Teresa. Ahora comprendemos la oración del bienaventurado Charles de Foucauld: Porque tú eres mi Padre, sólo porque tú eres mi Padre.