EL NADAL DEL SENYOR. DÉU AMB NOSALTRES, EMMANUEL, PER SEMPRE

La Litúrgia del Nadal del Senyor resplendeix de la glòria de Déu. El més alt «la glòria a Déu en les altures» arriba a ser el més petit «a la terra pau als homes que estima el Senyor». Un contrast que només els àngels poden cantar. Les lectures primeres de les tres Misses de Nadal són odes que proclamen la glòria del Messies i els textos de la infància de Jesús adquireixen to menor comparats amb el gran Evangeli de la Missa del Dia de Nadal, el punt culminant del qual són les paraules: «Et Verbum caro factum est». I la col·lecta de la Missa del Dia de Nadal resa: Oh Déu, que de manera admirable heu creat la dignitat de la naturalesa humana, i d’una manera encara més admirable l’heu restaurada, feu que participem d’aquell que es dignà compartir la nostra condició humana».

Nadal diu: Déu hi és! L’Infant, que encara no parla (infans) és ja tot Ell pura eloqüència del Pare, tot Ell Verb de Déu. Paraula que diu: Oh Món jo t’estimo! Oh home jo t’estimo! Déu per Nadal adquireix un nou nom: «Emmanuel», «Déu amb nosaltres». Vol dir que Déu ja no pot retrobar la seva pròpia glòria sense nosaltres. Per això la litúrgia del Nadal té ressonàncies de nupcialitat, de les núpcies eternes entre Déu i la humanitat: «Quan surti el sol, veureu al Rei de reis, que ve del Pare, com l’espòs surt de la seva cambra nupcial Déu» (Ant. Ad Magn. I Vespres de Nadal). En la persona del seu Fill estimat Déu ha entrat en aquest món per no deixar-ho ja mai més. L’actitud dels fidels ha de ser la dels pastors laeti et festinantes fins arribar al bressol de l’Infant Déu. I contemplar l’Infant, deixant que el cor digui les paraules de la fe de l’Església: «Crec en un  sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada. El qual per nosaltres, els homes, i per la nostra salvació davallà del cel».

Aquest dia la predicació no ha de ser per a res exhortativa, ja que els fidels ja entenen, potser millor que els pastors, que és impossible adorar el Senyor que per nosaltres es va fer pobre, sense viure una profunda solidaritat, no pas retòrica, sinó real, amb els pobres, ja que ells porten a la cara la imatge del Fill nascut pobre entre els pobres. És un cor de pobres els que reben al Senyor. La predicació ha de ser gairebé un elogi de Jesucrist, proclamar que la seva humanitat és la nostra alegria, (així comença sant Tomàs el seu Tractat del Verb Encarnat (Cf. STH III, q.9a. 2) ja que per Ell passem del finit a l’Infinit: «Perquè Crist Senyor nostre, essent invisible com a Déu, aparegué visible com a home en el misteri de Nadal i, engendrat abans dels segles, ha entrat en la nostra història, a fi d’aixecar en Ell el que havia caigut, de renovar l’univers, i de retornar l’home perdut al Regne del cel» (Prefaci II de Nadal).  Sant Antoni de Pàdua, doctor de l’Església, predicava en aquest dia: «Nadal: vet aquí  el Paradís». El Paradís és Déu mateix. Déu deixa de ser una promesa, una esperança, una cosa que s’albira de lluny, ara és aquí, en la humanitat de Nostre Senyor.

ANY SANT DE LA MISERCÒRDIA 4t. DIUMENGE D’ADVENT – DOMINICA RORATE

ANY SANT DE LA MISERCÒRDIA

L'Església té la missió d'anunciar la misericòrdia de Déu, cor bategant de l'Evangeli, mitjançant el qual ha d'assolir la ment i el cor de tothom. L'Esposa de Crist fa seu el capteniment del Fill de Déu que surt a trobar tothom, sense excloure ningú.(MV 12)

4rt. DIUMENGE D’ADVENT – DOMINICA RORATE

  

La misericòrdia té pressa per manifestar-se

El Quart Diumenge d’Advent és gairebé una festa mariana. L’Advent cristià culmina amb la qui ens dóna el Fill, Maria.

La litúrgia de l’Església de Milà celebra avui la festa de l’Encarnació del Verb i en la litúrgia hispànica el dia 18 de desembre se celebrava una de les grans solemnitats marianes, que ha perdurat encara en alguns llocs amb el títol de Maria sota el nom de la Mare de Déu de l’Esperança.

La cèlebre oració col·lecta de la Missa De Beata; aquesta oració és d’alt valor teològic perquè expressa la unitat del misteri pasqual i el misteri de l’Encarnació i es demana que  els qui hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts per la seva passió i mort a la glòria de la resurrecció. Es una oració que ha entrar en la pregària del Àngelus quotidià.  Encara és més bella la pregària de les ofrenes: el mateix Esperit que santificà les entranyes de Maria és el qui santifica el pa i el vi de les ofrenes del poble de Déu. El prefaci és el II d’Advent en el qual es fan present els qui anunciaren l’adveniment del Messies, els profetes, entre ells el darrer, Joan el Baptista, i Maria que esperà plena d’amor.

Les Lectures

La primera lectura escoltem la solemne profecia de Miquees sobre el naixement del Messies, el qual es presentarà a fer de pastor, amb la majestat del seu Déu i amb la glòria del nom del Senyor. Ell serà la pau.

El salm responsorial ens fa reprendre la pregària i l’esperança d’Israel. Es segurament el salm més propi de la litúrgia de l’espera del Senyor: Veniu i visiteu aquesta vinya que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta.

En la segona lectura escoltem la bella i profunda reflexió de l’autor de la carta als Hebreus: el Fill quan entra en aquest món ho fa per complir la voluntat del Pare. L’obediència del Fill ens ha salvat: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Crist, feta una vegada per sempre per complir »aquesta« vo9luntat de Déu.

I en aquest Cicle escoltem l’Evangeli de la Visitació de Maria a Elisabet. I en aquest Evangeli cal considerar que Maria és l’arca de la nova aliança, ja que ella porta en el seu si la presència de Déu.

Indicadors per a la predicació

La misericòrdia com expressió de la condescendència divina ve a la terra. El qui havia de venir com a Pastor amb la majestat del seu Déu i amb la glòria del Nom del Senyor, el qui serà la Pau, Maria el porta en el sí. Realment cal que escoltem amb admiració com Déu prepara l’adveniment del seu Fill al món. La pregària del salm, la llarga esperança d’Israel s’acompleix. Finalment Déu ens farà veure la claror de la seva mirada i serem salvats. Aquesta claror de la mirada de Déu la trobarem en l’Infant Jesús. Ara és encara a les entranyes de Maria, que esperà plena d’amor el seu Fill, i se n’anà decididament a la Muntanya (fixeu-vos que la paraula Muntanya en el leccionari va en majúscula, ja que no és una muntanya qualsevol, és la Muntanya del Senyor, la del temple). De fet, l’Infant que naixerà serà presentat al temple i la glòria de Déu prendrà possessió de al casa que li pertany.

Se n’anà joiosament o decididament, amb pressa, per comunicar la bona nova a la seva cosina, Elisabet. Les dues dones es troben i joioses, com només ho sabrien fer, dues dones orientals, se saluden mútuament. El qui Elisabet porta en el sí ja té pressa per a fer de precursora i salta d’entusiasme a les seves entranyes. La Visitació de Maria a Elisabet respira una gran i íntima alegria. El Messies serà donat al poble de la fe, representat per Maria: Feliç tu que has cregut!

Maria és l’arca de la nova aliança (foederis arca) que porta el Fill a les entranyes. Ella no anuncia l’Evangeli, sinó que porta l’Evangeli en el seu sí. Maria esdevé una vegada més icona de l’Església, i en certa manera, icona o imatge de cada creient. L’Església porta en el seu sí l’encarnació de la Misericòrdia de Déu. I l’Església, talment, com Maria, ha d’anar decididament a l’encontre dels homes, ha de sortir i posar-se en camí per portar aquesta misericòrdia entranyable al món. Celebrar el Nadal del Senyor és celebrar aquest gran do i aquesta missió.  Adonem-nos no és Elisabet la que marxa, sinó que és Maria que emprèn el camí. No va sola porta el seu tresor, el Fill de la seva fe. Per això serà «Beneïda entre totes les dones».  Beneïda sigui l’Església quan porta la misericòrdia de Déu al món. Beneïts els creients que porten la misericòrdia i emprenen un camí. L’abraçada de Maria amb Elisabet és l’abraçada dels dos testaments, és en el fons l’abraçada de Déu amb la humanitat. La misericòrdia no coneix demora, la misericòrdia té pressa per exercir. Sant Vicenç de Paul va dir que hem de tenir la mateixa pressa per ajudar a un pobre, que la que tindríem per anar apagar el foc de la pròpia casa si s’incendiés. Tot això té una aplicació eucarística: en la carta als Hebreus hem escoltat  «A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre», aquesta ofrena és l’Eucaristia que rebem i la rebem per acomplir la voluntat de Déu. I la voluntat de Déu és que decididament sortim de casa i decididament emprenem el camí per anar a l’encontre dels altres i portar-los la misericòrdia de Déu, que és el Crist.

Se celebren les bellíssimes fèries d’Advent. Té una gran tradició litúrgica la Fèria III . Aquest dia tothom anava a l’Església i en els monestirs fins i tot els monjos malalts eren portats a l’oratori per poder escoltar l’Evangeli de l’Anunciació, que era proclamat per un sacerdot amb ornaments blancs i amb una candela encesa a les mans. Després es llegia la homilia de Beda el Venerable: Exordium nostrae Redemptionis. Aquesta homilia de sant Beda sobre l’evangeli de l’Anunciació començava així: Exordium nostrae redemptionis, fratres charissimi,hodierna nobis sancti Evangelii lectio commendat, quae angelum a Deo de coelis missum narrat ad Virginem, ut novam in carne nativitatem Filii Dei praedicaret, perquam nos, abjecta vetustate noxia, renovari atque inter Filios Dei computari possimus. Ut ergo ad promissae salutis mereamur dona pertingere, primordia ejus intenta curemus aure percipere. Encara ara és costum, sobretot a Alemanya i al nord d’Itàlia, celebrar les Misses del Rorate caeli els dissabtes d’Advent, tenen la particular que se celebren a les fosques, només il·luminats pels cirials de l’altar i les llànties o ciris que porten els fidels. Així se significa que els fidels esperen a Crist, la veritable Llum del món.  L’Església Anglicana ha conservat aquest costum i revesteixen aquestes celebracions d’una gran bellesa.

ANY SANT DE LA MISERCÒRDIA 3r. DIUMENGE D’ADVENT – DOMINICA GAUDETE

Retrobar la font de l’alegria

El tercer Diumenge d’Advent és la dominica Gaudete d’arrelada tradició en la litúrgia romana. La font de l’alegria és la misericòrdia del Senyor: per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor (1ra lect.). Si la porta de la misericòrdia és oberta hi ha esperança i també hi ha la llibertat dels  fills de Déu que viuen a la casa del Pare, allí viuen amb familiaritat i confiança. Pròpiament l’Advent no ha estat mai un temps estrictament penitencial: el sentiments de l’Església són de goig per l’adveniment del Senyor. Se’ns ofereix com un temps d’expectació alegre i piadosa. Aquest goig avui encara és més gran perquè a tot el món hi ha l’obertura de la Porta de la Misericòrdia a totes les Esglésies particulars. El Papa, en tant que bisbe de Roma, obrirà la Porta Santa de la seva catedral a sant Joan del Laterà i el nostre Arquebisbe la Porta Santa de la Catedral de Tarragona. Es pot emprar el Prefaci I o III del temps d’Advent. El color de les vestidures litúrgiques avui és morat o rosat, segons la tradició.

L’oració col·lecta és preciosa, demana d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit Sant. L’alegria és un do de l’Esperit Sant. Es llavors que la celebració de les festes de Nadal-Epifania esdevenen per l’Església una efusió nova de l’Esperit, en una lloança nova, que és un amor nou. Per Nadal, una i altra, vegada cantarem els salms reials: Canteu al Senyor un càntic nou. Deixem que l’alegria ens acompanyi fins Nadal,  aquell dia encara serà més plena. En l’oració sobre les ofrenes es prega que unim sempre a la celebració de l’eucaristia l’ofrena de nosaltres mateixos. És l’oblació de la comunitat, no hi ha res més nostre que la pròpia vida, és aquesta la que hem d’unir a l’oblació del Senyor al Pare.

Indicadors per a la predicació

El tema dominant és l’alegria. L’alegria dels cristians no és mundana, tampoc superficial;  l’alegria cristiana neix de la presència del Senyor i de l’Esperit Sant en nosaltres. Segons Sofonies Israel s’ha d’alegrar per la presència del Senyor: «El teu Déu el tens a dintre, com a Salvador». Aquesta presència del Senyor enmig del poble ens allibera de la por: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les teves mans». L’oracle de Sofonies és completat pel salm. Un salm que no és salm, sinó un càntic. Extret del capítol 12 d’Isaïes i que ha estat present des d’antic en la litúrgia romana. Aquest càntic es canta en la Vetlla de Pasqua i això el revesteix d’una rellevància gran.  El càntic ve de la litúrgia d’Israel quan, en la festa dels Tabernacles, els sacerdots anaven a buscar l’aigua a les fonts de Siloè i la portaven processionalment fins al temple: Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació. El Papa Francesc en l’homilia de l’Obertura del Jubileu el dia de la Immaculada deia que la misericòrdia exclou totes les pors: «Abandonem totes les formes de por i de temor, perquè això no és propi del qui és estimat; visquem, més aviat, l’alegria del trobament amb la gràcia que ho transforma tot».

Sant Pau, en la segona lectura, fa també una invitació reiterada i cèlebre a l’alegria. Són les paraules que s’empren en l’introit: «Viviu sempre contents en el Senyor: ho repeteixo viviu contents». El cristià, com tothom, viu les preocupacions quotidianes, però no les ha de viure amb una inquietud radical perquè sap que té a prop el Senyor. El cristià sap que en cada ocasió pot acudir va la pregaria i a la súplica. Ha d’acollir la pau que el Senyor li dóna i que guarda el seu pensament i el seu cor. Una pau que sobrepassa tot el que podem entendre justament perquè és de Déu. Un do seu.

L’Església, per preparar-se a l’adveniment del Messies, ha d’anar com Israel al Jordà per escoltar la predicació del profeta i sentir-se invitada a la conversió. També nosaltres ens hem de preguntar: «Així, doncs, què hem de fer?». El profeta ens convida a viure la primera obra de misericòrdia: «Qui tingui dos vestits que en doni al qui no en té. I qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». Ja els Pares de l’Església deien que les sabates i els vestits dels qui van descalços i despullats estan als nostres armaris.

També l’alegria neix de la conversió i de la solidaritat. Hem de sortir a l’encontre de Crist, com diu el Prefaci III d’Advent, en cada home i en cada esdeveniment. Són remarcables i predicables les paraules d’aquest Prefaci: «El mateix Crist que vindrà ple de glòria ve ara al nostre encontre en cada home i en cada esdeveniment, perquè l’acollim amb fe i donem testimoni amb amor de l’esperança benaurada del seu Regne». Se’ns diu que ja no cal esperar el dia gloriós del Senyor per a veure’l, ell ve ara ja al nostre encontre, en la persona dels germans i en els signes dels temps. L’escatologia cristiana opera ja en el present.

És amb aquestes obres que hem de preparar l’adveniment del Senyor. Ell vindrà i ens batejarà (ens submergirà) en l’Esperit Sant i foc. Aquesta expressió és una hendíadis bíblica que s’hauria de traduir: «Amb el foc de l’Esperit Sant». Ell vantarà la palla del gra i cremarà en nosaltres tot allò que no és de Crist.

Durant la setmana

El dilluns, dia 14, celebrem la memòria de sant Joan de la Creu, mestre de pregària per a molts. Sant Joan és una invitació a entrar en les nits de la pregària que esdevenen lluminoses per la presència de l’Estimat (en la interior bodega del Amado). El dia 16 a l’arxidiòcesi cal fer sòbria memòria obligatòria de sant Josep Manyanet. L’endemà, dia 17, comencen les fèries majors de l’Advent en què tot és propi. Tant les lectures com els formularis eucològics estan revestits d’una gran bellesa teològica i espiritual. Visquem aquests dies amb molta unció espiritual i participem de la Litúrgia de l’Església que ens fa esperar la solemnitat del Nadal amb estupor (són els dies que en el Magnificat trobem les cèlebres antífones de la O) i amb esperit d’infància espiritual, de l’infant que es meravella dels camins i de les persones amb les quals Déu ha preparat l’adveniment del seu Fill a la terra. Es un camí de llum i d’himnes que el Senyor ha vingut a la terra. Són els himnes del Benedictus i del Magnificat que canten al llindar del Nou Testament la «misericòrdia entranyable del nostre Déu».

RECEPCIÓ DE LA CREU DEL JUBILEU

RECEPCIÓ DE LA CREU DEL JUBILEU

Fora del Temps Pasqual.

Orientació teològica

La Creu del Jubileu, que peregrinarà a totes les parròquies de l’arquebisbat és un signe del Jubileu (com ho és la peregrinació, la porta santa i d’altres). Cal acollir-la a cada comunitat i parròquia pel que és i pel que representa: el gran signe de la misericòrdia del Pare és el Crist crucificat. La creu marca tota la geometria infinita de l’amor de Déu, la seva profunditat i la seva alçada, també l’amplada i la llargada, segons el sublim text d’Efesis 3:18-19: Acollir la creu de Jesús és acollir la misericòrdia de Déu en la nostra vida i en la vida de la comunitat. La Creu de Jesús és el gran signe que Déu Trinitat ens ha donat de la seva misericòrdia. És un signe permanent que traspassa tota la història i que ens diu sempre. Aquest és el nostre Déu.. El Concili de Nicea II anomena la figura de la creu com “preciosa i vivificant”. La santa Creu és el símbol de tot el Misteri Pasqual, de la mort i de la resurrecció de Crist; és, per tant, una Creu gloriosa i que dóna la vida. I alhora, com ensenyaven els sants Pares, s’anuncia en ella el segon i gloriós adveniment de Crist. La Creu de Jesús és el testimoni de la fe dels cristians i signe d’aquella caritat amb la qual Déu ha estimat, estima i estimarà la humanitat. Els cristians som els qui hem estat visitats per la misericòrdia de Déu i els qui aprenem a ser misericordiosos els uns amb els altres i amb tothom. Som així perquè nosaltres mateixos estem tocats per la misericòrdia de Déu.

Nota

Caldria que aquesta recepció de la creu fos precedida amb una catequesi oberta a tothom per explicar-ne el significat que té dins de la celebració del Jubileu. Les condicions i els continguts amb què es pot organitzar aquesta celebració són molts diverses segons les circumstàncies i les possibilitats de cada lloc. Aquest esquema és simplement orientatiu.

Recepció de la Creu

La comunitat reunida a la porta de l’església es reuneix i el celebrant porta la capa pluvial morada. Rep amb les seves pròpies mans la creu i la venera i, mostrant-la a l’assemblea, diu:

Adorem Senyor, la vostra Creu,

Lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció;

Per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món

O bé:

Pel senyal de la santa Creu,

Dels nostres enemics,

Deslliureu-nos, Senyor Déu nostre.

Mentre la Creu és portada fins al presbiteri es canten els himnes de la Creu habituals  o cants de lloança a Crist. La Creu és degudament entronitzada i es encensada. Es molt oportú cantar aquí l’himne del Jubileu: Misericordes sicut Pater. Els cants de MD 542, 548.1, 548.2, etc. o bé senzillament el Glòria a vós oh Crist Senyor. També cal pensar amb les antífones conegudes de Taizé.

Pregària d’un salm penitencial

Havent creat un clima de profund silenci de pregària i d’adoració la comunitat resa un salm dels que s’anomenen penitencials, els més coneguts són el salm Miserere o el de Profundis. Es poden cantar o recitar fent pausa a cada estrofa per tal de poder interioritzar el salm (MD 405 i MD 406 ) Es diu abans aquesta monició:

Monició del salm

Davant de la Creu del Senyor prenem el salm (s’anuncia el salm) i fem-lo nostre. Jesús resava el salms del seu poble. Les paraules dels salms són santificades pels llavis de Jesús. Son les pregàries del Senyor que ara són de l’Església i, per tant, ben nostres. Resem aquest salm pausadament, amb cor contrit i humiliat. Només perquè Jesús va morir a la Creu podem posar tota la nostra confiança en Ell.  Demanem perdó pels nostres pecats i pels de tota la humanitat, pel mal que ens fem els uns als altres i el que ens fem a nosaltres. També pel mal que fem a l’Església per la qual Jesús va lliurar la seva vida. Demanem també perdó per aquells que en la seva vida no van saber demanar perdó a Déu pel mal que havien fet. La Creu de Crist, llavors, és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l'amor i de la vida nova (MV 21.)

O bé

El salm del Hal.lel: Perdura eternament el seu amor

Un altre possibilitat és la pregària del salm 135 que el mateix Papa Francesc proposa en la Misericordiae Vultus. Necessàriament la recitació d’aquest salm és responsorial. El salm podria anar introduït per les paraules de la Butlla llegides a manera de Monició:

Monició

Abans de la Passió Jesús va pregar amb aquest Salm de la misericòrdia. Ho testifica l'evangelista Mateu quan diu que «després d'haver cantat l'himne» (26,30), Jesús amb els seus deixebles van sortir cap a la Muntanya de les Oliveres. Mentre instituïa l'Eucaristia, com a memorial perenne d’Ell i de la seva Pasqua, va posar simbòlicament aquest acte suprem de la Revelació a la llum de la misericòrdia. En aquest mateix horitzó de la misericòrdia, Jesús va viure la seva passió i mort, conscient del gran misteri de l'amor de Déu que s'hauria d’acomplir en la creu. Saber que Jesús mateix va pregar amb aquest Salm, el fa per a nosaltres els cristians encara més important i ens compromet a incorporar aquesta tornada en la nostra oració de lloança quotidiana: “Perdura eternament la seva misericòrdia”.

Proclamació de la Paraula de Déu

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes:

Ef 3:17-20

Arrelats i fonamentats en l’amor

Germans, per tot això, jo m'agenollo davant el Pare,  de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l'amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu.
Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o entendre. Glòria a ell en l'Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén.

Exhortació per a ser llegida

Ara que hem rebut en la gràcia del Jubileu el signe de la Creu, germans estimats, venerem el designi etern de Déu que ha fet del misteri de la Creu el signe més alt de la seva misericòrdia. Quan mirem aquesta Creu recordem-nos, que, en ella, el misteri de l’amor de Crist a l’Església ha arribat a la seva plenitud. Quan saludem aquesta Creu, tinguem present que Crist ha abolit amb la seva sang tota divisió i ha fet, de pobles molt diversos, l’únic poble de Déu. Quan venerem aquesta Creu que nosaltres som i ens confessem deixebles de Jesucrist, i que l0hem de seguir cada dia portant cadascú la pròpia creu. Quan mirem aquesta Creu evoquem el Crist Crucificat que del seu cor, obert i traspassat, en va brollar un riu de misericòrdia, en el qual nosaltres n’hem rebut gràcia i més gràcia, i és aquesta misericòrdia que ens fa ser misericordiosos com el Pare. Es així perquè la Creu de Nostre Senyor ens fa recordar a tota la humanitat també sofrent i crucificada i ell, des de la Creu, ens ensenya: Tot el que vareu per aquests germans meus, més petits, m’ho féreu a mi.

Veneració de la santa Creu

La veneració també es pot fer al final d’aquesta litúrgia com es cregui oportú. L’assemblea segons les possibilitats organitza la veneració de la santa Creu. Que aquesta sigui acompanyada amb música meditativa i cants a l’estil de Taizé amb les antífones conegudes:

Intercessions

Ara es fan aquestes intercessions o d’altres. Hi ha dotze intencions, naturalment són una pauta. Es bo que siguem creatius i que els creients aprenguin a fer pregàries segons l’estil de l’Església. La intercessió de pregària és una expressió de la comunió dels sants. Es convenient que la resposta sigui la proposada: Mostreu-nos, Senyor, la vostra gran misericòrdia.

Contemplant la Creu de Jesús, acollint-la dins del nostre cor, supliquem els dons de Déu amb l’aclamació:

R/. Mostreu-nos, Senyor, la vostra gran misericòrdia.

1. Per la santa Església, perquè renovada per la gràcia del Jubileu anunci davant del món les entranyes de la misericòrdia del nostre Déu. Preguem el Senyor. 

2. Per la humanitat sofrent per causa de la guerra i de la violència, per les multituds ingents de refugiats que marxen de casa i emprenen camí incert cercant llar per les seves famílies. Preguem el Senyor. 

3. Pel Papa Francesc, que sempre demana que preguem per ell, perquè el Senyor alegri el seu ministeri contemplant els fruits del Jubileu de la Misericòrdia en el món i en l’Església. Preguem el Senyor. 

4. Per les existències oblidades de tothom, que anònimament porten el dolor de la seva vida, que l’amor de Déu i dels altres els faci viure i somriure. Preguem el Senyor. 

5. Pels infants sense alegria perquè coneixen la guerra, la fam o el desamor. Preguem el Senyor. 

6. Pels ancians que es troben sols perquè sàpiguen que Déu els acompanya fins que siguin plenament amb Ell. Preguem el Senyor. 

7. Per les existències destruïdes per la drogoaddicció, pel mal que s’han fet a sí mateixos i als altres, perquè la misericòrdia del Senyor guareixi amb el perdó i l’esperança aquestes vides. Preguem el Senyor. 

8. Pels malalts, sobretot terminals, que porten l’agonia de Jesús en el seu popi cos, que superin la por del no res i s’obrin a l’esperança de la vida eterna i se sentin acompanyats pels qui els estimen. Preguem el Senyor. 

9. Pels missioners i missioneres perquè el Senyor acompanyi la seva missió i els ajudi, ells que planten la creu de Jesús arreu on van i viuen. Preguem el Senyor. 

10. Pels cristians que han oblidat Déu, pels que no el coneixen, i si no el coneixen tampoc el poden estimar, perquè l’Esperit Sant faci créixer la llavor de la fe que porten des del seu baptisme i els faci descobrir que Déu no els ha oblidat pas. Preguem el Senyor. 

11. Pels pecadors, perquè en la gràcia del Jubileu es reconciliïn amb Déu i deixin de fer el mal i trobin el camí del bé. Preguem el Senyor. 

12. Per nosaltres que adorem la creu del Senyor, que els nostres ulls s’aixequin sempre vers aquesta creu, que no la deixem mai de mirar i trobem en ella la força i el consol. Preguem el Senyor.

Conclusió

Jesús des de la creu ens dóna els braços, ens fa germans i ens porta cap al Pare, així doncs, davant del gran signe de la Creu, diguem l’oració dels fills i dels germans.

Pare nostre

Oh Déu,

vós heu volgut que el vostre Unigènit

sofrís la creu per salvar la nissaga humana.

Feu que, havent conegut aquí a la terra el seu misteri,

fruïm al cel de la redempció que ens ha merescut.

Per Crist. Senyor nostre.

Benedicció